dimarts, 20 de maig de 2014

GN 13 La intrusa

“L’Héctor ha tornat”, va dir de cop la Gina. I això semblava que ho justificava tot... “Però jo ja passo d’ell, eh, i mira que era bon tio i com a company de feina, un tresor...”, va aclarir de seguida.
L’Anna feia que sí i també que no. Segons deia la Gina, l’Héctor havia desaparegut, no perquè li hagués passat res greu, com pensaven elles, sinó perquè se n’havia anat a fer el Camí de Santiago, per trobar-se a si mateix.
“Pobre”, deia altre cop la Gina, “és tan sensible... Entre que li sabia greu de veure’m enfadada i la història rara que tenia amb la Mary Joe...
Altre cop la Mary Joe, aquella dona enigmàtica que tenia embadocats tots els homes i semblava protegir-se de totes les dones que s’interposaven entre ella i... la presa? Un calfred li va travessar el cos pensant en el seu germà Juli, que devia ser a casa recuperant-se amb les sopes de pa i gingebre de la tieta Nuri. I en tenia per dies.
“Aquesta paia l’ha deixat fet una coca”, tornava a arremetre la Gina, “l'Héctor, és que està superprim. I el veig molt més pàl·lid, com si li haguessin xuclat la sang. Li falta energia. És que no sembla ell...”
L’Anna va empassar saliva. Totes les seves pors prenien forma.
“Hem de saber què amaga aquesta noia”, va dir finalment.
En altres temps les dues cosines s’havien entès molt bé i les havien passat de tots colors amb els germans de l’Anna en Juli i en Ritxi. Però ara era diferent. Només hi eren elles, elles i la Carme, l’amiga de la feina de l’Anna, que ella sí que les entenia... i en Timmy, clar.

En Timmy ja sabia que allò no era gaire raonable. La Gina era allà al replà espanyant una porta tota neguitosa.
“Ja sóc a dins”, va dir la noia a través del walkie-talkie.
L’Anna i la Carme, des del carrer, creuaven els dits.
“No t’entretinguis. Digue’ns què veus, fes quatre fotos i fora”, la instruïa l’Anna, convençuda que allò era molt perillós.
Però la Gina estava acostumada a l’adrenalina. Amb el llum frontal posat, va començar a examinar mobles, les parets... tot.
“Quina tia més rara”, va exclamar-se en veure una col·lecció íntegra de vinils de Mocedades.
En Timmy estava inquiet, pressentia alguna cosa.
“I té tot de fotos penjades a la paret. Em sonen”, va dir tot d’una la Gina, “potser és que les he vist per Sabadell...”
“Una col·leccionista?”, va preocupar-se la Carme, “això té mala pinta”.
“Ui, i no ho has vist tot”, va continuar la Gina, “té una foto emmarcada amb gent d’aquí el centre. Hi ha la Blanca i el seu noviet friki, el de les ulleres de pasta, la Júlia, el Rafa, en Jimmy... i també en Ritxi! Què fot aquesta tia amb una foto del meu cosí?”
“Gina, què més veus?”, va insistir l’Anna, que veia que la seva cosina s’estava esverant per moments.
“Hi ha una estàtua que és com un ós, per poc no em moro de l’ensurt, i és d’un tio amb la cara pintada de negre i vermell. Aquesta tia està totalment boja. Això és molt xungo, no sé...” De sobte va veure en Timmy que es posava en guàrdia. “Noies, segur que vigileu la porta?”
Ui, la porta! L’Anna es va posar les mans al cap. S’havien oblidat de la porta.
“Gina, corre, surt d’aquí, de pressa!”
Però ja no hi era a temps. La porta s’estava obrint, no hi havia escapatòria.



“Gina, on ets? Respon!”, cridava l’Anna desesperada.
“Xxxt, no cridis, que ens sentirà. Ens hem amagat a l’armari.”
L’Anna va respirar alleujada. Com s’ho farien per treure la seva cosina del cau d’aquella psicòpata?
“Això és pitjor del que em pensava”, continuava la Gina, “aquí dins hi ha una capa d’aquelles rotllo vampir, saps? I... ostres.... això és una disfressa de l’Spiderman!”
“No pot ser”, va saltar la Carme, “Gina, fes el favor de mirar qui ha entrat al pis. Digue’m què veus”.
“No ho veig gaire bé. Ara està d’esquena i escriu coses rares en una pissarra. Fórmules matemàtiques, sembla. O una llista d’alguna cosa.”
“Gina, ara surt de l’armari. Digue’m si veus un noi tot vestit amb roba de pana i que porta unes xancletes de la Mafalda...”
“Sí, com ho saps?”
“Perquè t’has equivocat de porta. Has entrat al pis d’en Xevi.”
"Qui és en Xevi?"