rebaixes

Tant ell com ella estaven desfets. No només per la intensa activitat física a què s'havien sotmès, sinó també per les estranyes circumstàncies en què es trobaven. En Rafa i la Júlia portaven dies d'ocupes a casa seva i, a sobre, s'havien reconciliat d'una manera apassionada i escandalosament invasiva.
"No puc entrar al lavabo", va dir ell, amb el raspall de dents a una mà i l'aneguet de goma a l'altra. En Rafa i la Júlia estaven fent un bany d'espuma a la banyera i se'ls sentia xisclar des del replà.
"Això no pot ser", repetia ella. Algú s'havia d'imposar, però ja sabia que a ell li costava i ella... no es posaria a repartir crits amb aquella fila... si encara no s'havia pentinat!
Al mirall del rebedor es va adonar que li faltava un toc de maquillatge i també que la roba que duia era de feia dos anys.
"Mira", va dir ella, "aprofitarem que tenim la casa ocupada per anar de rebaixes. Així ens distraurem".

Dit i fet, en qüestió de minuts ja es trobaven ficats en un emprovador amb una muntanya de roba escampada pels penjadors i un banc minúscul.
"Et van enormes", insistia ella, "no sé quin gust tens d'anar desmanegat per la vida".
"La meva mare me'ls arregla..."
"Sí, això em temo..."
Per tancar el tema, ella es va emprovar una brusa que li havia cridat l'atenció. "Què et sembla? Massa atrevida?"
"A mi m'agrada."
"Massa atrevida..."
"I aquesta camisa?" va dir ell.
"És broma, no? Sembles un putxinel·li amb tants colorins."
"Sempre dius que vaig massa discret."
"Però això no, per favor... No tens cap peça de roba que combini amb això."
"Tinc els texans negres."
"Els texans negres que dius ja són grisos de tan gastats. I la cremallera et fluixeja de fa temps, que sempre se t'obre. Fes el favor de llençar-los d'una vegada!"
"Però la camisa t'agrada o no?"
"No! Si et compres això no et penso deixar entrar a casa meva."
"També és casa meva."
"Mira, no comencem eh..."
Van sentir algú que tossia.
"Perdoneu..." va dir una veu des de l'emprovador del costat. Era un tio mal afaitat i amb samarreta imperi que treia el cap per sobre l'envà. "Perdoneu però us faria res anar a discutir a un altre lloc? Que no teniu casa?"

Van anar a relaxar-se a la cafeteria dels grans magatzems. Ella va demanar un suís amb sacarina i ell també però tot seguit va afegir un frankfurt, patates fregides, un entrepà de llom amb formatge i un gelat de crocanti. Anar de compres, ves per on, li obria la gana. Al final, malgrat totes les tensions, havien fet unes compres prou satisfactòries que no desagradaven a cap dels dos. De tornada a casa, la veritat és que se sentien millor, més oberts, més tranquils, més disposats a fluir i a adaptar-se al que calgués.
A casa, es van trobar el Rafa i la Júlia conversant al sofà amb les veïnes. La Núria de la Creu Alta, la Sandra de Bellpuig, la... Ep, què passava? No eren dues sinó tres!
"Tio, et presento l'Íngrid", va dir en Rafa, "és danesa", va afegir amb una certa voracitat a la veu. Els ulls li sortien de les òrbites.
Ell va saludar l'Íngrid, que el mirava fixament amb la cullereta del cafè atrapada entre els llavis. "Ai, que patirem...", va dir, amb l'esperança que no el sentís ningú.