II Confidències tèxtils

L'endemà, en una botiga fashion

L’endemà la Salu no sabia on tenia el cap. Havia quedat amb la Sònia per comprar roba i a l’emprovador intentava posar-se uns leggings pels braços.
“Tia, què fas?”, li va preguntar la seva amiga.
“Aix, saps qui em vaig trobar ahir?”
“Qui?”
“El Jimmy!”
“Qui?”, va repetir la Sònia, no per sordesa sinó perquè no entenia qui era.
“El Jaume Roques, tia.”
“Qui?”, va tornar a dir, no per no entendre qui era sinó per incredulitat.
“El Jimmy Roques, tia, el Jimmy!”
“Ah! Tu vols dir el Jimmy ‘se la pela’ Roques. El friki aquell dels ocells.”
La Salu va fer veure que no havia sentit res.
“Doncs sí, tia, vem fer un cafè i i vem parlar de coses.
La Sònia va haver de fer esforços per recordar alguna conversa amb aquell pocapena.
“Tia”, va continuar la Salu, “no saps les coses que li han passat. Com a tots, vaja. Suposo que ens fem grans.”
La Sònia es mirava una brusa davant del mirall.
“Me la quedo?”
“Mola. S’assembla a la que portaves per Sant Joan”, va comentar la Salu, “què n’has fet?”
“Ja no la porto. M’agrada canviar tot sovint.”
Però la Salu no podia canviar de tema tan fàcilment.
“Saps que vem estar a punt d’enrotllar-nos amb el Jimmy un Sant Joan?”
“Ah sí?”, va fer la Sònia amb cara de fàstic.
“Ostres, i sembla que fos ahir... Ja és casualitat, no?”
“No”, va tallar-la la Sònia. “Jo canviaré de brusa i les dues canviarem de botiga, que aquesta ja fa pudor de tant remenar roba.”
“Saps que ha estat vivint anys a l’estranger?"
“Qui?”
“El Jimmy.”
“On?”
“A Terrassa.”
“Salu, ja et dic jo que d’un tio així no en pot sortir res de bo...”
“Em diràs que tu saps triar millor?”
“Doncs et diré que sí, i que també sé quan s’ha de renovar vestuari. No sé si m’explico.”
“Doncs jo us dic que no, que sou unes pàmfiles les dues, i que no hi ha Déu que us aguanti.” Era una veu d’home, des de l’emprovador del costat. Era un paio mal afaitat i amb samarreta imperi que s’emprovava una camisa hawaiana. "Realment,en aquesta botiga et trobes la penya més pelma de Sabadell", va afegir.