18 fotomaton

La Blanca va deixar enrere els seus amics surfistes. La veritat és que, per molt guapos que fossin, li estava agafant complex de planxa de surf i allò no podia ser. Després d'aquells dies a la platja, va quedar amb la seva amiga Júlia per fer un biomanan juntes i per anar al centre comercial. La Júlia es volia comprar llenceria nova i no es decidia. Mentrestant la Blanca es va escapar un moment a mirar aparadors i, sense saber com, va entrar a una botiga de còmics.
"Blanca?" li va dir una veu. Ella es va girar de cop i.... un moment, aquell noi no era que ella esperava...
"Quimet? Què fas aquí?"
Efectivament, en Quimet, el seu ex de l'institut, era allà remenant els prestatges del tinent Blueberry i amb un Groo the Wanderer a les mans.
"Blanca, jo..."
Curiós, va pensar, no s'hauria esperat mai que el seu primer gran amor fos aficionat als còmics. No li ho va dir mai. De fet, va confessar ell, sempre se n'havia amagat. En el fons, no sabia de què s'estranyava, a l'insti sempre li havia amagat... però bé, no era qüestió d'emprenyar-se per coses que ja eren del passat...
En el fons, va pensar després, encara que no ho reconegués públicament, els noiets una mica freaks sempre li havien fet tilin. I la veritat és que amb els anys en Quimet havia guanyat bastant...

Quins temps aquells de l'insti... les hore de pati amb la Puri i la Júlia, les classe de gimnàs, la biblioteca que ella no visitava mai, aquell noi tan estrany de la classe del costat amb les ulleres de cul de got i les camises tacades, i la Frida que sempre li robava els noviets... Bé, abanda d'això, recordava que aquells temps a l'insti van ser els millors.

"Blanca, estàs preciosa", li va dir en Quimet acaronant-li la galta. semblava nostàlgic.
"Gràcies", va dir ella, caiguda d'ulls. Va deixar que li agafés la mà. De fet ella li va agafar l'altra perquè li envoltés la cintura.
"Te'n recordes de quan ens fèiem fotos al fotomaton?"
Més aviat recordava una antiga fantasia seva al fotomaton. Van córrer cap a la cabina de fotos de l'entrada del centre comercial. Quina excitació. Era com tornar a la seva joventut més tendra, més boja...
"I què és de la teva vida?" va dir ella abans de fer-li un petó. "Has vist més gent de l'insti?"
"Doncs no", va dir ell mentre es refregaven inquiets. Tota la cabina trontollava. "Quina llàstima, no?" va dir ella per dir alguna cosa.
"Sí, ara que ho dius, de tant en tant veig la Frida quan surto a fer footing pel parc. Està en plena forma."
"La Frida?" La Blanca es va aturar de cop, li va clavar un cop entre les cames i va sortir tota desmanegada.

17 com dues gotes d'aigua

Els dies se li feien llargs en el complex turístic d'en Neil. Feia temps aquella platja havia estat un refugi de viatgers i bohemis. Ara no era res més que un somni prefabricat i sense substància. Per això la Blanca va decidir anar a la platja del costat. Allà l'aigua era més clara, les algues més sanes i... els noiets que feien surf no estaven gens malament. Allò era un altre ambient. Però la Blanca no deixava de mirar el mar entotsida. Què era en el fons, el mar? El mar era com una multitud de persones que entren i surten de la nostra vida? De debò eren iguals totes les gotes d'aigua? "Hola... Blanca, oi?" li va dir una veu coneguda darrere unes ulleres de pasta. Ella va somriure i el va convidar a seure al seu costat. Volia compartir amb ell les seves cavil·lacions.
"Tu creus que totes les gotes d'aigua són iguals?"
"Bona pregunta", va dir ell, "jo crec que dins de cada gota d'aigua hi ha un univers. Per tant, té sentit comparar dos universos si ni tan sols coneixem el propi?"
La Blanca es va quedar pensant amb al boca oberta.
"No ho havia pensat mai."
"Bé, et deixo que he d'anar a assajar. Aquesta nit vull participar en un concurs d'imitadors de l'Elvis i he de treballar una mica la veu."

