dqfp
hqfr
Ell havia quedat per fer uns futbolins amb el Rafa, que li volia explicar el rotllo de la nit anterior. Cal dir que aquests relats el posaven una mica nerviós, tot i que no estava nerviós només per això.
Ella havia quedat amb la Júlia, que se li havia ofert per acompanyar-la a l'estació de tren. Per a ella començaven les vacances. Feia temps que volia anar a Praga, on vivia una amiga seva de l'insti, però se sentia estranya, com si no volgués marxar. S'havia posat el vestit rosa perquè deia que li portava sort.
Mentre el Rafa començava a explicar-li tota mena d'indiscrecions que no volia sentir, ell pensava en l'última enganxada que havia tingut amb la veïna i, no entenia per què, lamentava no poder-s'hi tornar a enganxar en tot un mes.
Al cotxe de la Júlia, ella es va quedar molt sorpresa amb les revelacions de la seva amiga. "Ahir vaig estar amb un tio. Té un humor groller i tracta les dones com si fossin ninots dels teleñecos. És desagradable i no té miraments amb ningú. Però m'agrada estar amb ell". "Júlia", va dir ella, "no fotis que t'has embolicat amb en Rafa".
Anaven per la quarta birra i ell ja feia estona que havia desconnectat. Quan va sentir que el Rafa començava a explicar-li no sé què de la boca de la noia, ell es va aixecar esperitat i li va demanar les claus del descapotable.
En el fons, ella se sentia trista, com si amb aquell viatge estigués abandonant una il·lusió que durant molt temps li havia omplert els dies.
Ell anava a tota llet per l'autopista com si volgués atrapar quelcom que potser ja se li havia escapat.
Ella jugava neguitosa amb el ninotet de Winnie the Pooh que la Júlia tenia enganxat al vidre del cotxe. Potser en pocs minuts, un cop fets els primers quilòmetres de tren, li passarien totes les angúnies.
Ell va arribar a l'estació i va buscar els trens que sortien cap a Praga. No n'hi havia cap. Després va caure que no sortien de Catalunya sinó de Sants. Va córrer cap al cotxe però va veure que li havien immovilitzat el cotxe per tenir-lo mal aparcat.
Ella i la Júlia acabaven d'entrar al parking de l'estació. S'acostava el moment de dir-se adéu i les dues amigues es miraven amb tendresa.
Ell es va colar al metro i va suportar amb desesperació la lentitud amb què passava cada parada abans d'arribar a la seva.
La Júlia va insistir a portar-li la maleta, que la veia massa cansada.
Ell va entrar a l'estació de Sants i va ensopegar amb un excursionista alemany que en feia tres com ell. Va intentar donar-li explicacions però no se'n va sortir i va haver de sortir d'allà cuitacorrents.
Ella va estar-se força estona abraçada a la Júlia. Es trobarien a faltar. Ella li volia explicar alguna cosa que de feia temps la rosegava per dins però... s'acostava l'hora i el tren escalfava motors. Finalment, la Júlia va desaparèixer entre la multitud i ella va pujar al tren resignada.
Ell va arribar corrents i va veure una dona amb un vestit rosa que pujava al tren. No s'ho va pensar dues vegades. La va estirar de la mà i la va fer baixar de qualsevol manera. "Hola, abans no marxis, et volia dir que... bé, ja saps que tu i jo som veïns de fa temps... i ens hem vist unes quantes vegades... i a vegades ens hem vist menys... i, vaja, que personalment, m'agrada més que ens veiem que no pas que no ens
veiem... vull dir que, de fet, la vista és un sentit... i està bé veure's de tant en tant i tal, oi? I jo em sento bé quan em mires i a mi m'agrada mirar-te... vull dir, no és que em dediqui a espiar-te, tot i que potser algun cop... no, vull dir que m'agrada veure't i mirar-te als ulls, com mous el cap quan no saps què dir o això que fas amb els cabells quan fas veure que no t'enfades i, vaja, que m'agrada molt això que fas quan m'agrada mirar-te i jo... t'estimo i vull ser a prop teu i donar-te plaer i ser al teu costat en aquells moments... bé... això".
Ella es va quedar mirant una escena al vagó contigu. Era un noi que es declarava a una noia amb un vestit rosat com el seu. Pobra noia, estava ben vermella, com si se li acabés de declarar un desconegut.
Ell es volia fondre. havia comès un error una mica desgraciat. I el cas és que tothom el mirava. De sobte, va sentir algú que estossegava darrere seu. Era ella.
Ella va somriure. No va dir res. Només se li va atansar lentament, cada vegada més. Es van fer un petó. Molta estona. I tothom aplaudia. "Si vols", va dir ella, "em pots acompanyar en aquest viatge. Ja sé que et queden uns dies de feina, però potser la setmana que ve o..."
"La setmana que ve... ", va dir ell, "... he d'acompanyar la meva mare al metge de l'orella, però després estic lliure". Ella va somriure i li va fer un altre petó. Els costava desenganxar-se.
El tren se n'anava. Ell es va quedar a l'andana molta estona mirant el
túnel per on entraven i sortien trens. Faltava encara un llarg camí abans d'arribar a Praga.
dones que fan por
homes que fan riure
FINE
dimecres, 30 de juliol del 2008
divendres, 25 de juliol del 2008
Tot allò que no et sabré dir mai
dqfp
hqfr
Ell n'estava fart d'ella.
Ella no el podia veure.
De bon matí, abans de sortir, de casa ell sempre mirava pel visor per assegurar-se de no trobar-la.
Ella esperava a sentir la porta, a sentir l'ascensor, comptava fins a 300 i sortia.
"Com he pogut considerar lligar-me-la?", es preguntava ell. "...He degut beure massa últimament...és una escalfabraguetes".
"Com he pogut pensar que tenia sentiments? Mai més he d'oblidar que un home només és un apèndix", es lamentava ella.
Però mentre escalfava la pizza del dia anterior al microones ell es trobava pensant en aquell maillot lila. "Trucaré al Rafa i anirem de farra guarra... hi ha moltes ties al món".
I ella mentre preparava la vichisoisse li venien records d'ells dos al sofà mirant "X-men 1". Trucaria la Júlia per anar a ballar.
A en Rafa, però, no li anava bé ja que havia quedat amb una tia, i amb això ja se sap que no s'hi juga. Ja li explicaria tots els detalls més endavant.
La Júlia anava a sopar amb un noi, però no en volia parlar massa perquè tenia por de fer-se massa il·lusions.
Al vespre va anar al cine i no sabia com però es va trobar veient una peli de la Winona Ryder fent esforços per no plorar quan ella es moria.
Ella es va trobar empatxada de crispetes cridant "uauuu" quan el Bruce Willis disparava contra el terrorista iraquià que tenia segrestada la seva familia.
En sortir es van trobar a la porta dels lavabos i educadament van comentar que les pelis que havien anat a veure eren horroroses. Ell la va esperar i li va proposar d'anar a prendre unes copes. Quan ja portaven un parell de gintònics, ella li va dir d'anar a ballar. Ell va recordar que era la festa major del barri i que hi havia una orquesta tocant a la plaça.
Txa-txa, pasodobles i sambes...ell no sabia que sabia ballar tan bé.
Ella pensava que almenys reia i s'ho passava bé.
Quan va arribar l'hora del rock ell estava embalat, ningú el podria parar. La feia anar de dreta a esquerra, amunt i avall.
Ella es començava a sentir marejada...Li va intentar dir, però ell ni cas... el ritme és el ritme... fins que d'una estrebada la va enviar contra la taula dels veïns del vuitè.
dones que fan por
homes que fan riure
hqfr
Ell n'estava fart d'ella.
