dimecres, 8 d’octubre de 2014

GN19 Tot va bé si acaba bé

En Juli va baixar derrotat de l’autobús. En tocar a terra amb els peus, es va adonar de sobte que ja res no era igual. La gent tenia un caminar diferent, més feixuc, la ciutat feia una altra olor, més penetrant i insípida, i ell també havia canviat, s’havia fet gran.
Enrere quedaven aquells anys, els estius a Tossa, aquelles nits al bosquet de la urbanització, amb els seus germans, la cosina Gina, en Timmy..., les tardes en bicicleta per camins i vorals de carreteres, tantes aventures en tan poc temps. Sí, es va dir, arribar als quaranta tacos i adonar-se que ja no vius en una ginkama d’esplai... potser era portar-ho massa al límit.
Però ara se sentia abatut. La Mary Joe l’acabava d’engegar a pastar fang i ell se n’havia adonat, que era un paio patètic, que no sabia on anava. Caminava d’esma pels carrers balbucejant coses incomprensibles. Què se n’havia fet d’aquell Juli, del líder natural, del germà protector, de l’amant afectuós...
“Escolta...”, li va dir una veu, “que em sembla que abans m’he passat una mica...”
Era la Mary Joe, que l’havia seguit fins allà. A on? Potser on hi havia hagut aquella sala de màquines on anaven a fer futbates amb en Ritxi, o darrere la plaça on jugaven a cuit-i-amagar amb la Gina...
“Escolta...”, va tornar a dir la Mary Joe estirant-lo del braç, més que res, que semblava que no la sentia, “que allò d’abans, mira, estava ofuscada i no sabia el que em deia. En part ho pensava, eh, però saps què passa? Que em sembla molt graciós tot això que fas i com et comportes, i que em mola el rotllo aquest teu i dels teus germans. La veritat és que em feu una mica d’enveja, si t’he de ser franca. I, una altra cosa, que no t’he dit... que mira, que sí que m’agrades”.
Dit això, li va fer un petó. En Juli va moure les parpelles, sorprès, i va estossegar un moment, com si despertés d’un somni letàrgic, ara sí, amb el carisma recuperat, amb ganes de fer i desfer sense parar.
Com que encara no s’ho creia, li va proposar de fer un aperitiu en algun lloc.
“I tant”, va dir ella, “jo em demanaré un bitter kas”, i es va posar a riure com una ximpleta.
Ell es va encongir una mica. Aquella noia li feia ballar el cap. No sabia què passaria però, francament, li importava un rave.

FI


dijous, 18 de setembre de 2014

GN18 Bus stop

En Juli sempre havia estat un home d’acció. I ara ja res no li importava. Ni les escales que baixava de quatre en quatre, fent saltirons, entrebancant-se, rodolant. Al carrer, esquivava obstacles, i
mpactava contra els fanals i les bústies, ranquejava insistent tot cridant el seu nom amb totes les seves forces. Ja s’hi veia. Estava disposat a tot.
Ella, de fet, ja havia tombat la cantonada i va agafar l’autobús. Se n’aniria a casa els seus pares, allà estaria més tranquil·la.
Però ell l’havia vista pujar i va córrer darrere el vehicle. Estossegava. El fum del tub d’escapament era negre i pudent, i se'l va empassar tot. Però ell era un atleta, sempre ho havia estat. A la següent parada, va saltar entre dues senyores per ser el primer a pujar. El conductor protestava perquè no havia pagat el bitllet però a ell li era igual. Només li volia dir:
“Mary Joe... Escolta’m... Sí, tens raó, ens hem portat com unes criatures. Però ho has d’entendre. Els meus germans, la Gina, en Timmy... sempre hem estat molt units i sempre hem jugat junts. Sempre hem estat perspicaços i... bé, potser ens hem equivocat. Però el que no és cap error és que jo... bé, que jo anava de veres quan...”
La Mary Joe li va tapar la boca amb les mans i tot seguit li va clavar una empenta.
“Mira, tio, doncs no. No m’interesses. No vull estar amb un tio que es caga a les calces quan veu que faig coses rares. No vull estar amb algú que viu més pendent de les pel·lícules seus germans que de mi. I no vull estar amb un tio tan cutre que encara es pensa que viu en una historieta infantil. I a sobre em segueixes i ara representa que t’he de dir que sí a tot, oi? Doncs no, no ho vull.”
L’autobús s’havia quedat en silenci. Tothom els mirava. De sobte, una senyora va dir “sí, noia, sí, molt ben dit”, i la resta es van posar a aplaudir.
En Juli, cap cop, va baixar de l’autobús, desolat. Es va voler arropenjar en un fanal i li va quedar la mà pringosa d’un xiclet que algú hi havia enganxat.
I tot seguit es va posar a ploure.