Mentre el seu amic s'allunyava per la sorra amb els bermudes dels telenyecos, els peus d'anec i un barret de mexicà, la Blanca no es va adonar que se li acostaven dues gotes d'aigua. De fet, eren dos nois clavadets clavadets, ben plantats, amb la planxa de surf a l'esquena i els abdominals ben dibuixats, com si al ventre hi tinguessin un xilòfon de xocolata.
"Hola, em dic Oriol."
"Hola, em dic Pau", van dir a la vegada.
La Blanca els va dir que li agradava molt com feien surf, l'un al costat de l'altre, fent formes quasi simètriques. Aquells dos nois, a més d'atlètics, eren encantadors. La van convidar a fer un... dos daikiris en un txiringuito arran de sorra i van riure una bona estona. Mentre reien la Blanca s'imaginava com seria passar de la dualitat a la trinitat en companyia d'aquells dos noiets tan apol·linis. Però si els deia directament "ei, nois, voleu fer un trio?" potser s'escaparien com un rajolí d'aigua entre els dits.
De moment, els va proposar anar a veure el concurs d'imitadors d'Elvis que feien a la platja.

16 les casualitats no existeixen

Tants dies navegant d'una platja a una altra... tants matins a coberta abraçada a en Maurizio amb el timó entre les mans... Allò era més que un somni. Ben mirat, la seva vida sentimental era com un llarg viatge arran de la costa dels homes i ella semblava una sirena que nedava sense rumb. Però li agradava tant deixar-se portar... Com ja sabia, allò no podia durar gaire. Tard o d'hora se'ls havia d'acabar el combustible i van haver d'atracar en un port esportiu ple de iots i gent superguais.

Mentre amarraven i desembarcaven, van veure que es preparava una festa hippie en una platja privada i van decidir d'anar-hi. L'ambient era fantàstic. Una birra i un canuto i tothom flotant al seu voltant. De sobte es va girar i es va trobar de fit a fit amb aquell a qui buscava. Sempre hi era, amb aquell posat despistat, els bermudes dels telenyecos i les ulleres de pasta.
«Hola, ja et trobava a faltar», li va dir melosa a cau d'orella.
«Ostres, ja és casualitat, ja...», va contestar-li ell «un col·lega em crida perquè li doni un cop de mà amb el catering i et trobo a tu...»
La Blanca no l'escoltava, la veritat és que estava molt tonteta i ja no sabia el que es deia.
«Les casualitats no existeixen», li va dir felina. Tenia ganes de treure-li aquelles ulleres horroroses. Però no hi va ser a temps perquè algú la va estirar cap a una conga i ja no va parar de ballar fins l'endemà al matí, que es va despertar en una habitació d'hotel, pudorosament tapada amb un llençol. Quan va obrir els ulls, va veure que un home l'observava fumant amb una pipa.

«Hola, em dic Neil. Et vaig recollir de la platja i t'he dut aquí» li va dir amb una veu tendra i protectora.
En Neil era el propietari del complex hoteler, un home gran que s'havia fet a si mateix, un cavaller amb les dones. La Blanca es va entendrir de tal manera que va pensar que, efectivament, les casualitats no existien. Estava morta de son i de cansament i tenia una gana de tigre però de cop i volta es va adonar que en Neil era un home per a ella. Ell la sabria cuidar i fer-la feliç.

15 al mar

La Blanca se sentia estranya. Es veia en els quadres d'en Leandre i es reconeixia d'una manera que l'entendria profundament. Tan trista i tan alegre. Era així com la veia? Era així com l'estimava? Potser era així com havia de ser... Mentre tenia aquestes cavil·lacions, en Leandre li va agafar tendrament la mà i li va proposar d'anar uns dies en barca per la Costa Brava. Ella va estar encantada.

Abans d'embarcar, quan tot just trepitjava el moll, va sentir un soroll de passes matusseres al seu darrere. Se li va escapar un somriure. Ja s'imaginava de qui devien ser.
"Hola, noia", li va dir el noi de les ulleres de pasta, "que te'n vas a pescar sardines?"
"No, és un viatge de plaer", va dir ella. En tombar-se es va fixar que el seu amic portava un escafandre d'aquells antics, amb la roba gastada i les tanques daurades. "Jo estic fent de guia escolar al museu nàutic. He sortit un moment a fer un Colajet i me n'ha tocat un altre de regal."
Ella el va felicitar i va enfilar cap a l'embarcació.

La Blanca estava admirada amb aquell senyor iot. La va venir a rebre el patró, un noi jove molt atractiu, amb les celles molt treballades i els cabells repentinats i retocats amb brillantina.
"Hola, em dic Maurizio, benvinguda a bord."
Van ser uns dies deliciosos. En Leandre feia esbossos al camarot i la Blanca prenia el sol a coberta. En Maurizio li va ensenyar moltes coses sobre navegació. "Crec que necessito un home que sàpiga portar el timó", va pensar ella. Llavors en Maurizio va aturar el motor i es va treure la roba.
"Anem nedant a aquella cala."
Ella el va imitar i va llançar-se a l'aigua al seu darrere. Van riure junts una bona estona. En Maurizio era divertit, dolç, molt agradable. Sense saber com va començar a petonejar-la. Ella es deixava fer però de reüll vigilava el punt on entraven les onades. S'imaginava que veia la silueta emergent d'un home amb escafandre i es divertia amb aquella imatge simpàtica i matussera. Però, bé, finalment es va lliurar als braços del seu nou amant i junts van esclatar sobre la sorra com una explosió d'onades.
Potser sí, va pensar, que en Maurizio era un home per a ella. Potser l'amor era navegar de cala en cala i nedar fins a quedar extenuada sobre la sorra. Potser estava destinada a passar la vida al costat del mar...