Ella no el podia veure.
De bon matí, abans de sortir, de casa ell sempre mirava pel visor per assegurar-se de no trobar-la.
Ella esperava a sentir la porta, a sentir l'ascensor, comptava fins a 300 i sortia.
"Com he pogut considerar lligar-me-la?", es preguntava ell. "...He degut beure massa últimament...és una escalfabraguetes".
"Com he pogut pensar que tenia sentiments? Mai més he d'oblidar que un home només és un apèndix", es lamentava ella.
Però mentre escalfava la pizza del dia anterior al microones ell es trobava pensant en aquell maillot lila. "Trucaré al Rafa i anirem de farra guarra... hi ha moltes ties al món".
I ella mentre preparava la vichisoisse li venien records d'ells dos al sofà mirant "X-men 1". Trucaria la Júlia per anar a ballar.
A en Rafa, però, no li anava bé ja que havia quedat amb una tia, i amb això ja se sap que no s'hi juga. Ja li explicaria tots els detalls més endavant.
La Júlia anava a sopar amb un noi, però no en volia parlar massa perquè tenia por de fer-se massa il·lusions.
Al vespre va anar al cine i no sabia com però es va trobar veient una peli de la Winona Ryder fent esforços per no plorar quan ella es moria.
Ella es va trobar empatxada de crispetes cridant "uauuu" quan el Bruce Willis disparava contra el terrorista iraquià que tenia segrestada la seva familia.
En sortir es van trobar a la porta dels lavabos i educadament van comentar que les pelis que havien anat a veure eren horroroses. Ell la va esperar i li va proposar d'anar a prendre unes copes. Quan ja portaven un parell de gintònics, ella li va dir d'anar a ballar. Ell va recordar que era la festa major del barri i que hi havia una orquesta tocant a la plaça.
Txa-txa, pasodobles i sambes...ell no sabia que sabia ballar tan bé.
Ella pensava que almenys reia i s'ho passava bé.
Quan va arribar l'hora del rock ell estava embalat, ningú el podria parar. La feia anar de dreta a esquerra, amunt i avall.
Ella es començava a sentir marejada...Li va intentar dir, però ell ni cas... el ritme és el ritme... fins que d'una estrebada la va enviar contra la taula dels veïns del vuitè.
dones que fan por
homes que fan riure
dimecres, 23 de juliol del 2008
Clarividències
dqfp
hqfr
Potser sí, va pensar ella, que li devia una explicació al seu veí. Marxar d'aquella manera quan estaven a la disco... potser no havia estat gaire net. Però sí necessari.
Quina casualitat, va dir-se, de trobar-se en Borja, el seu ex, després de tant temps (bé, en potser per ella uns pocs mesos eren molt temps). Però el cas és que se'n van anar de la disco per poder parlar tranquil·lament i, sí, ja havien parlat del que havien de parlar. Ara ella ja estava més tranquil·la amb si mateixa. El Borja s'havia acabat i ja podia mirar endavant sense cap por.
I, efectivament, sense cap por (tot i que amb un cert temor per no sabia ben bé què), va trucar a la porta del davant, la del seu veí.
"Hola", va dir ella, que per primer cop es va sentir sorprenentment tímida, "havia pensat que podríem quedar a casa meva per fer un te amb llimona. Què et sembla?" Li va semblar bé. Ell estava radiant, va pensar ella, semblava més alt, més ample d'espatlles, més guapo i tot. També li feia gràcia com s'havia fet amic d'en Borja. Bé, gràcia... potser moderada perquè tampoc era qüestió que ara es fessin íntims. A veure si acabaria gelosa del seu ex...
Mentre a la cuina preparava la safata amb el tè i les pastes, se sentia felina, plena de vida. Només de pensar-hi se li posaven els pèls de punta. Tenia ganes d'arrambar-se al seu veí, de saltar-li al damunt... Però tot al seu temps. Quan va entrar al menjador amb la safata, el seu veí ja havia descobert el comandament a distància del televisor i havia sintonitzat el canal de la lliga alemanya. "Vine, fan el Bochum-Friburg". Ella es va asseure amb una certa cara d'angúnia, però també va pensar que tenia ganes de compartir moments amb ell... de tota mena, se suposava.
Al cap d'uns minuts li va prendre el comandament a distància i va posar la telesèrie que mirava cada tarda. Ell, sense rumiar-s'ho gens, va tornar a canviar el canal, cosa que la va ennutjar bastant. No se n'havien adonat encara, però s'estaven barallant pel comandament a distància. Al final el valuós aparell va caure sobre la tetera i es va trencar. Ell estava furiosíssim:
"Mira què has fet!", va cridar ell mentre apartava les restes del comandament i eixugava el tè que havia vessat amb una revista que hi havia sobre la butaca. "Però què fas?", va xisclar ella com una histèrica, "has agafat l'últim número de Cosmopolitan per fer-lo servir d'espòntex? Ets un sapastre, ho sabies?"
"I tu una llunàtica", li va replicar ell, "ara em dius que em convides i ara em vols escanyar. I tot plegat per una revistota ensopida d'aquestes en què no hi surten ni anuncis de cotxes. Es pot saber de què vas?"
Ella va agafar una tassa i li va tirar pel cap. Estava més que furiosa. Ell la va tornar a insultar, però ja havia entès la indirecta. Es va aixecar i se'n va anar cap al seu pis.
"I, mira", va dir-li mentre se n'anava, "potser encara sóc a temps de trucar a en Borja per fer una partida d'esquaix". Ell va tancar la porta amb totes les seves forces. Tenia un dolor agut i intens que el cremava. S'havia enganxat els dits.
dones que fan por
homes que fan riure
hqfr
Potser sí, va pensar ella, que li devia una explicació al seu veí. Marxar d'aquella manera quan estaven a la disco... potser no havia estat gaire net. Però sí necessari.
Quina casualitat, va dir-se, de trobar-se en Borja, el seu ex, després de tant temps (bé, en potser per ella uns pocs mesos eren molt temps). Però el cas és que se'n van anar de la disco per poder parlar tranquil·lament i, sí, ja havien parlat del que havien de parlar. Ara ella ja estava més tranquil·la amb si mateixa. El Borja s'havia acabat i ja podia mirar endavant sense cap por.
I, efectivament, sense cap por (tot i que amb un cert temor per no sabia ben bé què), va trucar a la porta del davant, la del seu veí.
"Hola", va dir ella, que per primer cop es va sentir sorprenentment tímida, "havia pensat que podríem quedar a casa meva per fer un te amb llimona. Què et sembla?" Li va semblar bé. Ell estava radiant, va pensar ella, semblava més alt, més ample d'espatlles, més guapo i tot. També li feia gràcia com s'havia fet amic d'en Borja. Bé, gràcia... potser moderada perquè tampoc era qüestió que ara es fessin íntims. A veure si acabaria gelosa del seu ex...
Mentre a la cuina preparava la safata amb el tè i les pastes, se sentia felina, plena de vida. Només de pensar-hi se li posaven els pèls de punta. Tenia ganes d'arrambar-se al seu veí, de saltar-li al damunt... Però tot al seu temps. Quan va entrar al menjador amb la safata, el seu veí ja havia descobert el comandament a distància del televisor i havia sintonitzat el canal de la lliga alemanya. "Vine, fan el Bochum-Friburg". Ella es va asseure amb una certa cara d'angúnia, però també va pensar que tenia ganes de compartir moments amb ell... de tota mena, se suposava.
