dimecres, 8 d’octubre de 2014

GN19 Tot va bé si acaba bé

En Juli va baixar derrotat de l’autobús. En tocar a terra amb els peus, es va adonar de sobte que ja res no era igual. La gent tenia un caminar diferent, més feixuc, la ciutat feia una altra olor, més penetrant i insípida, i ell també havia canviat, s’havia fet gran.
Enrere quedaven aquells anys, els estius a Tossa, aquelles nits al bosquet de la urbanització, amb els seus germans, la cosina Gina, en Timmy..., les tardes en bicicleta per camins i vorals de carreteres, tantes aventures en tan poc temps. Sí, es va dir, arribar als quaranta tacos i adonar-se que ja no vius en una ginkama d’esplai... potser era portar-ho massa al límit.
Però ara se sentia abatut. La Mary Joe l’acabava d’engegar a pastar fang i ell se n’havia adonat, que era un paio patètic, que no sabia on anava. Caminava d’esma pels carrers balbucejant coses incomprensibles. Què se n’havia fet d’aquell Juli, del líder natural, del germà protector, de l’amant afectuós...
“Escolta...”, li va dir una veu, “que em sembla que abans m’he passat una mica...”
Era la Mary Joe, que l’havia seguit fins allà. A on? Potser on hi havia hagut aquella sala de màquines on anaven a fer futbates amb en Ritxi, o darrere la plaça on jugaven a cuit-i-amagar amb la Gina...
“Escolta...”, va tornar a dir la Mary Joe estirant-lo del braç, més que res, que semblava que no la sentia, “que allò d’abans, mira, estava ofuscada i no sabia el que em deia. En part ho pensava, eh, però saps què passa? Que em sembla molt graciós tot això que fas i com et comportes, i que em mola el rotllo aquest teu i dels teus germans. La veritat és que em feu una mica d’enveja, si t’he de ser franca. I, una altra cosa, que no t’he dit... que mira, que sí que m’agrades”.
Dit això, li va fer un petó. En Juli va moure les parpelles, sorprès, i va estossegar un moment, com si despertés d’un somni letàrgic, ara sí, amb el carisma recuperat, amb ganes de fer i desfer sense parar.
Com que encara no s’ho creia, li va proposar de fer un aperitiu en algun lloc.
“I tant”, va dir ella, “jo em demanaré un bitter kas”, i es va posar a riure com una ximpleta.
Ell es va encongir una mica. Aquella noia li feia ballar el cap. No sabia què passaria però, francament, li importava un rave.

FI