L'endemà es van llevar. Aquella nit, aquell sopar..., havia estat especial, però potser no tan especial com esperaven. Van esmorzar mecànicament, com si celebressin una rutina. Era estrany i no sabien per què. I així va continuar durant uns dies.
El timbre anava sonant aquells dies. Les noies del pis de davant necessitaven un cop de mà per muntar els mobles que la Sandra s'havia comprat a l'Ikea, i ell feia el que podia per no esguerrar-ho. I de passada feia veure que no sentia aquella veu ensucrada cada vegada que es trobava la nova veïna i també mirava de no recordar per què es posava tan nerviós quan la Núria deia que se n'anava a la dutxa.
Ella, en canvi, no parava gaire per casa. Assistia amb afició a les classes de tango, acompanyada de la Júlia.
"Ara amb el Rafa estem millor", deia la Júlia, sense parar de mirar els cos escultural del profe de tango.
Ella, incrèdula, també se'l mirava.
"Doncs nosaltres també. Però no sé què dir-te. És normal que la teva parella visiti més les teves veïnes que no pas el teu llit?", deia ella. Potser en feia un gra massa. O potser no. Sort que el tango la distreia de totes aquelles coses.
Però ell no se sentia a gust amb aquella situació. En el fons, no era agradable sentir aquella musiqueta embafadora cada vegada que veia la nova veïna... I trobava a faltar les bones estones que havien passat junts, ell i ella, aprenent coses l'un de l'altra.
I a ella també li semblava que ja n'hi havia prou de ballar el mateix ball, que la distreia però no era el que ella volia. Que amb ell volia alguna cosa més i que estava disposada a aconseguir-ho.
Es van trobar, de nou, a la porta de casa. Aquesta vegada sense intromissions, volien estar junts com mai havien estat. Van entrar al pis melosos. Era el seu moment...
Ding dong!
Era en Rafa.
"Tio, m'has de fer un favor", li va dir mentre entrava al pis amb quatre maletes, un penjador i una guitarra elèctrica. "La Júlia i jo hem trencat i necessito un lloc on estar-me mentre busco pis. Només seran uns dies."
Ell, per variar, no sabia dir que no. Ella no sabia què dir...
"No vull ser cap problema, tio, de veritat. Al contrari, tot anirà bé. Serà com als vells temps".
Els vells temps, va pensar... quins vells temps?
1 comentari:
Com t'ho podria dir
perquè em fos senzill, i et fos veritat,
que sovint em sé tan a prop teu, si canto,
que sovint et sé tan a prop meu, si escoltes,
i penso que no he gosat mai ni dir-t'ho,
que em caldria agrair-te tant temps que fa que t'estimo.
Que junts hem caminat,
en la joia junts, en la pena junts,
i has omplert tan sovint la buidor dels meus mots
i en la nostra partida sempre m'has donat un bon joc.
Per tot això i coses que t'amago
em caldria agrair-te tant temps que fa que t'estimo.
T'estimo, sí,
potser amb timidesa, potser sense saber-ne.
T'estimo, i et sóc gelós
i el poc que valc m'ho nego, si em negues la tendresa;
t'estimo, i em sé feliç
quan veig la teva força, que empeny i que es revolta, que jo...
Que passaran els anys,
i vindrà l'adéu, com així ha de ser,
i em pregunto si trobaré el gest correcte,
i sabré acostumar-me a la teva absència,
però tot això serà una altra història,
ara vull agrair-te tant temps que fa que t'estimo.
Digueu-els-hi estrelles!
Publica un comentari a l'entrada