Al cap d'uns minuts li va prendre el comandament a distància i va posar la telesèrie que mirava cada tarda. Ell, sense rumiar-s'ho gens, va tornar a canviar el canal, cosa que la va ennutjar bastant. No se n'havien adonat encara, però s'estaven barallant pel comandament a distància. Al final el valuós aparell va caure sobre la tetera i es va trencar. Ell estava furiosíssim:
"Mira què has fet!", va cridar ell mentre apartava les restes del comandament i eixugava el tè que havia vessat amb una revista que hi havia sobre la butaca. "Però què fas?", va xisclar ella com una histèrica, "has agafat l'últim número de Cosmopolitan per fer-lo servir d'espòntex? Ets un sapastre, ho sabies?"
"I tu una llunàtica", li va replicar ell, "ara em dius que em convides i ara em vols escanyar. I tot plegat per una revistota ensopida d'aquestes en què no hi surten ni anuncis de cotxes. Es pot saber de què vas?"
Ella va agafar una tassa i li va tirar pel cap. Estava més que furiosa. Ell la va tornar a insultar, però ja havia entès la indirecta. Es va aixecar i se'n va anar cap al seu pis.
"I, mira", va dir-li mentre se n'anava, "potser encara sóc a temps de trucar a en Borja per fer una partida d'esquaix". Ell va tancar la porta amb totes les seves forces. Tenia un dolor agut i intens que el cremava. S'havia enganxat els dits.
dones que fan por
homes que fan riure
divendres, 18 de juliol del 2008
Desenllaços valents
dqfp
hqfr
Alguna cosa havia canviat. O almenys això li semblava a ella. Semblava que els núvols s'havien dissipat i ara ella estava encantada amb les atencions del seu veí. Ell, en canvi, no entenia què passava. De cop i volta el seu amic Rafa només feia que suggerir-li propostes per acostar-se a la seva veïna. "Tio, quedem un dia amb la teva veïna i la seva amiga. Comenta-li-ho. Segur que li fa gràcia."
I finalment una nit van aconseguir quedar per anar de farra. Després de fer unes quantes cerveses en un parell de bars musicals, el Rafa va proposar d'anar a una disco molt molona. Elles, la veïna i la Júlia, van dir que sí de seguida. Ell estava incòmode. A les discoteques sempre havia fet el ridícul, per no saber ballar o per beure massa. Aquella vegada, li va dir en Rafa, seria diferent.
Amb uns quants cubates de més, en Rafa va començar a inflar-li el cap. "Avui és la teva nit. Avui aquesta dona serà teva i si vols miolarà, bordarà, bramarà per tu perquè tu li donaràs tot el que desitja. Però primer l'has de treure a ballar". En Rafa el va empènyer cap a la pista, on hi havia la Júlia i la seva veïna, però ell va rectificar i se'n va anar cap a la barra per demanar-se un altre vodka amb llima. De la barra estant, va estar-se mirant la veïna, com ballava, com es movia, com hi havia un pijo alt i cepat que se li acostava... També va veure en Rafa, que ballava amb la Júlia, cada vegada més arrambats. Va pensar que havia de fer com en Rafa i va sortir a ballar... Però la veïna ja no hi era.
Es va girar i també es va adonar que en Rafa i la Júlia també havien desaparegut. Al cap d'uns segons es va fixar que no hi eren ni en Rafa, ni la Júlia, ni la seva veïna ni tampoc el pijo alt i cepat!!!!
Ell no entenia res i, com que no entenia res, se'n va tornar cap al pis. Es feia de dia i va entrar al bar de sota per fullejar les pàgines d'esports. Cada any li agradava aprendre's de memòria les alineacions dels equips eliminats de la Intertoto. Al cap d'uns minuts va arribar la seva veïna dins d'un cotxe esportiu que conduïa el noi pijo de la disco. Van entrar al bar per comprar tabac.
"Hola", li va dir ella, "et presento el Borja", en Borja li va allargar la mà, "és el meu ex", li va dir fluixet. En Borja li va donar un copet a l'esquena que per poc no el desmunta.
"Tens un veí molt trempat", va dir en Borja.
"No ho saps prou", va contestar-li ella. Mentrestant ell notava com per sota la taula la veïna li tocava involuntàriament la cuixa.
Ell no va dir res, però de nerviós que estava va tombar la tassa del cafè amb llet i va tacar la camisa d'en Borja, el vestit d'ella i els pantalons que li havia recosit la seva mare.
dqfp
hqfr
hqfr
Alguna cosa havia canviat. O almenys això li semblava a ella. Semblava que els núvols s'havien dissipat i ara ella estava encantada amb les atencions del seu veí. Ell, en canvi, no entenia què passava. De cop i volta el seu amic Rafa només feia que suggerir-li propostes per acostar-se a la seva veïna. "Tio, quedem un dia amb la teva veïna i la seva amiga. Comenta-li-ho. Segur que li fa gràcia."
I finalment una nit van aconseguir quedar per anar de farra. Després de fer unes quantes cerveses en un parell de bars musicals, el Rafa va proposar d'anar a una disco molt molona. Elles, la veïna i la Júlia, van dir que sí de seguida. Ell estava incòmode. A les discoteques sempre havia fet el ridícul, per no saber ballar o per beure massa. Aquella vegada, li va dir en Rafa, seria diferent.
Amb uns quants cubates de més, en Rafa va començar a inflar-li el cap. "Avui és la teva nit. Avui aquesta dona serà teva i si vols miolarà, bordarà, bramarà per tu perquè tu li donaràs tot el que desitja. Però primer l'has de treure a ballar". En Rafa el va empènyer cap a la pista, on hi havia la Júlia i la seva veïna, però ell va rectificar i se'n va anar cap a la barra per demanar-se un altre vodka amb llima. De la barra estant, va estar-se mirant la veïna, com ballava, com es movia, com hi havia un pijo alt i cepat que se li acostava... També va veure en Rafa, que ballava amb la Júlia, cada vegada més arrambats. Va pensar que havia de fer com en Rafa i va sortir a ballar... Però la veïna ja no hi era.
Es va girar i també es va adonar que en Rafa i la Júlia també havien desaparegut. Al cap d'uns segons es va fixar que no hi eren ni en Rafa, ni la Júlia, ni la seva veïna ni tampoc el pijo alt i cepat!!!!
Ell no entenia res i, com que no entenia res, se'n va tornar cap al pis. Es feia de dia i va entrar al bar de sota per fullejar les pàgines d'esports. Cada any li agradava aprendre's de memòria les alineacions dels equips eliminats de la Intertoto. Al cap d'uns minuts va arribar la seva veïna dins d'un cotxe esportiu que conduïa el noi pijo de la disco. Van entrar al bar per comprar tabac.
"Hola", li va dir ella, "et presento el Borja", en Borja li va allargar la mà, "és el meu ex", li va dir fluixet. En Borja li va donar un copet a l'esquena que per poc no el desmunta.
"Tens un veí molt trempat", va dir en Borja.
"No ho saps prou", va contestar-li ella. Mentrestant ell notava com per sota la taula la veïna li tocava involuntàriament la cuixa.
Ell no va dir res, però de nerviós que estava va tombar la tassa del cafè amb llet i va tacar la camisa d'en Borja, el vestit d'ella i els pantalons que li havia recosit la seva mare.
dqfp
hqfr
dimarts, 15 de juliol del 2008
El moment de fer net
dqfp
hqfr
Ella tornava a casa després d'un cap de setmana de desconnexió. Estava decidida a passar del seu veí. En sortir de l'ascensor, però, va veure que el replà estava ple de gent vestida de coloraines que fumava i bevia sense control. Va pensar que havia de passar del seu veí. No es va poder estar, però, de mirar de reüll la porta ajustada per on sentia veus i cridòries.
