GN10 Grangetes i galliners

La Mary Joe passejava distreta pels Jardinets de la Caixa mirant entendrida com jugaven els nens al voltant de l’amfiteatre. Poc s’imaginava que algú la seguia.
La Carme, l’amiga de l’Anna, no la perdia de vista.
“A mi ja em coneix, és llesta”, l’havia advertida la seva companya de feina. La Carme sabia passar desapercebuda. Havia estat campiona de rol del seu barri tres anys seguits. Ben amagada sota la capa èlfica, rere uns arbustos, va veure com la sospitosa anava cap al mercat i entrava en una grangeta. La va seguir i es va asseure en una taula a l’altra punta del local.
La Mary Joe havia demanat un suc de taronja natural i una canya de crema. Ho va apuntar de seguida a la llibreta. Era fàcil espiar aquella noia, pensava la Carme. Si no fos per un grupet de noies, una mica paves la veritat, que havien quedat per repassar sense miraments la vida dels seus excompanys d’institut.
“Ties, que m’han dit que la Salut López ara viu amb el Jaume Roques”, va dir una.
“El ‘Se la Pela’ Roques, ja me’n recordo. Era una mica empanat”, afegia una segona.
“I sabíeu que la Blanca ho va deixar amb el Quim? Ara està amb un tio una mica raret...”
Res de nou, va sospirar l’Elektra. Però de cop i volta la conversa va agafar un caire molt diferent.
“Us en recordeu d’en Juli? S’acaba de separar, diuen.”
“En Juli ‘Culi’? Tenia el culet més bonic del Concord, no m’ho negareu.”
“Estava com un tren”, va saltar una altra, “i encara es conserva bé, eh. Noies... és un bombonet amb potes... i alguna altra sorpresa entremig, eh...”
Totes reien com unes ximpletes. A la taula del costat, però, la Mary Joe se les mirava amb cara d’angúnia. A ella també li molestava aquella xerrameca. Tant que se’n va anar al lavabo fent que no amb el cap. Quan va tornar a la taula, aquelles paves encara parlaven del mateix.
“El Juli era molt mono. Una vegada vem estar parlant al Walter Mitty, no sé, de pelis que havíem vist, amb aquells ullets de Rick Astley... i tenia una veu... és que bavejava amb aquella veu. Li hagués dit, sóc teva, fes amb mi el que vulguis, però a les fosques no, que et vull veure els ulls.”
“Doncs jo el veia al Nagi i quan sortia de la piscina amb aquell banyador estil Magnum, és que ens posàvem a suar totes. Jo un dia volia fer veure que m’ofegava perquè em rescatés. Jo ja li hagués fet després el boca a boca, eh, a la boca o més avall.”
Totes reien com unes lloques.
La Mary Joe va sortir apressada de la granja. Pel camí, a més, gairebé no s’entrebranca cambrera, que anava carregada amb una safata plena de suïssos.
La Carme va pagar la camamilla que encara no havia encetat i la va seguir carrer avall. La sospitosa caminava molt de pressa, com si fugís d’alguna cosa.
“Quina tia més rara”, va pensar.
I de sobte va veure passar una ambulància. Anava de dret a la grangeta!
“Què ha passat?”, va preguntar a una iaiona que passava per allà.
“Ai, ves, unes nenes que han demanat un suís i a la cambrera els ha posat sense voler un raig de lleixiu. Ai, aquest jovent, que no saben on tenen el cap...”

)