dissabte, 30 d’agost de 2014

GN17 Fantasy bites

En Juli va entrar al pis del davant com un esperitat.
“Anna, teníeu raó. La Mary Joe és... és... I no li sortien les paraules. De fet, li costava respirar.
“Què t’ha fet?”, va saltar la Gina.
“Potser encara el podem salvar”, va observar la Carme examinant-li les ninetes dels ulls.
“Teníeu raó”, va continuar en Juli tot d’una tirada, “hi havia un mirall al menjador i no l’he vista. Gent, que no es reflectia en el mirall! Aquesta noia és...
Una no-morta”, va acabar l'Anna amb els ulls encesos.
“És sobrenatural”, s’explicava la Carme, “quan una dona així t’agafa per banda res no l’atura, és inútil resistir-s’hi.”
“Germanet, quina enveja”, va deixar anar en Ritxi des del sofà, remirant un número caducat del Muy Interesante. Tots li van fer una mena de cara.
“La meva veïna un vampir... Això supera totes les meves expectatives”, va dir en Xevi, pensarós, “i està clar que l’hem de combatre com sigui...”
“Necessitem crucifixos i una bona dosi d’alls... i amb les potes de les cadires en farem estaques”, començava a organitzar l’Anna.
Però les cadires eren de plàstic de l’Ikea...
“Em sap greu, Anna, no us he volgut fer cas”, es lamentava ara en Juli, “crec que he de ser jo qui s’encarregui d’aquest assumpte. Jo us he posat en perill i...”
“I què?”, va sentir que deia algú al seu darrere.
Era la Mary Joe. Sí, l’havia seguit. I ell s’havia deixat la porta oberta. Ho havia sentit tot.
“Penya, ara sí que estic flipant amb vosaltres. Resulta que el mirall s’havia ratllat i el vaig treure del marc... I ara entro i us sento dir tot això...”
Els altres es van quedar glaçats. No podien estar equivocats. Aquella noia era...
“Jo no sóc el monstre que us penseu” va continuar sense donar temps a rèplica, “potser hi ha tios que em troben atractiva, i això vol dir els vull xuclar la sang? Potser he trencat el cor a més d’un, i això vol dir que me’ls he endut a la tomba? Esteu sonats o què? Us heu muntat una pel·lícula de mil dimonis amb quatre tonteries. Us penseu que viviu en una sèrie de televisió de vampirs per a adolescents?”
Els altres no van dir res tot i que la resposta era evident.
“Mira, jo passo de vosaltres. I de tu el primer”, va dir al Juli abans de tirar-li un Gonzo de mida XXL que va trobar darrere la porta, “em pensava que eres un home responsable, centrat..., però no, ets el tio més patètic que he conegut mai”.
La Mary Joe se’n va anar plorosa d’aquella casa, escales avall.
Els altres s’havien quedat muts, amb el cap acotat, potser una mica avergonyits. Potser sí, que se’ls n’havia anat la pinça.
“I ara què?”, va sospirar en Juli.
“Com que ara què? Vés a buscar-la, burro”, li va cridar l’Anna.




