A la tarda, abans de berenar
En Jimmy i l’Alan van entrar xops de suor al vestuari del Malibú.
“Penso que encara et falta força al revés”, l’alliçonava l’Alan. “L’esquaix requereix precisió en els cops.”
Però en Jimmy tenia el cap a una altra banda.
“Tu te’n recordes de la Salu?”
“La Salut López Trias? Sí”, va dir l’Alan sense deixar de moure el cos, com si piqués de revés una pilota imaginària.
“La vaig veure ahir pel carrer. Encara viu aquí... vull dir que no s’ha mogut de Sabadell...”
“No, crec que no.”
“Tu sabies que ens vem enrotllar un Sant Joan?”
“No.”
“A veure, enrotllar... potser només ens vem magrejar una mica... quatre petons...”
“Aha.”
“Ostres, quins temps aquells... Et morrejaves amb una tia al sofà del Concord i et semblava que eres el rei del món.”
“Sí, ja ho veus.” L’Alan es va asseure al banc i es va començar a vestir a corre-cuita. Era d’aquells amics que saben escoltar.
“Hem quedat després... amb la Salu. Era una tia de puta mare. Llàstima que no ens vem entendre.”
“Ah no?”
“No...” En Jimmy dubtava de si explicar-li o no. “Van passar coses, saps?”
Però l’Alan ja s’havia vestit i es va incorporar de cop.
“Escolta... et deixo que se m’acaba el tiquet del pàrquing. Demà ens truquem, d’acord?”
“Sí, sí, ves, ja parlarem.”
En Jimmy es va quedar sol al vestuari practicant el revés. Tant de temps sense jugar a esquaix... s’havia de posar al dia.
Cap comentari:
Publica un comentari a l'entrada