GN15 La sang dels innocents

“Ahir a la nit estava una mica empiocat”, va confessar-li en Juli.
A la Mary Joe li agradava sentir aquella veu per telèfon. Era sensual i decidida. Era com si parlessin a cau d’orella a través d’un túnel del temps.
“No passa res. Ja m’ho va semblar. Et vas quedar adormit al sofà i no sabia com reanimar-te...”, va dir ella en broma, sense sospitar que aquella broma despertava més d’un calfred. En Juli encara recordava la força amb què l’havia sacsejat, fins i tot encara tenia algun microtall marcat al braç.
De totes maneres ell era un home valent, que aconseguia tot el que volia. Tot d’una va recordar que ell era en Juli, era el gran de tres germans. Quan anaven tots tres amb la seva cosina i el seu gosset, ell sempre sabia què calia fer i de quina manera. No hi havia impossibles per a en Juli.
“Si vols ho repetim avui, si en tens ganes”, va proposar, abans d’empassar saliva.
La Mary Joe necessitava omplir els pulmons. “Per què no?”, es repetia. I per dins li creixia un desig contingut d’estrènyer i de mossegar. Se sabria controlar? De debò es volia controlar?
“D’acord, aquest vespre”.

Quan en Xevi va sortir de la cambra fosca on tenia el laboratori, a l’Anna el cor li va fer un salt. Al seu costat, la Gina i en Ritxi esperaven els resultats de les anàlisis de sang que suposadament havien extret a la Mary Joe a la nit anterior. Mentrestant, en Timmy rosegava un os amb gust de gingebre.
“Quina cosa més estranya”, va dir el noi, “aquesta sang és d’un home, A+...”
“És l’RH del meu germà!”, va xisclar l’Anna esparverada. “Què vol dir això? Li ha xuclat la sang a en Juli?”
Però en Xevi tenia una altra teoria.
“No heu pensat en la possibilitat que aquesta noia, la Mary Joe, no sigui un tio?”
“Jo l’he espiada als vestuaris del gimnàs i t’asseguro que no”, va aportar en Ritxi.
Els altres van callar en sec, no s’atrevien a preguntar res més.
Aleshores va entrar la Carme com una exhalació.
“He estat remenant coses a l’arxiu municipal. Tenia una intuïció... He buscat vestigis de vampirisme i bruixeria a la ciutat i... Mireu!”
Els va ensenyar la pantalla del mòbil. Hi havia la imatge d’un dibuix d’època.
“Es diu Maria Josepa, vivia en una cabana a prop del riu i va ser la responsable d’una sèrie de desaparicions a principis del segle passat. La van descobrir uns vailets que jugaven a la vora del riu amb el seu gos. Deia que vivia amb els seus pares, una parella que provenia de Pratdip, però al final es va descobrir que vivia sola i... bé, no se sap ben bé amb qui vivia però la van acusar d’assassinat i profanació de tombes.”
“És clavada”, va observar la Gina. “Què li va passar?”
“La van condemnar però tot seguit va desaparèixer.”
“Que fort!”, va dir l’Anna.
Es mirava aquella imatge, finament dibuixada per algun artista local, i també una mica desenfocada, i li semblava ben bé que podia saltar del dibuix en qualsevol moment. Era una figura maligna, sens dubte.
“La història és inversemblant però té una certa lògica...”, va admetre en Xevi, “potser ho hauríem d’analitzar més a fons...”
“Ni anàlisis ni hòsties, tot lliga!”, va continuar la Gina, “va seduir en Llorenç i el pobre va haver de fugir a Castelldefels. Després va ser l’Hèctor, que va marxar a purificar-se al camí de Santiago, i ha quedat molt xuclat eh... I ara en Juli... Aquesta malparida té la vista posada en el meu cosí...Hem de fer alguna cosa!”
De sobte van sentir el timbre de la porta. Però era el timbre de l’altra banda, a ca la Mary Joe. L’Anna va mirar per l’espiell i es va quedar glaçada. Era en Juli! El seu germà es ficava la gola del llop!
I què coi feia amb aquell ram de flors?