Després dels fets del dia anterior, un silenci tens dominava les seves vides. Ella es va llevar amb unes ulleres ostentoses i remenava el cafè sense dir res, dins i tot es va oblidar de tirar-hi sacarina. Ell tenia un mal de cap que no el deixava viure. Portava tan mal rotllo a sobre que se li van cremar les torrades tres vegades seguides. Ni tan sols es van dir adéu.
"Estàs bé?" li va preguntar la Maria José al bar de l'insti.
Se li notava. Al departament no havia obert boca. Havia arribat un INEF nou que estava com un tren i ni s'havia immutat. Semblava absent. Ella li va explicar que passava un mal moment amb el seu company.
"Tia, després d'aquelles fotos tan romàntiques que em vas ensenyar, us tenia pel prototip de parella perfecta", va comentar la Maria José.
Aquelles fotos... va pensar. Es va adonar que tenia fred a la punta del nas. Sí, l'hivern s'acostava i ella estava feta un cul d'angúnies. Potser sí que s'havien d'arreglar, no?
Ell, al curro, no feia res de profit. Estava enrabiat o neguitós o espès... no ho sabia. El cas és que tenia una ressaca de l'òstia i només podia fer feines mecàniques i beure cafè. Al seu costat en Rafa seguia amb la seva hiperactivitat i de feia dies ho intentava amb una secre rosseta del departament de marketing. Sense adonar-se'n, ell va encetar una conversa amb la màquina del cafè.
"Ja ho sé, ja ho sé... la vaig cagar i segur que ella també... Ja trobaré la manera... quan pari el rum-rum aquest que tinc al cap..."
Va mirar per la finestra, per distreure's una mica. A la parada del bus es va quedar encantat observant una noia i cantussejant una cançó que havia sentit a la ràdio. La noia li va somriure. De sobte es va sentir avergonyit. Què coi feia?
"Ja ho sé... va tornar a dir a la màquina del cafè... Trobaré la manera de fer-me perdonar... i de perdonar-la..."
Ella, ara sí, es va fixar en el nou INEF. Quin cos més treballat! No feia panxeta com el seu... No s'entrebancava caminant com... Semblava segur d'ell mateix, no com el seu... Era curiós, va pensar. Fins i tot davant d'un home canyon com aquell... només feia que pensar en ell!
Potser li tocaria prendre la iniciativa però havien de fer les paus. En sortir de l'insti va anar a comprar-se una llenceria nova. Aquella nit farien un sopar especial. Seria una nit memorable.
Ell es començava a despertar. Ho tenia clar. Havien de fer les paus com fos. Decidit, en sortir de la feina, va anar a comprar una peli en DVD de la Meg Ryan, unes espelmes i una bossa de crispetes per fer al microones. Quan era a la cua del super, es va creuar amb una cara coneguda que demanava per una adreça. Ell li va contestar amablement. Estava content. Volia estar bé amb la seva companya. La vida li somreia. Estava a punt de fer una de les millors gestes de la seva vida. Avui se sentia renascut.
Es van trobar a la porta de l'edifici. Les mirades parlaven per si soles. Carregats com anaven amb tota mena de bosses d'anar a comprar, ni tan sols es tocaven però es morien de ganes d'abraçar-se. Van entrar a l'ascensor. Potser no esperarien més temps...
"Un moment... espereu" va fer una veu. Era una noia, tota carregada amb maletes.
Ell va fer uns ulls com taronges. Aquella noia li era familiar... Coi, era la del súper i la del bus i la de.... la de la ràdio?
"Vius aquí?" li va preguntar.
"A partir d'ara sí. Comparteixo pis amb una noia... es diu Núria. La coneixeu?"
La coneixien. Van continuar parlant al replà.
"Per cert, em dic Sandra, sóc de Bellpuig", va dir-los abans de fer-los dos petons. Ell tremolava per dins. No acabava d'entendre per què.
"Sembla bona noia", va dir ella, tot i que tenia una sensació, qui sap si coneguda, però molt molt estranya...
Cap comentari:
Publica un comentari a l'entrada