GN17 Fantasy bites

En Juli va entrar al pis del davant com un esperitat.
“Anna, teníeu raó. La Mary Joe és... és... I no li sortien les paraules. De fet, li costava respirar.
“Què t’ha fet?”, va saltar la Gina.
“Potser encara el podem salvar”, va observar la Carme examinant-li les ninetes dels ulls.
“Teníeu raó”, va continuar en Juli tot d’una tirada, “hi havia un mirall al menjador i no l’he vista. Gent, que no es reflectia en el mirall! Aquesta noia és...
“Una no-morta”, va acabar l'Anna amb els ulls encesos.
“És sobrenatural”, s’explicava la Carme, “quan una dona així t’agafa per banda res no l’atura, és inútil resistir-s’hi.”
“Germanet, quina enveja”, va deixar anar en Ritxi des del sofà, remirant un número caducat del Muy Interesante. Tots li van fer una mena de cara.
“La meva veïna un vampir... Això supera totes les meves expectatives”, va dir en Xevi, pensarós, “i està clar que l’hem de combatre com sigui...”
“Necessitem crucifixos i una bona dosi d’alls... i amb les potes de les cadires en farem estaques”, començava a organitzar l’Anna.
Però les cadires eren de plàstic de l’Ikea...
“Em sap greu, Anna, no us he volgut fer cas”, es lamentava ara en Juli, “crec que he de ser jo qui s’encarregui d’aquest assumpte. Jo us he posat en perill i...”
“I què?”, va sentir que deia algú al seu darrere.
Era la Mary Joe. Sí, l’havia seguit. I ell s’havia deixat la porta oberta. Ho havia sentit tot.
“Penya, ara sí que estic flipant amb vosaltres. Resulta que el mirall s’havia ratllat i el vaig treure del marc... I ara entro i us sento dir tot això...”
Els altres es van quedar glaçats. No podien estar equivocats. Aquella noia era...
“Jo no sóc el monstre que us penseu” va continuar sense donar temps a rèplica, “potser hi ha tios que em troben atractiva, i això vol dir els vull xuclar la sang? Potser he trencat el cor a més d’un, i això vol dir que me’ls he endut a la tomba? Esteu sonats o què? Us heu muntat una pel·lícula de mil dimonis amb quatre tonteries. Us penseu que viviu en una sèrie de televisió de vampirs per a adolescents?”
Els altres no van dir res tot i que la resposta era evident.
“Mira, jo passo de vosaltres. I de tu el primer”, va dir al Juli abans de tirar-li un Gonzo de mida XXL que va trobar darrere la porta, “em pensava que eres un home responsable, centrat..., però no, ets el tio més patètic que he conegut mai”.
La Mary Joe se’n va anar plorosa d’aquella casa, escales avall.
Els altres s’havien quedat muts, amb el cap acotat, potser una mica avergonyits. Potser sí, que se’ls n’havia anat la pinça.
“I ara què?”, va sospirar en Juli.
“Com que ara què? Vés a buscar-la, burro”, li va cridar l’Anna.