Al principi, la Blanca estava enfadada amb la Frida per haver-li birlat en James. Però després va pensar que gràcies a ella havia gaudit del millor clau de la seva vida. Ara no podia deixar de pensar: "qui coi era aquell desconegut?" Mentre hi pensava, va acceptar quedar amb les seves amigues per fer el sopar de dones de rigor.
**
El noi de les ulleres de pasta estava desconcertat pel que li havia passat la nit anterior. "Era fantàstica. Ha sigut com fer-ho amb la Julie i la Diana d'V a la vegada. Tenia els ulls de la princesa Leia i la cintura de la consellera Troi." No es podia treure del cap aquella desconeguda. Per això va pensar que quedant amb els seus amics de l'insti per jugar a poker es distrauria.
**
"Poques novetats", va pensar la Blanca. La Puri, amb històries de nens. La Júlia es queixava d'aquella mena de monstre obsessionat amb el sexe que l'assetjava continuament. "En Rafa això, en Rafa allò...", totes tenien clar que, per molt finolis que es fes la Júlia, s'acabaria embolicant amb ell. Sempre havia estat així.
L'amiga de la Júlia que s'acabava de separar continuava pendent del seu veí, que no es decidia a fer el primer pas. Si més no, van riure amb les històries que els explicava. La manera com ella s'escarrassava a crear l'ambient propici i la manera com ell ho espatllava tot ficant-hi la seva ex pel mig.
La Frida i la Blanca van fer les paus. Totes dues semblaven contentes.
**
El noi de les ulleres de pasta, per primer cop, s'avorria amb el poker. I això que estava guanyant totes les mans! Per això va proposar als seus amics de veure tot l'Star Trek Voyager d'una tirada. Van acceptar entusiasmats.
**
"I ara què?", va preguntar la Puri a la Blanca, "com va la teva recerca?" La Blanca no sabia què contestar. Finalment va dir: "Em penso que l'he trobat però encara no sé quina cara fa. Però el buscaré. Li conec l'olor, li conec el tacte de la pell, li conec..." La Blanca es va avergonyir una mica del que estava a punt de dir.
**
El noi de les ulleres de pasta i els seus amics van acabar de veure totes les temporades de l'Star Trek Voyager i, com que no tenien son, van debatre acaloradament les seves preferències per la consellera Troi de la Nova Generació o la 7 de 9 del Voyager. Era un dilema massa fort.
**
La Blanca i les seves amigues, a instàncies de la Puri, van veure Memòries d'África. Tot seguit, mentre la Frida dormia, de ja feia estona, van discutir sobre si els agradava més en Robert Redford o en Paul Newman.
dijous, 21 de maig del 2009
dissabte, 9 de maig del 2009
11 qui no corre vola
Al dia següent, a la Blanca per poc no li agafa un atac de cort. En James la va trucar per fer un cafè al club de polo. L'endemà l'acompanyava a una competició de vela i li proposava d'anar a una disco de qualité aquella nit mateix.
La Blanca es va haver de maquillar cinc cops de nerviosa que estava.
"Avui serà el gran dia", va dir-se. Ja s'havia adonat que aquell era el príncep blau que tant de temps havia esperat.
A la festa, tot era deliciós i hi havia gent molt cool. En James la va conduir fins a un reservat per tenir més intimitat.
Llavors va sentir una veu coneguda: "Hola Blanca. Hola txato!!! Ens coneixem?" Era la Frida.
La Frida li va explicar que feia d'acompanyant en una convenció amb uns japonesos. Se n'havia escapat perquè un dels intèrprets, un tio amb ulleres de pasta la mar de raret, no parava d'explicar-li històries de sèries de televisió dels 80. La Blanca va somriure però no va dir res.
Mentre la Blanca somreia i no deia res, la Frida es va acostar a en James i van iniciar una conversa animada, tan animada que en qüestió de minuts, la Frida ja no portava roba i la camisa d'en James ja no tenia botons...
La Blanca va sortir del reservat tota ofuscada. Per despit, va decidir que s'ho faria amb el primer que passés. Va arreplegar un noi que passava per allà i el va fer entrar a un altre reservat. Era fosc però anava calenta i tenia ganes de fer-se passar la mala llet.
Hores més tard, al terra del passadís que duia al reservat, un cambrer va trobar intrigat unes ulleres de pasta abandonades al terra.
La Blanca es va haver de maquillar cinc cops de nerviosa que estava.
"Avui serà el gran dia", va dir-se. Ja s'havia adonat que aquell era el príncep blau que tant de temps havia esperat.
A la festa, tot era deliciós i hi havia gent molt cool. En James la va conduir fins a un reservat per tenir més intimitat.
Llavors va sentir una veu coneguda: "Hola Blanca. Hola txato!!! Ens coneixem?" Era la Frida.
La Frida li va explicar que feia d'acompanyant en una convenció amb uns japonesos. Se n'havia escapat perquè un dels intèrprets, un tio amb ulleres de pasta la mar de raret, no parava d'explicar-li històries de sèries de televisió dels 80. La Blanca va somriure però no va dir res.
Mentre la Blanca somreia i no deia res, la Frida es va acostar a en James i van iniciar una conversa animada, tan animada que en qüestió de minuts, la Frida ja no portava roba i la camisa d'en James ja no tenia botons...