diumenge, 27 de juliol de 2014

GN16 La prova de foc

L’Anna ho veia i no s’ho creia. Què hi feia en Juli davant la porta de la Mary Joe amb un ram de flors i aquella cara de babau? No se’n va poder estar de sortir al replà i estirar-lo del braç.
“Juli, germanet. T’he d’explicar una cosa que potser no t’agradarà.
En Juli no entenia res. D’on sortia la seva germana? Què hi feia al pis d’aquell paio tan raro de les orelles de plàstic punxegudes. I aquella noia gòtica? I en Ritxi i la Gina asseguts al sofà de pell de lleopard? I en Timmy amb el morro entaforat en una reproducció del Falcó Mil·lenari?
“Juli, no et pots refiar d’aquesta paia”, va saltar la Gina, “és una devoradora d'homes molt perillosa”.
En Juli feia que no amb el cap. Ja s’imaginava de què anava la cosa.
“No és el que et penses”, va continuar l’Anna. I li va començar a explicar tot fil per randa. L’episodi de la Kelly, la dependenta de la botiga de roba, la intoxicació de les noies de la grangeta, l’atac a la Judith... tot allò havia passat de debò!
“I el que vem veure aquell dia pel telescopi?”, va afegir encara la Gina.
En Timmy va aixexar una orella inquiet i tot seguit es va posar a remenar la cua.
I això no és tot”, va intervenir la Carme, “aquesta tia és una bruixa vampírica perillosa. Fa cent anys que ronda per Sabadell i no suporta els nens ni els gossos. S’alimenta de tios com tu que li aneu al darrere i si algú li fa nosa... és molt venjativa, ja ho has vist. Perquè segurament ja ho ha fet, oi? Segur que ja t’ha xuclat sang... Deus tenir marques al coll, al turmell o al braç...”
Aquella noia feia por quan parlava d’aquella manera.
Però en Juli no estava disposat que li fotessin enlaire la cita.
“Va. Ja n’hi ha prou. Mireu, jo amb aquesta noia hi tinc bon rotllo. Sisplau, no m’ho espatlleu amb paranoies, que ja som grans.”
“Juli, tu de què vas?”, va protestar altre cop l’Anna, totalment passada de voltes, “som la teva família i ens preocupem per tu. Sempre hem estat junts en tot. O és que no te’n recordes dels estius a Tossa, quan anàvem amb la barca fins a aquella illa, o quan vem fer aquella excursió a l'aventura? Davant del perill sempre estem junts i aquesta vegada farem pinya com sempre. Som un equip i tu ets el nostre líder. Et necessitem!”
“Ja n’he tingut prou”, va tallar-la. I se’n va tornar decidit al replà.

Ding dong!
“Quines tonteries que fan aquella colla, com si no tinguessin altra feina”, rumiava en Juli neguitós, palpant-se les marques de sang que tenia al braç, recordant l’arrambada violenta del dia anterior... Si tot allò eren tonteries, per què coi estava tan nerviós?
La Mary Joe va obrir la porta de seguida. I si era certa aquella història extravagant de l'Anna i la seva colla? Aquella noia... no podia deixar de mirar-la, i totes aquelles imatges que li passaven per dins el cap.
“Si que has trigat. Em pensava que ja no venies...”
“M’he entretingut, sí...”, va dir ell tímidament, “tens el pis una mica fosc, oi?", va observar.
“Sí, tanco persianes sovint. És que tinc al·lèrgia al sol i ulls fotosensibles. No t’ho havia dit? Sóc molt nocturna jo", va afegir rient com una ximpleta.
En Juli va empassar saliva mentre la noia obria el llum de la cuina. Es va fixar en un rajolí vermell que se li escapava sota el llavi.
“Ui, t’has tallat?”
“No, és remolatxa”, va dir ella vacil·lant, “com que no venies m’he fet un suc d’aquests tan sans. Són ideals per netejar la sang”, va tornar a dir rient.
En Juli es va acovardir una mica, però va intentar dissimular.
“Sí, és que la vida moderna... sempre comprant plats precuinats amb tants additius, i al final no hi ha res com una poma o una ceba o un all...”
“Ui, jo de l’all passo, eh, que tinc una intolerància de collons.”
En Juli va fer un pas enrere, contrariat.
“Escolta”, va dir ella canviant de tema, “per què no agafes un parell de copes de l’armari del menjador, el de sota el mirall, que avui estrenarem un vinet que m’han portat els meus pares del poble.”
Va remirar tot el menjador fins que va trobar l’armari i les copes. No semblava que hi hagués res d’estrany en aquell menjador.
“Vinga, que això s’ha de mullar. Jo sempre he pensat que hi ha plaers que haurien de durar més de cent anys”, va dir la noia tot d’una.
En Juli tremolava. Tant que li van caure les copes a terra.
“Què et passa?”, va dir ella.
Però ell encara tremolava. En part perquè la noia havia aparegut al seu darrere sense fer soroll. I en part perquè no la veia reflectida en el mirall!
“Què tens?”, va insistir la Mary Joe tocant-li el braç amb la mà. Estava glaçada.
De cop i volta, en Juli va sortir disparat com una molla en direcció a la porta. Li costava molt avançar, com si una força estranya el retingués però finalment hi va arribar al pis del costat.
Aleshores es va adonar que arrossegava una cama dins un paraigüer i l’altra entortolligada amb un ficus.