14 el vestit blau

El noi de les ulleres de pasta havia quedat amb la Carme, la seva millor amiga, aquella que havia estat campiona de rol del seu barri durant tres anys seguits.
"Elektra", sempre li deia Elektra perquè de menuts havien compartit la col·lecció de còmics de Daredevil, "no he estat capaç encara de trobar aquella noia de la convenció. De veritat que no me la puc treure del cap."
La Carme estava preocupada. Mai no havia vist el seu amic tan obsessionat.
"Diu el meu mestre zen que, quan les persones estan buides de preocupacions, apareixen les imatges del seu destí més proper", va explicar-li ella.
Després d'acomiadar-se, el noi de les ulleres de pasta va intentar deixar la seva ment en blanc, però constantment apareixia el perfil d'una noia angoixada amb un vestit blau. No hi havia manera...

La Blanca va sortir de l'emprovador no gens convençuda. Aquell vestit blau era una horterada. La Júlia i la seva amiga que s'acabava de separar pensaven el mateix. "Sembles la tòtila de l'ex del meu veí", va comentar l'amiga, visiblement indignada.
La Blanca estava trista. Mentre s'acomiadava de les seves amigues, el cel es tornava gris. Quan ja queien les primeres gotes, es va aturar davant d'una galeria d'art. Feien una exposició interessant, recordava que li havia dit l'amiga de la Júlia, quan va deixar de malparlar del seu veí. Hi va entrar d'esma, tot estava molt solitari.
Òbviament, ja hi estava acostumada, es va trobar amb aquell noi de les ulleres de pasta.
"Hola, no em diguis que exposes en aquesta sala...", va interessar-se ella, entomant la visió dels pantalons de pana amb tirants sobre la camisa de quadres amb taques de ketchup i també de la maqueta del Falcó Milenari que feia girar entre les mans.
"No, m'havien dit que hi havia una exposició de còmics de Marvel però fins la setmana que ve no la inauguren."
"Molt bé", va dir ella, per compromís.

A l'altra banda de la sala va veure un home alt i prim, amb bigotet i una barba ben cuidada que no li treia l'ull de sobre.
"Hola, em dic Leandre, sóc pintor i també l'amo d'aquesta galeria. Vols ser la meva musa?"
La Blanca li va dir que sí, de seguida, emocionada, i van quedar per fer una sessió. El taller d'en Leandre, en un luxós àtic del centre de la ciutat, era molt acollidor.
"Té, posa't aquest vestit blau i mira cap a fora de la finestra", li va indicar ell, molt posat en la feina.
La Blanca es va veure reflectida en els vidres amb aquell vestit horrible i va sospirar fort. En Leandre la va animar que ho tornés a fer. Però ella no ho entenia. Per què volia pintar-la feta un nyap?
"No t'agrado més així?", va dir ella traient-se el vestit i tota la roba que duia a sobre. Els ulls li brillaven i més encara veient com en Leandre bullia tot per dins.
"No et moguis", va dir-li extasiat, "vull capturar aquest moment abans de... bé, no et moguis."
La Blanca, allà palplantada, esperant el moment d'ajaçar-se amb ell i evocar novament en va aquell moment de plenitud que no sabia si reviuria mai més. Va veure el vestit arrugat pel terra i li va semblar que es pansia tota per dins.

Al centre comercial, el noi de les ulleres de pasta va entrar d'amagatotis a l'emprovador. Es va posar un vestit blau i es va mirar al mirall.
"Potser no era això el que volia dir l'Elektra..."

13 si les rajoles parlessin

La Blanca estava molt excitada amb la seva recerca. Però no s'havia d'obsessionar. Per això va decidir anar a córrer una estona a les pistes d'atletisme. Córrer la relaxava i sempre li havien agradat aquelles pistes, perquè eren un lloc recollit lluny dels tràfecs del centre de la ciutat, perquè sentia cantar els ocells i tenia bones vistes de la zona del riu, i perquè hi havia uns alteltes amb uns cossos que li alegraven la vista.

