GN14 Proves fefaents

“Hola... quant de temps...”, va dir la Mary Joe des de la cantonada. Vesprejava i la silueta de la noia es perfilava ondulant sota la llum del fanal.
“Ei, com va la vida?”, va saludar-la en Juli amb la bossa d’escombraries a la mà, a mig camí del contenidor de l'orgànica.
“Com va anar el sopar? Et van agradar els bolets?”, va insistir ella, un pelet tímida.
“Molt bé, de primera”, va mentir ell. Havia passat un episodi de mal de ventre amb rentat d’estómac inclòs. I total, els metges li van dir que només eren nervis...
La Mary Joe va somriure incòmoda. Ara no sabia interpretar aquell “de primera”. Li estava agraït i només això? O el sopar havia estat “fructífer" amb la seva ex de l'insti? Se sentia ridícula. Estava gelosa i no sabia si tenia raons per estar-ho. I ella, quan es posava gelosa, era capaç de fer coses terribles...
“Si et van agradar els bolets, encara me’n queden, eh. Vols venir a casa i fem un saltejadet?”, va dir d’una tirada. Després es va adonar que aquell oferiment podia semblar massa atrevit i tot.
En Juli va dubtar una mica. D’una banda, no es podia resistir als encants de la noia, amb aquella caiguda d’ulls, aquell somriure ingenu, i amb aquells dits tan llargs que l’estiraven cap al portal, com una esgarrapada fatídica.
“Potser sí, va”, va concedir ell seguint-la escales amunt, “la cuina, al costat de l’esport i les novel·les d’aventures, és una de les meves passions”, va continuar fent-se el milhomes.
A casa de la noia, es va adonar que encara duia la bossa d’escombraries a la mà. No sabia què fer-ne.

**

Qui era en Xevi?, es preguntava encara la Gina. Havia entrat furtivament a casa seva i encara li devia alguna mena de disculpa. Era el veí de la bruixa de la Mary Joe, i amic d'infància de la Carme. Li van explicar que una vegada havien estat campions de Dungeons and Dragons en una mena de trobada, i que llavors la Carme es feia dir Elektra i que... Que eren de la mateixa colla, vaja.
Estaven tots reunits al menjador de cal Xevi, ell, la Gina, la Carme, l’Anna i el Ritxi.
“Tot això que dieu és altament improbable”, va dir el noi fent que no amb el cap. Cal aclarir que en Xevi tenia una formació acadèmica d’arrels científiques i es resistiria sempre a admetre com a verídic qualsevol fet sobrenatural.
“Xevi, aquesta noia no és aigua clara”, insistia la Carme. Ella mateixa havia estat testimoni dels seus actes malèvols. I l’Anna n’havia presenciat d’altres d’igualment terribles. O més.
“I tots els tios que han estat amb ella han acabat malament”, va afegir la Gina. El Llorenç havia fugit a Castelldefels. L’Héctor s’havia quedat sec com un clau i havia marxat a fer el Camino per recuperar-se. I ara el Juli... El seu cosí era tan vulnerable...
Però en Xevi volia proves científiques, clarament objectivables.
“I què suggeriu? Que vampiritza els tios? Què té d’estrany això? O que és una bruixa que fa sortilegis? És una broma, no?”
“Què necessitem per confirmar-ho?”, va preguntar l’Anna.

**

En Juli no les tenia totes. Encara no havia sopat, els bolets amb prou feines els tastaria, i no sabia què fer amb la bossa d’escombraries. I tot per poder estar amb ella? I per què li tremolaven tant les cames?
S’estava marejant. Potser era el malestar general dels darrers dies o potser una baixada de sucre. El cas és que es va estirar al sofà sense ni demanar permís, amb una mà sobre el front i l’altra sobre la panxa. Durant una estona es va quedar adormit.
“Que mono”, va pensar ella quan va tornar de la cuina, “quan el veig així és que me’l menjaria a queixalades”, va afegir intentant controlar-se.
Va apagar el llum. El deixaria descansar una mica mentre feia el sopar.

**

“Necessito mostres de teixit, i també una anàlisi de sang”, va dir finalment en Xevi.
“I d’on ho traiem això?”, va protestar l'Anna.
“Podem entrar al seu lavabo i robar-li compreses usades”, va proposar en Ritxi. Ningú no li va fer cas.
La Gina es va oferir per prendre les mostres aquella mateixa nit.
“I si no dorm?”, va objectar la Carme.
“Tens raó. Millor que t’untis ben untada amb unes cabeces d’alls”, va dir l’Anna. “I no em quedo tranquil·la si no t’endus un crucifix i... el que sigui.”
Al final van convenir que ho farien entre en Ritxi, la Carme i la Gina. Havien de ser ràpids i precisos.

**

Tan bon punt es va apagar el llum l’Anna va donar el senyal. La Carme va obrir la porta amb una targeta de crèdit i en Ritxi es va llançar cap dins de la casa. La Gina va arrufar el nas, per variar el seu cosí no la deixava ser primera.
A la sala d’estar, el noi s’intentava orientar però va ensopegar amb alguna cosa tova, una bossa de plàstic plena de porqueria, i va caure sobre uns coixins. Algú el va agafar per sorpresa. Era gros i tenia una força descomunal. Era un trampa!
En Ritxi gemegava, espantat, forcejant com podia. Però el monstre no el deixava anar. La Gina va aparèixer després amb tot l’instrumental. Va clavar un cop de crucifix a algú. Ui, no aquest era en Ritxi. Després a algú altre... L’havia estabornit? Potser sí. Havien d'actuar ràpid. On era la xeringa?
Quan la van tenir clavada el monstre es va despertar de cop i va començar a repartir cops. La Gina li va clavar un parell de mastegots més i li va posar un all a la boca.
“Ja ho tenim tot”, va cridar finalment en Ritxi.
I els dos cosins van sortir corrents.

**

“Què és aquest soroll?”, va entrar la Mary Joe.
Es va trobar en Juli estirat a terra amb un bon nyanyo al cap. Entre l’atordiment i la celeritat dels fets ell ja no entenia res. Aquella noia se li havia abraonat d’una manera apassionada, fins i tot violenta. A més, li havia clavat la llengua a l’esòfag, segurament després de fer un tastet de bolets amb una mica d’all, inconfusible..., i ara feia veure que no havia passat res? Allò era molt estrany. Havia d’esbrinar el secret d’aquella noia com fos...
Però avui no, que estava marejat i la magrejada l’havia acollonit bastant.
“D’això... me’n vaig a casa, que em sembla que m’he de planxar unes camises...”
I va marxar d’allà cuita-corrents.