IV L'estany dels records

El moment de la cita nostàlgica

“Quedem a les sis a l’Espanyol”, s’havien dit.
Eren vora dos quarts de set i en Jimmy no apareixia. Ella, per fer-se passar els nervis, es va demanar una birra i al cap d’uns minuts un gintònic de fruits vermells, i després un got de whisky. On coi s’havia ficat?
Finalment va sonar el telèfon.

En Jimmy era a l’avinguda Onze de Setembre amb cara de no entendre res. Al davant, l’hotel Urpí, com sempre, però no entenia què hi feia allà una oficina de Cajamadrid...
“Sóc a l'Espanyol, però no sé on sóc", va dir.

Ella reia com una ximpleta. Era un riure histèric i un pèl engatat.
“L’Espanyol de la Creu Alta fa anys que és tancat! No ho sabies? Ah, clar que tu no... Vols que quedem a un altre lloc? O no, millor que et passi a buscar, no?”

Mentre la Salu el passava a buscar a ell li va venir un flash d’èpoques llunyanes. Es va veure a si mateix anys enrere estirant el cos sobre una taula de billar, concentrat, i el fum del tabac que enterbolia els vidres. Quantes partides havien jugat ell i l'Alan, quants jerseis enguixats d'aquell color blau i quants sécs dibuixats sobre el verd de la memòria per on només transitaven boles a un ritme suau, vermelles i grogues, i una de blanca que anava a la seva, i la negra que sempre acabava al forat oposat... Potser no, que no havia deixat mai de jugar al mateix joc, amb la mateixa estratègia vagament planificada, amb la mateixa traça, la mateixa sort...

Quan la Salu el va passar a recollir, va veure que en Jimmy feia tot de gestos estranys, com si volgués allargar el puny amb una mà i com si amb l’altra remenés una cassola imaginària amb una cullera invisible.
"És molt mono”, va pensar, “no m’havia explicat que feia danses orientals. Aquest noi té cops amagats...”

Van anar a fer un tomb pel Parc Catalunya. A la vora del llac, ella es meravellava amb les explicacions d’en Jimmy.
“Allò d’allà és un collverd. Allà un mascle, al costat la femella...”, deia ell assenyalant uns ànecs.
“Sí que en saps...”, va dir ella. L’últim gintònic l’havia deixada una mica ennuvolada.
“Quins records aquest lloc... com ha canviat”, va dir ell de sobte, “aquí hi havia un camp de sorra i venia jo a jugar a futbol... a l'Atlètic de Sabadell.”
I llavors va recordar... es va reconèixer a si mateix fent de porter, amb els guants bruts de fang i les genolleres mig esparracades, encaixant un gol rere l’altre.
“Tu sempre havies estat molt esportista, oi?”, va dir la Salu trencant aquell silenci evocatiu.
“Una mica, sí”, va respondre ell, “jugava a futbol, a bàsquet, anava al club de natació, almenys dos cops per setmana, tot i que no vaig passar mai del cavallet groc...”
Ella va aprofitar el moment per canviar al tema que li interessava....
“Nedador eh... però ara que ho recordo, una vegada vem quedar per anar a nedar a la platja i em vas deixar tirada... i encara no sé si t’he perdonat...”, va deixar anar neguitosa, tot d’una tirada. Ho havia assajat feia unes hores i dels nervis havia dit tot del revés...
“A la platja?”, va dir ell abans d’acotar el cap. Massa que ho recordava...
“No te’n recordes?”
“Sí, clar”, va dir ell contenint la veu. “No saps les ganes que tenia d’anar a la platja amb tu. Començava l’estiu i no pensava en cap altra cosa. Però el cas és que me n’havien quedat tres de fortes al setembre i havia de passar el curs net. No podia dir als meus pares: ei, marxo a la Costa Brava amb una tia collonuda. M’haguessin matat. Ara ho faria però llavors... eren altres temps i no va poder ser.”
Mentre sentia això a ella li semblava que es desfeia per dins. L’únic que li va sortir era posar-se a riure com una bleda.
“No sé si creure’t”, va dir mastegant les paraules, un pelet tremoloses. Notava encara el regust del gintònic. Al seu davant tot feia pampallugues, l’edifici del Paddock, el Corte Inglés, els ànecs..., tot era com un reflex tremolós que es precipitava...
Però no va veure gaire cosa més, perquè amb els nervis va posar el peu en fals, va relliscar i va caure plana sobre l’aigua.