Després de fer una volta i mitja, ja esbufegava i va pensar que s'estiraria una estona a les grades. Però llavors va sentir una olor que li era familiar. Era estrany. Mai fins ara havia tingut l'olfacte tan fi i ara, de sobte, reconeixia aquella olor. Era ell! Es va posar a suar, tant o més que mentre corria feia uns minuts. Va seguir aquella aroma escales avall, al llarg d'un passadís i, sense vacil·lar, va entrar als vestuaris masculins. Semblaven buits, però es va trobar amb una cara coneguda:
«Hola, noia, últimament no fem més que trobar-nos...»
Era el noi simpàtic de les ulleres de pasta. La Blanca el va saludar contrariada. Es va fixar que s'havia embolicat el tors amb una tovallola on s'endevinava la cara de l'Snoopy esfilagarsada, portava una samarreta imperi de color carbassa cridaner, els clàssics pantalons de xandall blau marí amb rivets blancs i uns mitjons blancs de tennis foradats amb unes sandàlies romanes beige de plàstic.
«És veritat, quines coses té la vida. Em sembla que m'he equivocat de vestuari.», va intentar dissimular ella, «així... vens sovint per aquí?»
«No. De fet m'he colat perquè a casa se m'ha espatllat l'aigua calenta.»

Va observar com el noi de els ulleres sortia del vestuari. El sentit de l'olfacte se li havia bloquejat totalment.
«Hola, preciosa», va sentir que li deien. Era un noi prim i llargarut, totalment nu, amb un cos atlètic i salvatge i la pell de xocolata, tota xopa i brillant. «Em dic Kanu i sóc de l'equip municipal d'atletisme.»
La Blanca es va quedar sense paraules. No sabia si era ell però ara ja havia entrat al vestuari, no?
Van fer l'amor apassionadament sobre un banc del vestuari. La Blanca estava extasiada amb aquella nova experiència. Però alguna cosa no la convencia... Ben mirat, ella buscava un corredor de fons i en Kanu era un velocista.

12 nous horitzons

Al principi, la Blanca estava enfadada amb la Frida per haver-li birlat en James. Però després va pensar que gràcies a ella havia gaudit del millor clau de la seva vida. Ara no podia deixar de pensar: "qui coi era aquell desconegut?" Mentre hi pensava, va acceptar quedar amb les seves amigues per fer el sopar de dones de rigor.

**
El noi de les ulleres de pasta estava desconcertat pel que li havia passat la nit anterior. "Era fantàstica. Ha sigut com fer-ho amb la Julie i la Diana d'V a la vegada. Tenia els ulls de la princesa Leia i la cintura de la consellera Troi." No es podia treure del cap aquella desconeguda. Per això va pensar que quedant amb els seus amics de l'insti per jugar a poker es distrauria.

**
"Poques novetats", va pensar la Blanca. La Puri, amb històries de nens. La Júlia es queixava d'aquella mena de monstre obsessionat amb el sexe que l'assetjava continuament. "En Rafa això, en Rafa allò...", totes tenien clar que, per molt finolis que es fes la Júlia, s'acabaria embolicant amb ell. Sempre havia estat així. L'amiga de la Júlia que s'acabava de separar continuava pendent del seu veí, que no es decidia a fer el primer pas. Si més no, van riure amb les històries que els explicava. La manera com ella s'escarrassava a crear l'ambient propici i la manera com ell ho espatllava tot ficant-hi la seva ex pel mig.
La Frida i la Blanca van fer les paus. Totes dues semblaven contentes.

**
El noi de les ulleres de pasta, per primer cop, s'avorria amb el poker. I això que estava guanyant totes les mans! Per això va proposar als seus amics de veure tot l'Star Trek Voyager d'una tirada. Van acceptar entusiasmats.

**
"I ara què?", va preguntar la Puri a la Blanca, "com va la teva recerca?" La Blanca no sabia què contestar. Finalment va dir: "Em penso que l'he trobat però encara no sé quina cara fa. Però el buscaré. Li conec l'olor, li conec el tacte de la pell, li conec..." La Blanca es va avergonyir una mica del que estava a punt de dir.

**
El noi de les ulleres de pasta i els seus amics van acabar de veure totes les temporades de l'Star Trek Voyager i, com que no tenien son, van debatre acaloradament les seves preferències per la consellera Troi de la Nova Generació o la 7 de 9 del Voyager. Era un dilema massa fort.

**
La Blanca i les seves amigues, a instàncies de la Puri, van veure Memòries d'África. Tot seguit, mentre la Frida dormia, de ja feia estona, van discutir sobre si els agradava més en Robert Redford o en Paul Newman.