GN09 Cacera de pantalons

L’Anna sortia de la feina tota embalada perquè havia quedat amb la Gina i l’Elektra i abans volia fer una mica baldeio per casa. Els havia d’explicar els fets del dia anterior a cal Juli amb la veïna misteriosa.
Com si li llegissin el pensament, es va trobar de sobte amb en Juli, i també amb la Mary Joe.
“Quina casualitat que ens tornem a trobar tots tres...”, va dir la Mary Joe, tot i que se la veia una mica incòmoda. “Potser preferia trobar-se només amb el Juli”, va pensar l’Anna.
“He sortit per anar a comprar uns pantalons”, va dir en Juli, el seu germà, i semblava que ho deia de debò, “m’agradaria trobar alguna cosa de pana fina. Ja no es fan pantalons de pana fina com els d’abans. Recordo que en vaig tenir uns pantalons curts de pana fina que em van durar almenys tres anys”.
L’Anna recordava aquells pantalons, sí.
Mentre l’Anna recordava aquells pantalons, la Mary Joe ja s’oferia a acompanyar-lo. Es notava que havia anat a la perruqueria i portava més perfum del compte i tot.
L’Anna també s’hi va afegir. No podia deixar el seu germà sol amb aquella... bé, amb aquella sospitosa, tot i que encara no sabia de què...
Van entrar en una botiga fashion del centre.
“No sé si ens queda res de pana fina, ho puc mirar al magatzem”, va dir la dependenta. Era una noia primeta i de mirada profunda. De fet, va observar l’Anna, feia estona que no deixava de repassar les cuixes del seu germà. La Mary Joe també s’hi havia fixat.
“La Frida aquesta”, va comentar la Mary Joe, que li havia llegit la targeta identificativa que duia al pit, “és una mica sobona, no?”. Efectivament, la noia li estava prenent mides amb els palmells de les mans ben oberts.
L’Anna va riure de gust amb el comentari i la Mary Joe s’hi afegí tot seguit. En Juli no entenia res.
“Mira’t aquesta talla”, va dir la Frida, la dependenta, allargant-li uns pantalons, “tenen un tall una mica especial però tu tens una xura que segur que t’entra tot bé”.
L'Anna es va fixar que la Mary Joe es mossegava els llavis. Mentrestant, en Juli ja era a l’emprovador, amb la dependenta a dins, que no parava de magrejar-li els glutis i tot el que trobava.
“Juli, com ho portes?”, va preguntar l’Anna travessant també la cortina, “vols algun consell de la teva germana?”, va afegir en veure com la dependenta s’apartava tota confosa, amb les galtes una mica vermelles.
“Bé, em semblava que me’ls quedaré”, va dir ell, sense adonar-se de res del que passava.
De nou al carrer, la Mary Joe va dir que se n’havia d’anar perquè tenia el cotxe al taller i tal. L’Anna també va recordar que tenia una cita amb unes amigues. I en Juli es va quedar passejant amb els pantalons a la mà sense entendre res.
L’Anna corria pels carrers de dins de la Rambla resant perquè la Carme i la Gina no la matessin. Quan va arribar amb tot de disculpes a la boca, la Gina li va dir:
“Tia, que fort això de la botiga del centre, no?”
“El què?”
“La dependenta, pobra, he sentit a la ràdio que algú li havia posat ortigues dins de la jaqueta. Diuen que encara està ingressada a l’hospital.”
L’Anna va fer uns ulls com taronges. Això sí que no s’ho esperava.