dimarts, 8 de juliol de 2014

GN15 La sang dels innocents

Ahir a la nit estava una mica empiocat”, va confessar-li en Juli.
A la Mary Joe li agradava sentir aquella veu per telèfon. Era sensual i decidida. Era com si parlessin a cau d’orella a través d’un túnel del temps.
“No passa res. Ja m’ho va semblar. Et vas quedar adormit al sofà i no sabia com reanimar-te...”, va dir ella en broma, sense sospitar que aquella broma despertava més d’un calfred. En Juli encara recordava la força amb què l’havia sacsejat, fins i tot encara tenia algun microtall marcat al braç.
De totes maneres ell era un home valent, que aconseguia tot el que volia. Tot d’una va recordar que ell era en Juli, era el gran de tres germans. Quan anaven tots tres amb la seva cosina i el seu gosset, ell sempre sabia què calia fer i de quina manera. No hi havia impossibles per a en Juli.
“Si vols ho repetim avui, si en tens ganes”, va proposar, abans d’empassar saliva.
La Mary Joe necessitava omplir els pulmons. “Per què no?”, es repetia. I per dins li creixia un desig contingut d’estrènyer i de mossegar. Se sabria controlar? De debò es volia controlar?
“D’acord, aquest vespre”.

Quan en Xevi va sortir de la cambra fosca on tenia el laboratori, a l’Anna el cor li va fer un salt. Al seu costat, la Gina i en Ritxi esperaven els resultats de les anàlisis de sang que suposadament havien extret a la Mary Joe a la nit anterior. Mentrestant, en Timmy rosegava un os amb gust de gingebre.
“Quina cosa més estranya”, va dir el noi, “aquesta sang és d’un home, A+...”
“És l’RH del meu germà!”, va xisclar l’Anna esparverada. “Què vol dir això? Li ha xuclat la sang a en Juli?”
Però en Xevi tenia una altra teoria.
“No heu pensat en la possibilitat que aquesta noia, la Mary Joe, no sigui un tio?”
“Jo l’he espiada als vestuaris del gimnàs i t’asseguro que no”, va aportar en Ritxi.
Els altres van callar en sec, no s’atrevien a preguntar res més.
Aleshores va entrar la Carme com una exhalació.
“He estat remenant coses a l’arxiu municipal. Tenia una intuïció... He buscat vestigis de vampirisme i bruixeria a la ciutat i... Mireu!”
Els va ensenyar la pantalla del mòbil. Hi havia la imatge d’un dibuix d’època.
“Es diu Maria Josepa, vivia en una cabana a prop del riu i va ser la responsable d’una sèrie de desaparicions a principis del segle passat. La van descobrir uns vailets que jugaven a la vora del riu amb el seu gos. Deia que vivia amb els seus pares, una parella que provenia de Pratdip, però al final es va descobrir que vivia sola i... bé, no se sap ben bé amb qui vivia però la van acusar d’assassinat i profanació de tombes.”
“És clavada”, va observar la Gina. “Què li va passar?”
“La van condemnar però tot seguit va desaparèixer.”
“Que fort!”, va dir l’Anna.
Es mirava aquella imatge, finament dibuixada per algun artista local, i també una mica desenfocada, i li semblava ben bé que podia saltar del dibuix en qualsevol moment. Era una figura maligna, sens dubte.
“La història és inversemblant però té una certa lògica...”, va admetre en Xevi, “potser ho hauríem d’analitzar més a fons...”
“Ni anàlisis ni hòsties, tot lliga!”, va continuar la Gina, “va seduir en Llorenç i el pobre va haver de fugir a Castelldefels. Després va ser l’Hèctor, que va marxar a purificar-se al camí de Santiago, i ha quedat molt xuclat eh... I ara en Juli... Aquesta malparida té la vista posada en el meu cosí...Hem de fer alguna cosa!”
De sobte van sentir el timbre de la porta. Però era el timbre de l’altra banda, a ca la Mary Joe. L’Anna va mirar per l’espiell i es va quedar glaçada. Era en Juli! El seu germà es ficava la gola del llop!
I què coi feia amb aquell ram de flors?


