dijous, 10 d’abril de 2014

GN12 Sospites gàstriques

“Juli, t’ho he de dir perquè sóc la teva germana...”, va començar l’Anna. No sabia com però ho va deixar anar tot d’una tirada. Primer la Kelly, després la dependenta de la botiga de roba, les noies de la grangeta... Allò no era normal. Havien passat massa coses i l’únic punt en comú amb totes elles era ella, la Mary Joe.
“No diguis bestieses”, va saltar en Juli. Ell no estava en el seu millor moment després de la separació però la seva germana s’estava passant de sobreprotectora.
Mentre se’n tornava a casa emmurriat encara repassava la conversa amb l’Anna. Si la Mary Joe era una noia adorable. Eixerida, oberta, vital... També era cert, també, que al seu bloc havien passat coses terribles, encara per resoldre, i que els seus ex, que també eren els de la Gina, no n’havien sortit gaire ben parats... Però no, quines coses de pensar...
Mentre anava pensant tot això va entrar al súper per fer una compra urgent. I qui diu que les casualitats no existeixen?
“Hola", li va dir la Mary Joe. El cor li fa fer un salt de veure-la. Estava preciosa, va pensar. Duia un vestidet vaporós i la cabellera se li ondulava lliure per les espatlles. La boca, la pell, els ulls, tota ella brillava. “Avui fan un concert al Grifin. Vols que hi anem plegats?”, li va proposar la noia.
“Ui, no pot pas ser”, va dir ell, “he quedat amb la Judit. Te’n recordes de la Judit? Aquella noia de l’altre dia. Vem ser noviets i tal. Al final hem tornat a quedar avui perquè ella va tenir un accident. Hem quedat a casa meva perquè la pobra va una mica coixa, però, què carai, jo l’aniré a buscar amb un cop de cotxe. I si després bec massa doncs ja es quedarà a dormir, que hi ha confiança”.
La Mary Joe es va arronsar contrariada però li va desitjar que s’ho passés molt bé.
“Ho veus?”, va dir-se en Juli, “és una tia legal, de les millors”. Però la veu de l’Anna encara ressonava. Ben mirat, ara que hi queia, la Judit també s’havia accidentat després de presentar-les... No, quina bestiesa!
Només arribar a casa, en Juli es va posar a fer el sopar. Volia quedar bé amb la Judit. Tenien tantes coses per explicar-se, millor fer-ho amb un bon àpat, oi?
Ding dong! Va anar a obrir la porta. Qui devia ser? Encara era d’hora...
Era la Mary Joe, tota somrient, amb un cistell sota el braç.
“Hola... Mira que el cap de setmana vaig anar a buscar bolets amb el meu pare i he pensat que t’anirien bé per al sopar d’avui. Agafa’n, que jo en tinc molts”, li va dir.
Era tan generosa, va pensar en Juli, que va acceptar el cistell de bon grat. Faria una salsa per llepar-se els dits.
“Ho veus?”, va tornar a dir, “és una tia collonuda”. Com més la coneixia més li agradava. De fet, es reconeixia, es moria de ganes de quedar amb ella i passar a l’acció... Però, aquella nit havia quedat amb la Judit per sopar, i això també el motivava.
El sopar amb la Judit va ser fantàstic. Després d’explicar-se les vides respectives, van començar amb les dels altres, i també van recordar totes les batalletes de quan eren adolescents. Quin tip de riure!
“I aquella noia de l’altre dia?”, va dir llavors la Judit. “Semblava maca. Esteu sortint o què?”
En Juli no sabia què dir. Tenia ganes d’explicar-li que sí, que li agradava molt, però que l’Anna li havia fet una estranya advertència. I no sabia què pensar. I aleshores es va quedar mirant el plat amb restes de bolets i va tenir un mal pressentiment. Li va venir una suor freda, i una mena de tremolor. Estava blanc com la cera. Li semblava que tenia la panxa remoguda, quan es va aixecar es va trobar marejat, si fins i tot se li enteranyinava la vista...
“De pressa”, va dir tot d’una, “més val que anem corrents a l’hospital”.