I Tardes imperials

Davant la cartellera dels cines

“Els temps moderns...”, remugava ell davant de la cartellera. El cinema Imperial havia acompanyat tantes tardes de la seva infància. I ara se’l retrobava convertit en un multisales. Encara atordit repassava les pel•lícules anunciades i no es reconeixia en cap.
Ella se li va acostar pel darrere, també embadocada. Dubtava. De fet no hi havia res que li fes el pes però segurament acabaria mirant-se alguna bajanada americana.
“Poca cosa, oi? Ja no fan pelis com les d’abans.”, va dir ell.
“I tant...”, va fer ella sense mirar-lo. No sabia perquè però notava una familiaritat molt agradable en aquella veu. “Quina em recomanes?”
“A mi em va agradar molt Regreso al futuro... O Gremlins...
Ella va esclafir a riure.
“No, vull dir les que fan avui.”
I llavors es van mirar. Hom diria que es van reconèixer, sense saber qui eren.
“Fa patxoca, té la meva edat i sembla simpàtica”, va pensar ell.
“M’encanta aquesta veu, aquest sentit de l’humor, la manera com em mira”, va engegar ella.
“Em dic Salut”, va presentar-se finalment. “Salu per als amics”, va afegir encara.
“Jo sóc el Jaume... o Jimmy”, va correspondre ell.
I en aquell moment es van quedar glaçats.
“No fotis... Jimmy!”
“Ospes! La Salu...”
Quant temps feia que no es veien? De cop i volta els van passar pel cap tants records... O potser no tants però si més no alguns de molt concrets. I segurament no els recordaven igual però això ja és una altra història. De cop i volta tenien ganes de saber-ho tot, l’un de l’altre.
“Salu, saps què, passem de cines. Et convido a la Bolera a fer un Okey.”
“La Bolera?”, va repetir ella divertida. Feia anys que no sentia parlar del que havia estat el seu local preferit. Ara ja estava tancat però li va agradar que li esmentés. “Sempre m’havia sabut tocar la fibra, aquest noi”, va pensar. “I un Okey dius?”, li va dir estranyada.
“L’Okey acabarà desbancant Cacaolat, ja ho veuràs. A mi és que em xiflen els Okeys de vainilla...”, va dir ell mentre travessaven la Rambla, just fins allà on efectivament, el Bowling Rambla ja no hi era.
D’on carai havia sortit en Jimmy per dir aquelles coses tan rares, rumiava la Salu. El trobava tan graciós...
“D’on carai has sortit?”, se li va escapar.
“Acabo de tornar a Sabadell. He estat treballant a l’estranger.”
“A l’estranger?”
“Sí, a Terrassa.”
“Ah.”

Es van asseure en una terrassa qualsevol i van demanar el primer que van trobar a la carta. Es miraven en silenci.
“Així la van tancar la Bolera... quina llàstima”, va continuar ell.
“Ja fa temps, sí. Ostres, tu estàs igual.”
“Tu tampoc has canviat gaire. En tot cas diria que ara fas més goig”, va comentar ell galant.
“Gràcies”, es va encongir ella.
En Jimmy va aprofitar aquell moment incòmode per anar al lavabo.
Davant de la tassa, la sensació era alhora agradable i torbadora.
“Tot just arribo i em retrobo amb la Salu. És com si el temps no hagués passat...”, i efectivament, es va adonar que se li havia espatllat el rellotge-calculadora. “Hauré d’anar al Gadea, a veure si encara està en garantia.”
Mentrestant ella també rumiava les seves coses.
“Ostres, en Jimmy. Sembla que no pugui ser. I sembla que per ell res no hagi canviat. Ja no hi ha tios com ell... M’ha agradat això de la Bolera... És raro, oi, que no sapigués que havien tancat? Potser ha volgut dir que em volia convidar a la Bolera de quan... A vegades hi ha tios que són molt subtils i elegants... Ell era així, segur.”
Quan ell va tornar a seure al seu costat, ella feia estona que remenava una infusió de menta poniol, fins i tot s’havia esquitxat una mica.
“Escolta... Salu... he de marxar, que he d’anar a buscar el cotxe al taller. Ens truquem, d’acord?”
“Sí, i tant.”
Quan ell va haver marxat, ella es va veure la infusió d’un sol glop i es va escaldar tota la boca.