“L’últim Capuccino Commotion, ho juro”, es va dir la Gina amb la cullera a la mà. Es va emmirallar a la vitro amb la cara tota plorosa.
El gos bordava des del menjador.
“Sí, Timmy, a tu també te’n dono...”
En Timmy era un bon amic. Sempre es cuidava de controlar-li la impulsivitat. De vegades li feia impressió que només comprava menjar per al seu gos.
“Millor un gos que un tio”, va deixar anar fastiguejada. Encara tenia present el seu últim desengany amorós.
Encara no entenia què havia passat. L’Héctor era atent, educat, i sempre ho compartia tot. Era un noi molt sensible que havia passat coses xungues però se n’havia sortit. En part gràcies a ella, va afegir. I de cop i volta va i li diu que ho vol deixar, sense cap explicació. No ho entenia. Sí, treballaven junts al gimnàs, feien peses junts, corrien junts... sí, feien de tot junts i era genial. I ara la deixava com si res. És que no ho entenia.
El gos començava a protestar altre cop.
“Timmy, ja no em queda gelat. Ja no queda pa, ni galetes, ni pollastre, ni amanida, ni musli, ni barretes energètiques...”
I havia anat a comprar aquell mateix matí... Realment, tenir un gos salsitxa com en Timmy era una ruïna.
Cap comentari:
Publica un comentari a l'entrada