diumenge, 15 de juny de 2014

GN14 Proves fefaents

“Hola... quant de temps...”, va dir la Mary Joe des de la cantonada. Vesprejava i la silueta de la noia es perfilava ondulant sota la llum del fanal.
“Ei, com va la vida?”, va saludar-la en Juli amb la bossa d’escombraries a la mà, a mig camí del contenidor de l'orgànica.
“Com va anar el sopar? Et van agradar els bolets?”, va insistir ella, un pelet tímida.
“Molt bé, de primera”, va mentir ell. Havia passat un episodi de mal de ventre amb rentat d’estómac inclòs. I total, els metges li van dir que només eren nervis...
La Mary Joe va somriure incòmoda. Ara no sabia interpretar aquell “de primera”. Li estava agraït i només això? O el sopar havia estat “fructífer" amb la seva ex de l'insti? Se sentia ridícula. Estava gelosa i no sabia si tenia raons per estar-ho. I ella, quan es posava gelosa, era capaç de fer coses terribles...
“Si et van agradar els bolets, encara me’n queden, eh. Vols venir a casa i fem un saltejadet?”, va dir d’una tirada. Després es va adonar que aquell oferiment podia semblar massa atrevit i tot.
En Juli va dubtar una mica. D’una banda, no es podia resistir als encants de la noia, amb aquella caiguda d’ulls, aquell somriure ingenu, i amb aquells dits tan llargs que l’estiraven cap al portal, com una esgarrapada fatídica.
“Potser sí, va”, va concedir ell seguint-la escales amunt, “la cuina, al costat de l’esport i les novel·les d’aventures, és una de les meves passions”, va continuar fent-se el milhomes.
A casa de la noia, es va adonar que encara duia la bossa d’escombraries a la mà. No sabia què fer-ne.

**

Qui era en Xevi?, es preguntava encara la Gina. Havia entrat furtivament a casa seva i encara li devia alguna mena de disculpa. Era el veí de la bruixa de la Mary Joe, i amic d'infància de la Carme. Li van explicar que una vegada havien estat campions de Dungeons and Dragons en una mena de trobada, i que llavors la Carme es feia dir Elektra i que... Que eren de la mateixa colla, vaja.
Estaven tots reunits al menjador de cal Xevi, ell, la Gina, la Carme, l’Anna i el Ritxi.
“Tot això que dieu és altament improbable”, va dir el noi fent que no amb el cap. Cal aclarir que en Xevi tenia una formació acadèmica d’arrels científiques i es resistiria sempre a admetre com a verídic qualsevol fet sobrenatural.
“Xevi, aquesta noia no és aigua clara”, insistia la Carme. Ella mateixa havia estat testimoni dels seus actes malèvols. I l’Anna n’havia presenciat d’altres d’igualment terribles. O més.
“I tots els tios que han estat amb ella han acabat malament”, va afegir la Gina. El Llorenç havia fugit a Castelldefels. L’Héctor s’havia quedat sec com un clau i havia marxat a fer el Camino per recuperar-se. I ara el Juli... El seu cosí era tan vulnerable...
Però en Xevi volia proves científiques, clarament objectivables.
“I què suggeriu? Que vampiritza els tios? Què té d’estrany això? O que és una bruixa que fa sortilegis? És una broma, no?”
“Què necessitem per confirmar-ho?”, va preguntar l’Anna.