Després de dormir la mona dins de l'armari empotrat, ell es va espolsar les boles de naftalina que li havia regalat la seva mare i va sortir al passadís. Tot continuava igual. No havia estat un malson. O pitjor, perquè va tenir la visió apocalíptica del Rafa amb els calçotets al cap. Va sortir al balcó per respirar aire net.
Ella es va arronsar d'espatlles i es va dir a si mateixa que passava del seu veí. Amb tota la seguretat del món, va treure les claus de la maleta i quan ja obria la porta del pis hi va haver quelcom que la va aturar.
Ell ja s'havia revifat amb els aires matinals i va mirar a banda i banda del balcó. Es va adonar que els amics de la Míriam havien saltat al jardí de sota, que estava desocupat, per continuar la festa. També va veure que havien saltat al balcó del pis de la seva veïna. De cop i volta es va sentir enfurismat de mala manera i va sortir com un llamp cap al replà.
De cop i volta, ella va veure com el seu veí sortia al replà fet una fúria, l'apartava i entrava al seu pis, que per cert estava fet una porqueria. D'un en un va treure uns nois estirant-los per l'orella mentre cridava com un boig.
"Ja n'estic fins als nassos. Primer em destrosseu la casa i ara la de la meva veïna... En aquesta vida hi ha coses que són intocables. Què us heu pensat?" De cop i volta tothom callava i se l'escoltava sense saber què dir. "S'ha acabat. M'heu sentit? S'ha acabat. S'ha acabat la festa, s'ha acabat la comuna que heu organitzat a casa meva. S'ha acabat la cervesa, la maria i la puta mare que us va parir a tots."
La veïna, que feia uns ulls com taronges, va veure com el seu veí feia fora tothom del seu pis, del replà i de l'edifici. No es podia creure que el seu veí pogués reaccionar d'aquella manera. Quan ja estava més calmat, ella li va dir que no tenia importància, que només calia fregar una mica i ja estaria tot arreglat.
Mentre ell fregava el replà, ella se'l mirava meravellada. Ara veia el seu veí com un home capaç de defensar-la, un home amb les idees clares, un home com cal.
Al cap de poc ell es va adonar que la veïna se'l mirava. Nerviós, va fer un moviment estrany amb el motxo, que es va quedar travat dins de la barana. Fent palanca en la barana intentant treure el motxo, va sortir disparat, va ficar el peu dins de la galleda, que es va tombar i va tornar a escampar la mullena, que corria per les rajoles del replà, les del seu pis i les de la seva veïna. Ell també volia córrer (a amagar-se) però va relliscar i va caure escales avall.
dones que fan por
homes que fan riure
hqfr
Ella tornava a casa després d'un cap de setmana de desconnexió. Estava decidida a passar del seu veí. En sortir de l'ascensor, però, va veure que el replà estava ple de gent vestida de coloraines que fumava i bevia sense control. Va pensar que havia de passar del seu veí. No es va poder estar, però, de mirar de reüll la porta ajustada per on sentia veus i cridòries.
Després de dormir la mona dins de l'armari empotrat, ell es va espolsar les boles de naftalina que li havia regalat la seva mare i va sortir al passadís. Tot continuava igual. No havia estat un malson. O pitjor, perquè va tenir la visió apocalíptica del Rafa amb els calçotets al cap. Va sortir al balcó per respirar aire net.
Ella es va arronsar d'espatlles i es va dir a si mateixa que passava del seu veí. Amb tota la seguretat del món, va treure les claus de la maleta i quan ja obria la porta del pis hi va haver quelcom que la va aturar.
Ell ja s'havia revifat amb els aires matinals i va mirar a banda i banda del balcó. Es va adonar que els amics de la Míriam havien saltat al jardí de sota, que estava desocupat, per continuar la festa. També va veure que havien saltat al balcó del pis de la seva veïna. De cop i volta es va sentir enfurismat de mala manera i va sortir com un llamp cap al replà.
De cop i volta, ella va veure com el seu veí sortia al replà fet una fúria, l'apartava i entrava al seu pis, que per cert estava fet una porqueria. D'un en un va treure uns nois estirant-los per l'orella mentre cridava com un boig.
"Ja n'estic fins als nassos. Primer em destrosseu la casa i ara la de la meva veïna... En aquesta vida hi ha coses que són intocables. Què us heu pensat?" De cop i volta tothom callava i se l'escoltava sense saber què dir. "S'ha acabat. M'heu sentit? S'ha acabat. S'ha acabat la festa, s'ha acabat la comuna que heu organitzat a casa meva. S'ha acabat la cervesa, la maria i la puta mare que us va parir a tots."
La veïna, que feia uns ulls com taronges, va veure com el seu veí feia fora tothom del seu pis, del replà i de l'edifici. No es podia creure que el seu veí pogués reaccionar d'aquella manera. Quan ja estava més calmat, ella li va dir que no tenia importància, que només calia fregar una mica i ja estaria tot arreglat.
Mentre ell fregava el replà, ella se'l mirava meravellada. Ara veia el seu veí com un home capaç de defensar-la, un home amb les idees clares, un home com cal.
Al cap de poc ell es va adonar que la veïna se'l mirava. Nerviós, va fer un moviment estrany amb el motxo, que es va quedar travat dins de la barana. Fent palanca en la barana intentant treure el motxo, va sortir disparat, va ficar el peu dins de la galleda, que es va tombar i va tornar a escampar la mullena, que corria per les rajoles del replà, les del seu pis i les de la seva veïna. Ell també volia córrer (a amagar-se) però va relliscar i va caure escales avall.
dones que fan por
homes que fan riure
diumenge, 13 de juliol del 2008
Distractions...
dqfp
hqfr
Ella va decidir marxar el cap de setmana a la platja. Els esdeveniments dels últims dies l'havien trasbalsada. Va quedar amb la seva amiga Júlia disposades a passar uns dies elles soles. Anant a la platja a prendre el sol, a menjar-se una paella, a passejar pel passeig marítim i sortir a la nit per acabar parlant de la poca gràcia que tenien alguns homes.
Ell, en canvi, es va quedar a casa. La Míriam havia organitzat una festa ètnica amb els seus col·legues i poc a poc anaven desfilant personatges de tots els països i amb totes les pintes possibles. Se sentia vençut, desposseït de tota dignitat i només feia que vagar d'esma per aquella mena de bacanal encoberta amb una birra a la mà.
Ja era fosc. Ella i la Júlia es van asseure en un chillout arran de mar. Ella va explicar a la seva amiga que li agradava un noi però que no havia tingut gaire sort. No sabia si era perquè era un sapastre o perquè en el fons no volia estar amb ella o no s'hi atrevia... La Júlia, que ja s'imaginava de qui li parlava, no sabia gaire què dir-li.
Ell ja anava mig trompa i va començar a explicar-li les penes a un a planta de maria que algú havia deixat al rebedor. "La veritat és que jo i les dones som dos elements destinats a no trobar-se mai. A vegades m'agradaria ser com el meu amic Rafa".
Com que ella semblava molt nerviosa, la Júlia li va explicar que ella també havia conegut un noi que no sabia si li feia gaire el pes però que la perseguia amb insistència. Al principi el trobava massa directe, sense cap mena de sensibilitat, però després es va adonar que li encantava que li anés al darrere i que cada dia esperava amb més delit aquella trucada, aquell comentari groller, aquell intent frontal d'endur-se-la al llit a la primera cita quan la cita encara no havia passat de cinc minuts.
