educació física

"Des que en Rafa és aquí que en aquesta casa es menja molt millor", va dir la mare d'ell tota complaguda.
Ella es va mossegar el llavi. Ja feia una setmana des de l'enutjós desenllaç. Havia intentat per tots els mitjans (i a contracor) que la Júlia el perdonés però no hi havia hagut manera. A més a més, la Júlia s'havia quedat a l'atur i també havia deixat el pis... S'ensumava que menjarien Rafa per una temporada.
Mentrestant ell menjava amb el cap cot.
"Aquest noi val un imperi", continuava la mare. "Farà molta sort la dona que s'ajunti amb ell."
I ella feia que sí i per dins cridava que no.

Sortosament, pensava ella, a la feina tenia altres distraccions. El nou INEF, en Llorenç era d'allò més simpàtic. Cada dia a l'hopra del pati les venia a veure, a ella i la Maria José, al seminari per convidar-les a fer un cafè. Estaven encantades.

Ell, per la seva banda, tampoc acabava d'estar conforme amb l'arribada d'en Rafa. Certament, podien comentar totes les lligues europees i navegar junts per Internet, però també trobava a faltar una mica d'intimitat.A més, ell sabia, per converses que havia sentit d'ella i la Maria José, que hi havia un INEF a l'institut que les feia bavejar totes. "Gelós?", es preguntava mentre aixecava peses frenèticament, "quina bestiesa", es repetia tot suat des de la bici estàtica.

En Llorenç, pensava ella, era de la mena d'homes que li agradaven. Es cuidava molt. Era esportista. Era dinàmic. Era un home capaç de seguir el seu ritme... A vegades pensava que potser era una dona massa rítmica i tot.

Ell es va aturar un moment, esbufegant. "Em sembla que m'ha agafat una arrítmia", va somicar. I va engegar la tele per veure la final de consolació dels 110 metres tanques, una vella rutina que practicava temps enrere.

"En Llorenç diu que ens convida a anar amb ell d'excursió a la Mola", va dir la Maria José entusiasmada.
Ella va somriure. Li ho havia proposat feia una estona. I li havia fet cas! Segur que seria una oportunitat immillorable per conèixer-se millor...

Quan ell es va llevar ella ja havia sortit, amb les bambes noves del Decathlon i la motxilla vella de quan ell anava a l'esplai.
"Les ties no saben el que els convé", va dir-se per dissimular la ràbia que li feia. I va tornar a pujar a la bici estàtica.
En Rafa se'l mirava tot ressacós des de la cuina i no entenia res.

Feia un dia magnífic per sortir a caminar. El sol brillava i el cel era d'un blau que feria els ulls. La pega és que el camí pujava fort i no s'acabava mai.
"Que no anàvem a la Mola?"
"Sí, clar", va dir en Llorenç, "però aquest camí val més la pena que el de tota la vida", va repetir. De fet, feia estona que estaven perduts i només feien que pujar i baixar per canals diferents.

A la nit, ella va tornar a casa ben baldada. S'havia passat hores amunt i avall com una cabra i amb prou feines es podia moure. I els cruiximents que l'esperaven... Ell l'esperava estirat al llit, gairebé immòbil.
"M'he fet una contractura fent peses. No puc moure l'esquena."
"Dormir ho cura tot. Demà com nous", va dir ella estirant-se al seu costat. Però s'equivocava. Aquella mateixa nit en Rafa s'havia reconciliat amb la Júlia i la va convidar a casa. El grinyol del somier de l'habitació del costat els acompanyaria tota la nit.