**

En Juli no les tenia totes. Encara no havia sopat, els bolets amb prou feines els tastaria, i no sabia què fer amb la bossa d’escombraries. I tot per poder estar amb ella? I per què li tremolaven tant les cames?
S’estava marejant. Potser era el malestar general dels darrers dies o potser una baixada de sucre. El cas és que es va estirar al sofà sense ni demanar permís, amb una mà sobre el front i l’altra sobre la panxa. Durant una estona es va quedar adormit.
“Que mono”, va pensar ella quan va tornar de la cuina, “quan el veig així és que me’l menjaria a queixalades”, va afegir intentant controlar-se.
Va apagar el llum. El deixaria descansar una mica mentre feia el sopar.

**

“Necessito mostres de teixit, i també una anàlisi de sang”, va dir finalment en Xevi.
“I d’on ho traiem això?”, va protestar l'Anna.
“Podem entrar al seu lavabo i robar-li compreses usades”, va proposar en Ritxi. Ningú no li va fer cas.
La Gina es va oferir per prendre les mostres aquella mateixa nit.
“I si no dorm?”, va objectar la Carme.
“Tens raó. Millor que t’untis ben untada amb unes cabeces d’alls”, va dir l’Anna. “I no em quedo tranquil·la si no t’endus un crucifix i... el que sigui.”
Al final van convenir que ho farien entre en Ritxi, la Carme i la Gina. Havien de ser ràpids i precisos.

**

Tan bon punt es va apagar el llum l’Anna va donar el senyal. La Carme va obrir la porta amb una targeta de crèdit i en Ritxi es va llançar cap dins de la casa. La Gina va arrufar el nas, per variar el seu cosí no la deixava ser primera.
A la sala d’estar, el noi s’intentava orientar però va ensopegar amb alguna cosa tova, una bossa de plàstic plena de porqueria, i va caure sobre uns coixins. Algú el va agafar per sorpresa. Era gros i tenia una força descomunal. Era un trampa!
En Ritxi gemegava, espantat, forcejant com podia. Però el monstre no el deixava anar. La Gina va aparèixer després amb tot l’instrumental. Va clavar un cop de crucifix a algú. Ui, no aquest era en Ritxi. Després a algú altre... L’havia estabornit? Potser sí. Havien d'actuar ràpid. On era la xeringa?
Quan la van tenir clavada el monstre es va despertar de cop i va començar a repartir cops. La Gina li va clavar un parell de mastegots més i li va posar un all a la boca.
“Ja ho tenim tot”, va cridar finalment en Ritxi.
I els dos cosins van sortir corrents.

**

“Què és aquest soroll?”, va entrar la Mary Joe.
Es va trobar en Juli estirat a terra amb un bon nyanyo al cap. Entre l’atordiment i la celeritat dels fets ell ja no entenia res. Aquella noia se li havia abraonat d’una manera apassionada, fins i tot violenta. A més, li havia clavat la llengua a l’esòfag, segurament després de fer un tastet de bolets amb una mica d’all, inconfusible..., i ara feia veure que no havia passat res? Allò era molt estrany. Havia d’esbrinar el secret d’aquella noia com fos...
Però avui no, que estava marejat i la magrejada l’havia acollonit bastant.
“D’això... me’n vaig a casa, que em sembla que m’he de planxar unes camises...”
I va marxar d’allà cuita-corrents.