Ella va fer que no amb el cap. "M'estàs parlant d'en Rafa, oi?"
En Rafa! Ell va deixar estar la planta de maria del rebedor i va anar a buscar el telèfon. Segur que si el convidava a la festa es faria tan pesat (especialment amb les txatis) que tothom acabaria marxant i ell es podria quedar sol al seu pis autocompadint-se.
Ella va pensar que ni la Júlia ni ella no tenien gaire sort. Bé, potser la Júlia s'acabaria decidint i acabaria tenint alguna alegria però ella ho tenia molt magre. Aquella mateixa nit, mentre ballava plàcidament en una disco, va prendre la decisió que a partir d'aquell moment passaria dels tios indefinidament, especialment del seu veí.
Ell estava desesperat. Només arribar, en Rafa es va fer col·lega del Mario, el maromo de la Míriam, i tothom li reia les gràcies de mala manera. Si li havia semblat que la festa dequeia, amb l'arribada d'en Rafa en tenien per tot el cap de setmana.
"Tu amigo es la monda", li deia en Mario entusiasmat, "se sabe de memoria todas las alineaciones de la selección argentina".
Però ell ja s'havia encaminat cap a la cuina. Va agafar una ampolla de ginebra i es va tancar a l'armari empotrat del passadís.
dones que fan por
homes que fan riure
hqfr
Ella va decidir marxar el cap de setmana a la platja. Els esdeveniments dels últims dies l'havien trasbalsada. Va quedar amb la seva amiga Júlia disposades a passar uns dies elles soles. Anant a la platja a prendre el sol, a menjar-se una paella, a passejar pel passeig marítim i sortir a la nit per acabar parlant de la poca gràcia que tenien alguns homes.
Ell, en canvi, es va quedar a casa. La Míriam havia organitzat una festa ètnica amb els seus col·legues i poc a poc anaven desfilant personatges de tots els països i amb totes les pintes possibles. Se sentia vençut, desposseït de tota dignitat i només feia que vagar d'esma per aquella mena de bacanal encoberta amb una birra a la mà.
Ja era fosc. Ella i la Júlia es van asseure en un chillout arran de mar. Ella va explicar a la seva amiga que li agradava un noi però que no havia tingut gaire sort. No sabia si era perquè era un sapastre o perquè en el fons no volia estar amb ella o no s'hi atrevia... La Júlia, que ja s'imaginava de qui li parlava, no sabia gaire què dir-li.
Ell ja anava mig trompa i va començar a explicar-li les penes a un a planta de maria que algú havia deixat al rebedor. "La veritat és que jo i les dones som dos elements destinats a no trobar-se mai. A vegades m'agradaria ser com el meu amic Rafa".
Com que ella semblava molt nerviosa, la Júlia li va explicar que ella també havia conegut un noi que no sabia si li feia gaire el pes però que la perseguia amb insistència. Al principi el trobava massa directe, sense cap mena de sensibilitat, però després es va adonar que li encantava que li anés al darrere i que cada dia esperava amb més delit aquella trucada, aquell comentari groller, aquell intent frontal d'endur-se-la al llit a la primera cita quan la cita encara no havia passat de cinc minuts.
Ella va fer que no amb el cap. "M'estàs parlant d'en Rafa, oi?"
En Rafa! Ell va deixar estar la planta de maria del rebedor i va anar a buscar el telèfon. Segur que si el convidava a la festa es faria tan pesat (especialment amb les txatis) que tothom acabaria marxant i ell es podria quedar sol al seu pis autocompadint-se.
Ella va pensar que ni la Júlia ni ella no tenien gaire sort. Bé, potser la Júlia s'acabaria decidint i acabaria tenint alguna alegria però ella ho tenia molt magre. Aquella mateixa nit, mentre ballava plàcidament en una disco, va prendre la decisió que a partir d'aquell moment passaria dels tios indefinidament, especialment del seu veí.
Ell estava desesperat. Només arribar, en Rafa es va fer col·lega del Mario, el maromo de la Míriam, i tothom li reia les gràcies de mala manera. Si li havia semblat que la festa dequeia, amb l'arribada d'en Rafa en tenien per tot el cap de setmana.
"Tu amigo es la monda", li deia en Mario entusiasmat, "se sabe de memoria todas las alineaciones de la selección argentina".
Però ell ja s'havia encaminat cap a la cuina. Va agafar una ampolla de ginebra i es va tancar a l'armari empotrat del passadís.
dones que fan por
homes que fan riure
divendres, 11 de juliol del 2008
Fora de joc
dqfp
hqfr
Ell se sentia contrariat. La seva veïna l'havia engegat de mala manera i no ho entenia. Van passar els dies (bé, de fet, només un) i no trobava cap explicació. Se sentia trist.
La Míriam, en canvi, estava pletòrica. Passava per davant seu carregada de plantes, roba per tenyir de color lila..., i això el neguitejava, no pas perquè s'imaginés la banyera tota esquitxada de tints sinó perquè la seva ex tenia la mania de passejar-se per casa en calcetes.
Amb el pas del temps (potser unes hores) va notar que poc a poc se li encomanava aquella alegria de la Míriam i va pensar que a ell també li convenia sentir-se lliure i feliç, que s'ho mereixia. Era curiós que precisament la Míriam li ho hagués d'ensenyar. I, de fet, continuava pensant, potser era la Míriam la dona que més coses li havia ensenyat, potser en el fons era la dona de la seva vida. I amb aquests pensaments la veia passar amunt i avall amb la boca oberta.
"Potser sí", es va dir, "que la vida ens guia i només ens cal seguir els corrents. Potser la Míriam ha tornat perquè havia de tornar amb mi".
I quan ja n'estava del tot convençut, va sentir el timbre de la porta. Com que ell dubtava, la va obrir ella. Era un noi alt com un Sant Pau i amb cara d'argentí presumit. "Mario!", va cridar la Míriam. "No te n'havia parlat? En Mario és el meu nòvio".
Aquella nit no podia dormir. No perquè no estigués cansat. No perquè no volgués. A l'altra banda del pis sentia un soroll persistent de molles de somier i reconeixia constantment els xisclets de la Míriam. I just quan pensava que s'acabava, tornava a començar!
"Adelante, tómame", la sentia cridar, "eres mi semental. Móntame! Hazme tuya!".
"Ven aquí, mi pibita", contestava l'altre, "eres la yegua más linda de toda la pampa. Arre, arre, mi yegua!"
Eren les sis de la matinada. Just en el moment que va començar a sentir els renills de la Míriam, va decidir que ja en tenia prou i va baixar al bar de la cantonada, que sabia que solia obrir d'hora. Si més no, va pensar, llegiria la premsa esportiva del dia anterior.
dones que fan por
homes que fan riure
hqfr
Ell se sentia contrariat. La seva veïna l'havia engegat de mala manera i no ho entenia. Van passar els dies (bé, de fet, només un) i no trobava cap explicació. Se sentia trist.
La Míriam, en canvi, estava pletòrica. Passava per davant seu carregada de plantes, roba per tenyir de color lila..., i això el neguitejava, no pas perquè s'imaginés la banyera tota esquitxada de tints sinó perquè la seva ex tenia la mania de passejar-se per casa en calcetes.
