Comiats i promeses

dqfp
hqfr


Ell havia quedat per fer uns futbolins amb el Rafa, que li volia explicar el rotllo de la nit anterior. Cal dir que aquests relats el posaven una mica nerviós, tot i que no estava nerviós només per això.
Ella havia quedat amb la Júlia, que se li havia ofert per acompanyar-la a l'estació de tren. Per a ella començaven les vacances. Feia temps que volia anar a Praga, on vivia una amiga seva de l'insti, però se sentia estranya, com si no volgués marxar. S'havia posat el vestit rosa perquè deia que li portava sort.

Mentre el Rafa començava a explicar-li tota mena d'indiscrecions que no volia sentir, ell pensava en l'última enganxada que havia tingut amb la veïna i, no entenia per què, lamentava no poder-s'hi tornar a enganxar en tot un mes.
Al cotxe de la Júlia, ella es va quedar molt sorpresa amb les revelacions de la seva amiga. "Ahir vaig estar amb un tio. Té un humor groller i tracta les dones com si fossin ninots dels teleñecos. És desagradable i no té miraments amb ningú. Però m'agrada estar amb ell". "Júlia", va dir ella, "no fotis que t'has embolicat amb en Rafa".

Anaven per la quarta birra i ell ja feia estona que havia desconnectat. Quan va sentir que el Rafa començava a explicar-li no sé què de la boca de la noia, ell es va aixecar esperitat i li va demanar les claus del descapotable.
En el fons, ella se sentia trista, com si amb aquell viatge estigués abandonant una il·lusió que durant molt temps li havia omplert els dies.

Ell anava a tota llet per l'autopista com si volgués atrapar quelcom que potser ja se li havia escapat.
Ella jugava neguitosa amb el ninotet de Winnie the Pooh que la Júlia tenia enganxat al vidre del cotxe. Potser en pocs minuts, un cop fets els primers quilòmetres de tren, li passarien totes les angúnies.

Ell va arribar a l'estació i va buscar els trens que sortien cap a Praga. No n'hi havia cap. Després va caure que no sortien de Catalunya sinó de Sants. Va córrer cap al cotxe però va veure que li havien immovilitzat el cotxe per tenir-lo mal aparcat.
Ella i la Júlia acabaven d'entrar al parking de l'estació. S'acostava el moment de dir-se adéu i les dues amigues es miraven amb tendresa.

Ell es va colar al metro i va suportar amb desesperació la lentitud amb què passava cada parada abans d'arribar a la seva.
La Júlia va insistir a portar-li la maleta, que la veia massa cansada.

Ell va entrar a l'estació de Sants i va ensopegar amb un excursionista alemany que en feia tres com ell. Va intentar donar-li explicacions però no se'n va sortir i va haver de sortir d'allà cuitacorrents.
Ella va estar-se força estona abraçada a la Júlia. Es trobarien a faltar. Ella li volia explicar alguna cosa que de feia temps la rosegava per dins però... s'acostava l'hora i el tren escalfava motors. Finalment, la Júlia va desaparèixer entre la multitud i ella va pujar al tren resignada.

Ell va arribar corrents i va veure una dona amb un vestit rosa que pujava al tren. No s'ho va pensar dues vegades. La va estirar de la mà i la va fer baixar de qualsevol manera. "Hola, abans no marxis, et volia dir que... bé, ja saps que tu i jo som veïns de fa temps... i ens hem vist unes quantes vegades... i a vegades ens hem vist menys... i, vaja, que personalment, m'agrada més que ens veiem que no pas que no ens veiem... vull dir que, de fet, la vista és un sentit... i està bé veure's de tant en tant i tal, oi? I jo em sento bé quan em mires i a mi m'agrada mirar-te... vull dir, no és que em dediqui a espiar-te, tot i que potser algun cop... no, vull dir que m'agrada veure't i mirar-te als ulls, com mous el cap quan no saps què dir o això que fas amb els cabells quan fas veure que no t'enfades i, vaja, que m'agrada molt això que fas quan m'agrada mirar-te i jo... t'estimo i vull ser a prop teu i donar-te plaer i ser al teu costat en aquells moments... bé... això".
Ella es va quedar mirant una escena al vagó contigu. Era un noi que es declarava a una noia amb un vestit rosat com el seu. Pobra noia, estava ben vermella, com si se li acabés de declarar un desconegut.

Ell es volia fondre. havia comès un error una mica desgraciat. I el cas és que tothom el mirava. De sobte, va sentir algú que estossegava darrere seu. Era ella.
Ella va somriure. No va dir res. Només se li va atansar lentament, cada vegada més. Es van fer un petó. Molta estona. I tothom aplaudia. "Si vols", va dir ella, "em pots acompanyar en aquest viatge. Ja sé que et queden uns dies de feina, però potser la setmana que ve o..."
"La setmana que ve... ", va dir ell, "... he d'acompanyar la meva mare al metge de l'orella, però després estic lliure". Ella va somriure i li va fer un altre petó. Els costava desenganxar-se.

El tren se n'anava. Ell es va quedar a l'andana molta estona mirant el
túnel per on entraven i sortien trens. Faltava encara un llarg camí abans d'arribar a Praga.


dones que fan por
homes que fan riure

FINE