dimecres, 9 de juliol del 2008

A l'altra banda del replà

dqfp
hqfr

Ella s'estava asseguda al sofà movent la cama amb insistència. Aquella situació la posava negra. Ja feia una setmana que no hi havia manera de parlar a soles amb el seu veí sense que la boja de la seva ex es fiqués pel mig.

S'havia presentat a casa seva amb qualsevol excusa i sempre li havia obert ella la porta, vestida amb una pírrica samarreta de tirants i amb unes calcetes de color lila. Era simpàtica, sempre somrient, amb aquella cara de nena i aquells pòmuls rosats i tan sans. I estava més prima que ella!
El seu veí apareixia després, amb cara d'acollonit, i la Míriam se li penjava del braç, de l'espatlla, el sobava de mala manera. I ell amb aquella cara de pàmfil pocapena... No sabia si volia menjar-se'l a petons o si primer preferiria estomacar-lo de mala manera. El cas és que estava enrabiada i no sabia ben bé amb qui ni per què.

I els dies passaven i cada tarda tornant de la feina es tancava a casa i es posava mirar la tele, però només feien culebrons programes de xafarderies. Es posava a fer ganxet, però sempe acabava perdent el punt. Feia unes quantes pedalades amb la bici estàtica i acabava esgotada de tanta ràbia amb què pedalava. Finalment sortia a fer footing i es tornava a trobar la Míriam, somrient, vestida amb un top lila que li ensenyava aquell ventre perfecte, sense ni un bri de greix.

I aquell dia s'havia quedat asseguda al sofà, perquè estava desesperada. No sabia què fer perquè tot tornés a ser com abans. O més aviat perquè tot estigués a punt de ser com ella volia.
I de cop i volta, va sonar el timbre. Era el seu veí. S'havia pentinat i encoloniat i anava amb la clenxa ben feta. Al braç portava una ampolla de vi i una capsa de bombons.
"Hola", va dir ell, "avui la Míriam se n'ha anat a ballar al Tradicionarius. He pensat que podríem fer alguna cosa aquesta nit."
Ella es va quedar d'allò més parada. Però va reaccionar de pressa, sense pensar-s'ho gaire (i qui sap si amb un pèl de precipitació):
"Ets un desgraciat", va deixar anar, "què et penses que sóc? Que m'has pres per un segon plat? Agafa el teu vi i els teus bombons i els regales a ta mare". I va tancar la porta amb tanta fúria que per poc no va fer caure el seu veí per les escales.
Ell no entenia res de res.

dones que fan por
homes que fan riure


2 comentaris:

myself ha dit...

Ara sí que s'ha quedat amb un pam de nas el nostre veí...
Els gelos, els gelos. Però veïneta no et precipitis... que amb el que costa que aquest veí es decideixi... si li tanques la porta als morros no tornarà a aparèixer en dues setmanes mínim!

Nymnia ha dit...

Tot un caràcter aquesta veina... Però que mono que li portava uns bombonets...Ara que si no es treu de sobre la ex...No sé pas com acabarà...