Amb el pas del temps (potser unes hores) va notar que poc a poc se li encomanava aquella alegria de la Míriam i va pensar que a ell també li convenia sentir-se lliure i feliç, que s'ho mereixia. Era curiós que precisament la Míriam li ho hagués d'ensenyar. I, de fet, continuava pensant, potser era la Míriam la dona que més coses li havia ensenyat, potser en el fons era la dona de la seva vida. I amb aquests pensaments la veia passar amunt i avall amb la boca oberta.
"Potser sí", es va dir, "que la vida ens guia i només ens cal seguir els corrents. Potser la Míriam ha tornat perquè havia de tornar amb mi".
I quan ja n'estava del tot convençut, va sentir el timbre de la porta. Com que ell dubtava, la va obrir ella. Era un noi alt com un Sant Pau i amb cara d'argentí presumit. "Mario!", va cridar la Míriam. "No te n'havia parlat? En Mario és el meu nòvio".
Aquella nit no podia dormir. No perquè no estigués cansat. No perquè no volgués. A l'altra banda del pis sentia un soroll persistent de molles de somier i reconeixia constantment els xisclets de la Míriam. I just quan pensava que s'acabava, tornava a començar!
"Adelante, tómame", la sentia cridar, "eres mi semental. Móntame! Hazme tuya!".
"Ven aquí, mi pibita", contestava l'altre, "eres la yegua más linda de toda la pampa. Arre, arre, mi yegua!"
Eren les sis de la matinada. Just en el moment que va començar a sentir els renills de la Míriam, va decidir que ja en tenia prou i va baixar al bar de la cantonada, que sabia que solia obrir d'hora. Si més no, va pensar, llegiria la premsa esportiva del dia anterior.
dones que fan por
homes que fan riure
dimecres, 9 de juliol del 2008
A l'altra banda del replà
dqfp
hqfr
Ella s'estava asseguda al sofà movent la cama amb insistència. Aquella situació la posava negra. Ja feia una setmana que no hi havia manera de parlar a soles amb el seu veí sense que la boja de la seva ex es fiqués pel mig.
S'havia presentat a casa seva amb qualsevol excusa i sempre li havia obert ella la porta, vestida amb una pírrica samarreta de tirants i amb unes calcetes de color lila. Era simpàtica, sempre somrient, amb aquella cara de nena i aquells pòmuls rosats i tan sans. I estava més prima que ella!
El seu veí apareixia després, amb cara d'acollonit, i la Míriam se li penjava del braç, de l'espatlla, el sobava de mala manera. I ell amb aquella cara de pàmfil pocapena... No sabia si volia menjar-se'l a petons o si primer preferiria estomacar-lo de mala manera. El cas és que estava enrabiada i no sabia ben bé amb qui ni per què.
I els dies passaven i cada tarda tornant de la feina es tancava a casa i es posava mirar la tele, però només feien culebrons programes de xafarderies. Es posava a fer ganxet, però sempe acabava perdent el punt. Feia unes quantes pedalades amb la bici estàtica i acabava esgotada de tanta ràbia amb què pedalava. Finalment sortia a fer footing i es tornava a trobar la Míriam, somrient, vestida amb un top lila que li ensenyava aquell ventre perfecte, sense ni un bri de greix.
I aquell dia s'havia quedat asseguda al sofà, perquè estava desesperada. No sabia què fer perquè tot tornés a ser com abans. O més aviat perquè tot estigués a punt de ser com ella volia.
I de cop i volta, va sonar el timbre. Era el seu veí. S'havia pentinat i encoloniat i anava amb la clenxa ben feta. Al braç portava una ampolla de vi i una capsa de bombons.
"Hola", va dir ell, "avui la Míriam se n'ha anat a ballar al Tradicionarius. He pensat que podríem fer alguna cosa aquesta nit."
Ella es va quedar d'allò més parada. Però va reaccionar de pressa, sense pensar-s'ho gaire (i qui sap si amb un pèl de precipitació):
"Ets un desgraciat", va deixar anar, "què et penses que sóc? Que m'has pres per un segon plat? Agafa el teu vi i els teus bombons i els regales a ta mare". I va tancar la porta amb tanta fúria que per poc no va fer caure el seu veí per les escales.
Ell no entenia res de res.
dones que fan por
homes que fan riure
hqfr
Ella s'estava asseguda al sofà movent la cama amb insistència. Aquella situació la posava negra. Ja feia una setmana que no hi havia manera de parlar a soles amb el seu veí sense que la boja de la seva ex es fiqués pel mig.
S'havia presentat a casa seva amb qualsevol excusa i sempre li havia obert ella la porta, vestida amb una pírrica samarreta de tirants i amb unes calcetes de color lila. Era simpàtica, sempre somrient, amb aquella cara de nena i aquells pòmuls rosats i tan sans. I estava més prima que ella!
El seu veí apareixia després, amb cara d'acollonit, i la Míriam se li penjava del braç, de l'espatlla, el sobava de mala manera. I ell amb aquella cara de pàmfil pocapena... No sabia si volia menjar-se'l a petons o si primer preferiria estomacar-lo de mala manera. El cas és que estava enrabiada i no sabia ben bé amb qui ni per què.
I els dies passaven i cada tarda tornant de la feina es tancava a casa i es posava mirar la tele, però només feien culebrons programes de xafarderies. Es posava a fer ganxet, però sempe acabava perdent el punt. Feia unes quantes pedalades amb la bici estàtica i acabava esgotada de tanta ràbia amb què pedalava. Finalment sortia a fer footing i es tornava a trobar la Míriam, somrient, vestida amb un top lila que li ensenyava aquell ventre perfecte, sense ni un bri de greix.
I aquell dia s'havia quedat asseguda al sofà, perquè estava desesperada. No sabia què fer perquè tot tornés a ser com abans. O més aviat perquè tot estigués a punt de ser com ella volia.
I de cop i volta, va sonar el timbre. Era el seu veí. S'havia pentinat i encoloniat i anava amb la clenxa ben feta. Al braç portava una ampolla de vi i una capsa de bombons.
"Hola", va dir ell, "avui la Míriam se n'ha anat a ballar al Tradicionarius. He pensat que podríem fer alguna cosa aquesta nit."
Ella es va quedar d'allò més parada. Però va reaccionar de pressa, sense pensar-s'ho gaire (i qui sap si amb un pèl de precipitació):
"Ets un desgraciat", va deixar anar, "què et penses que sóc? Que m'has pres per un segon plat? Agafa el teu vi i els teus bombons i els regales a ta mare". I va tancar la porta amb tanta fúria que per poc no va fer caure el seu veí per les escales.
Ell no entenia res de res.
dones que fan por
homes que fan riure
dilluns, 7 de juliol del 2008
De fit a fit
dqfp
hqfr
Ella sortia de l'ascensor quan es va trobar el seu veí amb una bossa d'escombraries a la mà. Ella anava vestida amb un vestit de tirants que s'havia comprat a Eivissa. Ell portava una samarreta de la selecció d'Argentina i uns bermudes mig esfilagarsats. Es van mirar de fit a fit.
Ella es va atrevir a trencar el gel. "Allò de l'altre dia...". "Sí", va afanyar-se a dir ell, "va ser un incident desafortunat. Em sap greu...". I així van començar una conversa que poc a poc els va anar calmant els nervis inicials. Aquella nit van quedar per anar a veure una peli.
