diumenge, 27 de juliol de 2014

GN16 La prova de foc

L’Anna ho veia i no s’ho creia. Què hi feia en Juli davant la porta de la Mary Joe amb un ram de flors i aquella cara de babau? No se’n va poder estar de sortir al replà i estirar-lo del braç.
“Juli, germanet. T’he d’explicar una cosa que potser no t’agradarà.
En Juli no entenia res. D’on sortia la seva germana? Què hi feia al pis d’aquell paio tan raro de les orelles de plàstic punxegudes. I aquella noia gòtica? I en Ritxi i la Gina asseguts al sofà de pell de lleopard? I en Timmy amb el morro entaforat en una reproducció del Falcó Mil·lenari?
“Juli, no et pots refiar d’aquesta paia”, va saltar la Gina, “és una devoradora d'homes molt perillosa”.
En Juli feia que no amb el cap. Ja s’imaginava de què anava la cosa.
“No és el que et penses”, va continuar l’Anna. I li va començar a explicar tot fil per randa. L’episodi de la Kelly, la dependenta de la botiga de roba, la intoxicació de les noies de la grangeta, l’atac a la Judith... tot allò havia passat de debò!
“I el que vem veure aquell dia pel telescopi?”, va afegir encara la Gina.
En Timmy va aixexar una orella inquiet i tot seguit es va posar a remenar la cua.
I això no és tot”, va intervenir la Carme, “aquesta tia és una bruixa vampírica perillosa. Fa cent anys que ronda per Sabadell i no suporta els nens ni els gossos. S’alimenta de tios com tu que li aneu al darrere i si algú li fa nosa... és molt venjativa, ja ho has vist. Perquè segurament ja ho ha fet, oi? Segur que ja t’ha xuclat sang... Deus tenir marques al coll, al turmell o al braç...”
Aquella noia feia por quan parlava d’aquella manera.
Però en Juli no estava disposat que li fotessin enlaire la cita.
“Va. Ja n’hi ha prou. Mireu, jo amb aquesta noia hi tinc bon rotllo. Sisplau, no m’ho espatlleu amb paranoies, que ja som grans.”
“Juli, tu de què vas?”, va protestar altre cop l’Anna, totalment passada de voltes, “som la teva família i ens preocupem per tu. Sempre hem estat junts en tot. O és que no te’n recordes dels estius a Tossa, quan anàvem amb la barca fins a aquella illa, o quan vem fer aquella excursió a l'aventura? Davant del perill sempre estem junts i aquesta vegada farem pinya com sempre. Som un equip i tu ets el nostre líder. Et necessitem!”
“Ja n’he tingut prou”, va tallar-la. I se’n va tornar decidit al replà.

Ding dong!
“Quines tonteries que fan aquella colla, com si no tinguessin altra feina”, rumiava en Juli neguitós, palpant-se les marques de sang que tenia al braç, recordant l’arrambada violenta del dia anterior... Si tot allò eren tonteries, per què coi estava tan nerviós?
La Mary Joe va obrir la porta de seguida. I si era certa aquella història extravagant de l'Anna i la seva colla? Aquella noia... no podia deixar de mirar-la, i totes aquelles imatges que li passaven per dins el cap.
“Si que has trigat. Em pensava que ja no venies...”
“M’he entretingut, sí...”, va dir ell tímidament, “tens el pis una mica fosc, oi?", va observar.
“Sí, tanco persianes sovint. És que tinc al·lèrgia al sol i ulls fotosensibles. No t’ho havia dit? Sóc molt nocturna jo", va afegir rient com una ximpleta.
En Juli va empassar saliva mentre la noia obria el llum de la cuina. Es va fixar en un rajolí vermell que se li escapava sota el llavi.
“Ui, t’has tallat?”
“No, és remolatxa”, va dir ella vacil·lant, “com que no venies m’he fet un suc d’aquests tan sans. Són ideals per netejar la sang”, va tornar a dir rient.
En Juli es va acovardir una mica, però va intentar dissimular.
“Sí, és que la vida moderna... sempre comprant plats precuinats amb tants additius, i al final no hi ha res com una poma o una ceba o un all...”
“Ui, jo de l’all passo, eh, que tinc una intolerància de collons.”
En Juli va fer un pas enrere, contrariat.
“Escolta”, va dir ella canviant de tema, “per què no agafes un parell de copes de l’armari del menjador, el de sota el mirall, que avui estrenarem un vinet que m’han portat els meus pares del poble.”
Va remirar tot el menjador fins que va trobar l’armari i les copes. No semblava que hi hagués res d’estrany en aquell menjador.
“Vinga, que això s’ha de mullar. Jo sempre he pensat que hi ha plaers que haurien de durar més de cent anys”, va dir la noia tot d’una.
En Juli tremolava. Tant que li van caure les copes a terra.
“Què et passa?”, va dir ella.
Però ell encara tremolava. En part perquè la noia havia aparegut al seu darrere sense fer soroll. I en part perquè no la veia reflectida en el mirall!
“Què tens?”, va insistir la Mary Joe tocant-li el braç amb la mà. Estava glaçada.
De cop i volta, en Juli va sortir disparat com una molla en direcció a la porta. Li costava molt avançar, com si una força estranya el retingués però finalment hi va arribar al pis del costat.
Aleshores es va adonar que arrossegava una cama dins un paraigüer i l’altra entortolligada amb un ficus.