dimarts, 20 de maig de 2014

GN 13 La intrusa

“L’Héctor ha tornat”, va dir de cop la Gina. I això semblava que ho justificava tot... “Però jo ja passo d’ell, eh, i mira que era bon tio i com a company de feina, un tresor...”, va aclarir de seguida.
L’Anna feia que sí i també que no. Segons deia la Gina, l’Héctor havia desaparegut, no perquè li hagués passat res greu, com pensaven elles, sinó perquè se n’havia anat a fer el Camí de Santiago, per trobar-se a si mateix.
“Pobre”, deia altre cop la Gina, “és tan sensible... Entre que li sabia greu de veure’m enfadada i la història rara que tenia amb la Mary Joe...
Altre cop la Mary Joe, aquella dona enigmàtica que tenia embadocats tots els homes i semblava protegir-se de totes les dones que s’interposaven entre ella i... la presa? Un calfred li va travessar el cos pensant en el seu germà Juli, que devia ser a casa recuperant-se amb les sopes de pa i gingebre de la tieta Nuri. I en tenia per dies.
“Aquesta paia l’ha deixat fet una coca”, tornava a arremetre la Gina, “l'Héctor, és que està superprim. I el veig molt més pàl·lid, com si li haguessin xuclat la sang. Li falta energia. És que no sembla ell...”
L’Anna va empassar saliva. Totes les seves pors prenien forma.
“Hem de saber què amaga aquesta noia”, va dir finalment.
En altres temps les dues cosines s’havien entès molt bé i les havien passat de tots colors amb els germans de l’Anna en Juli i en Ritxi. Però ara era diferent. Només hi eren elles, elles i la Carme, l’amiga de la feina de l’Anna, que ella sí que les entenia... i en Timmy, clar.

En Timmy ja sabia que allò no era gaire raonable. La Gina era allà al replà espanyant una porta tota neguitosa.
“Ja sóc a dins”, va dir la noia a través del walkie-talkie.
L’Anna i la Carme, des del carrer, creuaven els dits.
“No t’entretinguis. Digue’ns què veus, fes quatre fotos i fora”, la instruïa l’Anna, convençuda que allò era molt perillós.
Però la Gina estava acostumada a l’adrenalina. Amb el llum frontal posat, va començar a examinar mobles, les parets... tot.
“Quina tia més rara”, va exclamar-se en veure una col·lecció íntegra de vinils de Mocedades.
En Timmy estava inquiet, pressentia alguna cosa.
“I té tot de fotos penjades a la paret. Em sonen”, va dir tot d’una la Gina, “potser és que les he vist per Sabadell...”
“Una col·leccionista?”, va preocupar-se la Carme, “això té mala pinta”.
“Ui, i no ho has vist tot”, va continuar la Gina, “té una foto emmarcada amb gent d’aquí el centre. Hi ha la Blanca i el seu noviet friki, el de les ulleres de pasta, la Júlia, el Rafa, en Jimmy... i també en Ritxi! Què fot aquesta tia amb una foto del meu cosí?”
“Gina, què més veus?”, va insistir l’Anna, que veia que la seva cosina s’estava esverant per moments.
“Hi ha una estàtua que és com un ós, per poc no em moro de l’ensurt, i és d’un tio amb la cara pintada de negre i vermell. Aquesta tia està totalment boja. Això és molt xungo, no sé...” De sobte va veure en Timmy que es posava en guàrdia. “Noies, segur que vigileu la porta?”
Ui, la porta! L’Anna es va posar les mans al cap. S’havien oblidat de la porta.
“Gina, corre, surt d’aquí, de pressa!”
Però ja no hi era a temps. La porta s’estava obrint, no hi havia escapatòria.



“Gina, on ets? Respon!”, cridava l’Anna desesperada.
“Xxxt, no cridis, que ens sentirà. Ens hem amagat a l’armari.”
L’Anna va respirar alleujada. Com s’ho farien per treure la seva cosina del cau d’aquella psicòpata?
“Això és pitjor del que em pensava”, continuava la Gina, “aquí dins hi ha una capa d’aquelles rotllo vampir, saps? I... ostres.... això és una disfressa de l’Spiderman!”
“No pot ser”, va saltar la Carme, “Gina, fes el favor de mirar qui ha entrat al pis. Digue’m què veus”.
“No ho veig gaire bé. Ara està d’esquena i escriu coses rares en una pissarra. Fórmules matemàtiques, sembla. O una llista d’alguna cosa.”
“Gina, ara surt de l’armari. Digue’m si veus un noi tot vestit amb roba de pana i que porta unes xancletes de la Mafalda...”
“Sí, com ho saps?”
“Perquè t’has equivocat de porta. Has entrat al pis d’en Xevi.”
"Qui és en Xevi?"