Ella va triar una pel·lícula romàntica de la Julia Roberts. Ell va anar a comprar crispetes, refrescos, ametlles garrapinyades, estreps, medalles de pega dolça, esponges, gats i cocacoles de sucre, caramels de cafè, piruletes, confits, mores, petazetas, sidrals, supositoris, dentadures i un parell de palmeres. Ella no se'n sabia avenir. Més tard, ell va pensar que ho havia encertat de comprar tantes coses perquè si no s'hauria adormit mirant la peli. A la sortida ella estava molt emocionada. Ell, per no ser menys, també una mica i li va proposar d'anar a fer un gelat. Després van anar a la fira i, mentre ella jugava a la tómbola, ell es va menjar una poma de sucre i un barbapapà. Era un vespre deliciós, pensava ella. Ell també ho pensava, tot i que no parava de menjar i, ben mirat, potser era la millor manera de no tornar a ficar la pota. I, de fet, a ella li agradava veure'l menjar.
En tornar a casa es van quedar al replà, mirant-se novament de fit a fit. Ell no tenia ganes d'acomiadar-se. Ella tampoc. De fet, volia demanar-li que l'abracés. Volia sentir els seus braços, la seva pell, la seva panxa...
De cop i volta, però, van sentir l'ascensor i es van fer enrere. La porta es va obrir i va sortir una noieta molt prima amb cara de simpàtica i tota vestida de lila. Ella es va tapar les orelles en sentir un hola molt estrident i va veure com la nouvinguda es penjava del coll del seu veí, que feia una cara de cromo d'antologia.
"Míriam", va dir ell, vacil·lant, "aquesta és la Míriam... i... la meva veïna".
"Hola", va tornar a dir la Míriam amb la mateixa veu estrident, "ja he tornat del Perú. Em puc estar a casa teva com em vas dir abans de marxar?" Ell es va arronsar d'espatlles fent com mig que sí. La Míriam li va fer un petó a la galta.
"Ja ho veus", va dir a la seva veïna, "espero que siguem bones amigues".
Ella li va dir que sí i, sense fer gaire soroll, se'n va tornar cap a casa seva.
Ell es va quedar mirant la porta de la seva veïna a la vegada que veia la Míriam a la porta de casa seva amb cara d'impaciència. No ho semblava, però tremolava tot per dins.
dones que fan por
homes que fan riure
hqfr
Ella sortia de l'ascensor quan es va trobar el seu veí amb una bossa d'escombraries a la mà. Ella anava vestida amb un vestit de tirants que s'havia comprat a Eivissa. Ell portava una samarreta de la selecció d'Argentina i uns bermudes mig esfilagarsats. Es van mirar de fit a fit.
Ella es va atrevir a trencar el gel. "Allò de l'altre dia...". "Sí", va afanyar-se a dir ell, "va ser un incident desafortunat. Em sap greu...". I així van començar una conversa que poc a poc els va anar calmant els nervis inicials. Aquella nit van quedar per anar a veure una peli.
Ella va triar una pel·lícula romàntica de la Julia Roberts. Ell va anar a comprar crispetes, refrescos, ametlles garrapinyades, estreps, medalles de pega dolça, esponges, gats i cocacoles de sucre, caramels de cafè, piruletes, confits, mores, petazetas, sidrals, supositoris, dentadures i un parell de palmeres. Ella no se'n sabia avenir. Més tard, ell va pensar que ho havia encertat de comprar tantes coses perquè si no s'hauria adormit mirant la peli. A la sortida ella estava molt emocionada. Ell, per no ser menys, també una mica i li va proposar d'anar a fer un gelat. Després van anar a la fira i, mentre ella jugava a la tómbola, ell es va menjar una poma de sucre i un barbapapà. Era un vespre deliciós, pensava ella. Ell també ho pensava, tot i que no parava de menjar i, ben mirat, potser era la millor manera de no tornar a ficar la pota. I, de fet, a ella li agradava veure'l menjar.
En tornar a casa es van quedar al replà, mirant-se novament de fit a fit. Ell no tenia ganes d'acomiadar-se. Ella tampoc. De fet, volia demanar-li que l'abracés. Volia sentir els seus braços, la seva pell, la seva panxa...
De cop i volta, però, van sentir l'ascensor i es van fer enrere. La porta es va obrir i va sortir una noieta molt prima amb cara de simpàtica i tota vestida de lila. Ella es va tapar les orelles en sentir un hola molt estrident i va veure com la nouvinguda es penjava del coll del seu veí, que feia una cara de cromo d'antologia.
"Míriam", va dir ell, vacil·lant, "aquesta és la Míriam... i... la meva veïna".
"Hola", va tornar a dir la Míriam amb la mateixa veu estrident, "ja he tornat del Perú. Em puc estar a casa teva com em vas dir abans de marxar?" Ell es va arronsar d'espatlles fent com mig que sí. La Míriam li va fer un petó a la galta.
"Ja ho veus", va dir a la seva veïna, "espero que siguem bones amigues".
Ella li va dir que sí i, sense fer gaire soroll, se'n va tornar cap a casa seva.
Ell es va quedar mirant la porta de la seva veïna a la vegada que veia la Míriam a la porta de casa seva amb cara d'impaciència. No ho semblava, però tremolava tot per dins.
dones que fan por
homes que fan riure
divendres, 4 de juliol del 2008
Decisions
dqfp
hqfr
Tot mirant El cor de la ciutat, ella se sentia malament per l'escena del dia anterior amb el seu veí. Què deuria pensar d'ella?
Mentrestant, ell estava a casa del Rafa mirant el partit Boca Juniors-Sant Lorenzo de Almagro de la lliga argentina. Però no podia parar de pensar en la penosa imatge que devia tenir d'ell la seva veïna i maleïa i remaleïa la seva mala sort. En Rafa va obrir una altra xibeca i per uns moments va deixar de pensar-hi.
Feien anuncis i ella es va adonar que ja no seguia la telenovel·la. Li semblava insípida i avorrida, qui sap si comparada amb la seva vida. Per uns moments va recordar com li havia anat amb el seu ex i va decidir de seguida que obriria l'ampolla de Málaga Virgen que tenia guardada. Mentre feia els primers glops, revifadors, per què no dir-ho, pensava quina mena de dones li devien agradar al seu veí.
Ell encara tenia la pizza barbacoa a la mà i en Rafa, que el veia tristot, li va passar una revista amf fotos inèdites de la Pamela Anderson. Mentre la fullejava amb desgana, ell tornava a recordar la seva mala sort amb les dones en general i, de fet, també en concret... "Bé", es va dir, "menys una". De cop i volta es va recordar del seu primer amor, la Míriam, aquella noia que anava sempre vestida de color lila i que el va deixar per un projecte de solidaritat al Perú (i també per un dels organitzadors del projecte). Però de seguida va tornar a la realitat amb un gol del Sant Lorenzo. En Rafa el renyaria si sabia en què pensava. També el va renyar en el seu moment per haver-se embolicat amb una noia cumbaiana.
Ella s'havia quedat adormida al sofà. No sabia quina hora era, però de sobte va sentir l'ascensor que s'aturava al seu replà.
Ell va sortir de l'ascensor i es va quedar mirant la porta de la seva veïna.
Ella estava expectant. No sentia la porta del seu veí. Potser això volia dir que ell s'esperava al replà, potser per veure-la a ella.
Ell, que anava mig pet, no trobava les claus de casa. De fet, només pensava en la porta de la seva veïna. Com podia pensar en dues portes a la vegada?
Ella bategava tota per dins. Potser finalment sentiria el timbre com l'havia sentit el dia anterior i s'abandonarien, ara sí, a la cursa desenfrenada dels sentits.
Ell ja estava marejat perquè no sabia quina era la seva porta. Un dimoniet amb cara de Rafa li deia que truqués a la de la seva veïna i un angelet amb la cara de la seva mare li recordava que havia de descansar perquè l'endemà era la comunió del seu nebot. Se sentia perdut enmig del replà entre portes que giraven al seu voltant. Va decidir obrir la primera que passés.
Ella va sentir estranyada com el seu veí tornava a obrir la porta de l'ascensor i com la màquina elevadora pujava i baixava fins a quedar-se quieta. Però l'estranyesa no li va durar gaire. Va trucar a la seva amiga Júlia i li va proposar d'anar de marxa.
Mentrestant, ell va obrir totes les portes que es trobava fins que se'n va cansar. Al cap d'uns minuts, la veïna del vuitè se'l va trobar al terrat dormint la mona.
dones que fan por
homes que fan riure
hqfr
Tot mirant El cor de la ciutat, ella se sentia malament per l'escena del dia anterior amb el seu veí. Què deuria pensar d'ella?
Mentrestant, ell estava a casa del Rafa mirant el partit Boca Juniors-Sant Lorenzo de Almagro de la lliga argentina. Però no podia parar de pensar en la penosa imatge que devia tenir d'ell la seva veïna i maleïa i remaleïa la seva mala sort. En Rafa va obrir una altra xibeca i per uns moments va deixar de pensar-hi.
Feien anuncis i ella es va adonar que ja no seguia la telenovel·la. Li semblava insípida i avorrida, qui sap si comparada amb la seva vida. Per uns moments va recordar com li havia anat amb el seu ex i va decidir de seguida que obriria l'ampolla de Málaga Virgen que tenia guardada. Mentre feia els primers glops, revifadors, per què no dir-ho, pensava quina mena de dones li devien agradar al seu veí.
Ell encara tenia la pizza barbacoa a la mà i en Rafa, que el veia tristot, li va passar una revista amf fotos inèdites de la Pamela Anderson. Mentre la fullejava amb desgana, ell tornava a recordar la seva mala sort amb les dones en general i, de fet, també en concret... "Bé", es va dir, "menys una". De cop i volta es va recordar del seu primer amor, la Míriam, aquella noia que anava sempre vestida de color lila i que el va deixar per un projecte de solidaritat al Perú (i també per un dels organitzadors del projecte). Però de seguida va tornar a la realitat amb un gol del Sant Lorenzo. En Rafa el renyaria si sabia en què pensava. També el va renyar en el seu moment per haver-se embolicat amb una noia cumbaiana.
Ella s'havia quedat adormida al sofà. No sabia quina hora era, però de sobte va sentir l'ascensor que s'aturava al seu replà.
Ell va sortir de l'ascensor i es va quedar mirant la porta de la seva veïna.
Ella estava expectant. No sentia la porta del seu veí. Potser això volia dir que ell s'esperava al replà, potser per veure-la a ella.
Ell, que anava mig pet, no trobava les claus de casa. De fet, només pensava en la porta de la seva veïna. Com podia pensar en dues portes a la vegada?
Ella bategava tota per dins. Potser finalment sentiria el timbre com l'havia sentit el dia anterior i s'abandonarien, ara sí, a la cursa desenfrenada dels sentits.
Ell ja estava marejat perquè no sabia quina era la seva porta. Un dimoniet amb cara de Rafa li deia que truqués a la de la seva veïna i un angelet amb la cara de la seva mare li recordava que havia de descansar perquè l'endemà era la comunió del seu nebot. Se sentia perdut enmig del replà entre portes que giraven al seu voltant. Va decidir obrir la primera que passés.
Ella va sentir estranyada com el seu veí tornava a obrir la porta de l'ascensor i com la màquina elevadora pujava i baixava fins a quedar-se quieta. Però l'estranyesa no li va durar gaire. Va trucar a la seva amiga Júlia i li va proposar d'anar de marxa.
Mentrestant, ell va obrir totes les portes que es trobava fins que se'n va cansar. Al cap d'uns minuts, la veïna del vuitè se'l va trobar al terrat dormint la mona.
dones que fan por
homes que fan riure
dimarts, 1 de juliol del 2008
Quan l'instint diu que sí
dqfp
hqfr
ding dong!
Ella va sentir el timbre, es va aixecar del sofà i va anar a obrir la porta. Era el seu veí. Ell la va mirar amb aquella mena de por declarada als ulls. Ella portava el barnús de color rosa mig obert. Ell va entrar precipitadament i li va estirar la roba per obrir-li l'escot fins a deixar-la nua. Ella va notar com la flonjor del barnús corria esquena avall fins a caure al terra. Ell tremolava, però poc després la va abraçar i van deixar que la passió els inundés els cossos. Ella li va dir: «Fes-me teva!» I ell la va aixecar, amb un cert dolor a l'esquena, i la va portar al dormitori, on es van abandonar a l'èxtasi de saber-se vencedors...
ding dong!
ding dong!!!
Ella es va llevar sobresaltada. Ja feia dies que només feia que tenir somnis eròtics amb el seu veí. Encara mig adormida, es va posar el barnús de color rosa i va anar a obrir la porta. Era el seu veí!!!
Ella va obrir la porta tota emocionada, tot i que no sabia ben bé per què. No el va deixar explicar-se. De seguida se li va tirar al damunt i va començar a petonejar-lo de mala manera. Ell es regirava i feia una mena de so feréstec entre súplica i vacil·lació. Però ella anava llançada i el va fer caure a terra. Ell va esbufegar, com si es queixés però alhora expectant. I ella li va saltar al damunt. Finalment, havia arribat l'hora!
Però ell la va apartar un moment per incorporar-se. Ja més serena, ella es va adonar que tenia les mans plenes de sang i que el terra també era ple de taques vermelles. El seu veí se la mirava amb cara de pena, encara amb el braç esquerre aixecat. «És que em surt sang del nas i només volia una mica de cotófluix», va dir ell amb un fil de veu.
dones que fan por
homes que fan riure
hqfr
ding dong!
Ella va sentir el timbre, es va aixecar del sofà i va anar a obrir la porta. Era el seu veí. Ell la va mirar amb aquella mena de por declarada als ulls. Ella portava el barnús de color rosa mig obert. Ell va entrar precipitadament i li va estirar la roba per obrir-li l'escot fins a deixar-la nua. Ella va notar com la flonjor del barnús corria esquena avall fins a caure al terra. Ell tremolava, però poc després la va abraçar i van deixar que la passió els inundés els cossos. Ella li va dir: «Fes-me teva!» I ell la va aixecar, amb un cert dolor a l'esquena, i la va portar al dormitori, on es van abandonar a l'èxtasi de saber-se vencedors...
ding dong!
ding dong!!!
Ella es va llevar sobresaltada. Ja feia dies que només feia que tenir somnis eròtics amb el seu veí. Encara mig adormida, es va posar el barnús de color rosa i va anar a obrir la porta. Era el seu veí!!!
Ella va obrir la porta tota emocionada, tot i que no sabia ben bé per què. No el va deixar explicar-se. De seguida se li va tirar al damunt i va començar a petonejar-lo de mala manera. Ell es regirava i feia una mena de so feréstec entre súplica i vacil·lació. Però ella anava llançada i el va fer caure a terra. Ell va esbufegar, com si es queixés però alhora expectant. I ella li va saltar al damunt. Finalment, havia arribat l'hora!
Però ell la va apartar un moment per incorporar-se. Ja més serena, ella es va adonar que tenia les mans plenes de sang i que el terra també era ple de taques vermelles. El seu veí se la mirava amb cara de pena, encara amb el braç esquerre aixecat. «És que em surt sang del nas i només volia una mica de cotófluix», va dir ell amb un fil de veu.
dones que fan por
homes que fan riure
Subscriure's a:
Missatges (Atom)