La Blanca va sortir del reservat tota ofuscada. Per despit, va decidir que s'ho faria amb el primer que passés. Va arreplegar un noi que passava per allà i el va fer entrar a un altre reservat. Era fosc però anava calenta i tenia ganes de fer-se passar la mala llet.
Hores més tard, al terra del passadís que duia al reservat, un cambrer va trobar intrigat unes ulleres de pasta abandonades al terra.
divendres, 1 de maig del 2009
10 autocontrol
La Blanca va quedar amb les seves amigues per passar el dia a la Bassa de Sant Oleguer. Mentre la Júlia jugava amb els nens de la Puri, les altres parlaven de les seves peripècies de la setmana.
"Blanca, estic preocupada per l'Ignasi", deia la Puri, "des que el vas deixar que diu que se'n vol anar amb uns missioners a Guatemala". La Blanca callava.
La Frida s'esforçava a canviar de tema: "Creieu que el paquet del socorrista és de debò?"
Després van sentir la història de l'amiga de la Júlia.
"Fa uns dies vaig sortir amb el meu veí. Vem anar a sopar però es va fer enrere a l'últim moment amb una excusa molt dolenta. A més, l'endemà es va presentar a casa i es va passar tot el matí al lavabo. I a sobre em va demanar si li podia comprar el diari."
"Crec que ho tens malament", va dir rient la Frida.
La Blanca estava trista. Allò que ella volia no acabava de passar mai i tot se li feia cada dia més monòton. "Tot és sempre igual. Conec un home, ens emboliquem i ens engeguem. Sempre el mateix patró. Això no pot ser". "A més, ja fa dies que no em trobo el personatge aquell freakie de les ulleres de pasta", va dir-se sense aixecar la veu, no fos cas que la sentissin, "si més no, s'ha de reconèixer que és l'únic capaç de trencar motllos", va afegir divertida.
"Jo ja t'ho vaig dir", va dir la Puri, "has de tenir més paciència, au-to-con-trol".
Quan es van acomiadar, la Blanca va tornar a peu fins a casa. De sobte, davant de la porta del gimnàs Dir, va estar a punt de xocar amb un home que en sortia.
"Perdona", va dir ell, "em dic James, James Love. Et puc convidar a sopar?"
En James era un executiu de pares americà i mare catalana. Era educat, atent, culte... i estava com un tren. La va portar a sopar marisc a un deliciós restaurant del port. Després van fer una copa en un exquisit bar situat a l'àtic d'un gratacels i van caminar pels jardins d'un luxós hotel. El cor li bategava frenèticament. Era ell!!!!
"Paciència, Blanca, au-to-con-trol" es deia, clavant-se les ungles a la cuixa.
Davant la porta de l'hotel, ell la va convidar a entrar-hi. Ella es desfeia tota per dins. Però la Blanca li va dir que tenia molta feina per fer a casa i se'n va anar esperitada a sargir uns mitjons i a arreglar la pota de la taula del menjador.
"Sóc burra, sóc burra!" es retreia dins del taxi, desvetallada com mai no havia estat...
"Blanca, estic preocupada per l'Ignasi", deia la Puri, "des que el vas deixar que diu que se'n vol anar amb uns missioners a Guatemala". La Blanca callava.
La Frida s'esforçava a canviar de tema: "Creieu que el paquet del socorrista és de debò?"
Després van sentir la història de l'amiga de la Júlia.
"Fa uns dies vaig sortir amb el meu veí. Vem anar a sopar però es va fer enrere a l'últim moment amb una excusa molt dolenta. A més, l'endemà es va presentar a casa i es va passar tot el matí al lavabo. I a sobre em va demanar si li podia comprar el diari."
"Crec que ho tens malament", va dir rient la Frida.
La Blanca estava trista. Allò que ella volia no acabava de passar mai i tot se li feia cada dia més monòton. "Tot és sempre igual. Conec un home, ens emboliquem i ens engeguem. Sempre el mateix patró. Això no pot ser". "A més, ja fa dies que no em trobo el personatge aquell freakie de les ulleres de pasta", va dir-se sense aixecar la veu, no fos cas que la sentissin, "si més no, s'ha de reconèixer que és l'únic capaç de trencar motllos", va afegir divertida.
"Jo ja t'ho vaig dir", va dir la Puri, "has de tenir més paciència, au-to-con-trol".
Quan es van acomiadar, la Blanca va tornar a peu fins a casa. De sobte, davant de la porta del gimnàs Dir, va estar a punt de xocar amb un home que en sortia.
"Perdona", va dir ell, "em dic James, James Love. Et puc convidar a sopar?"
En James era un executiu de pares americà i mare catalana. Era educat, atent, culte... i estava com un tren. La va portar a sopar marisc a un deliciós restaurant del port. Després van fer una copa en un exquisit bar situat a l'àtic d'un gratacels i van caminar pels jardins d'un luxós hotel. El cor li bategava frenèticament. Era ell!!!!
"Paciència, Blanca, au-to-con-trol" es deia, clavant-se les ungles a la cuixa.
Davant la porta de l'hotel, ell la va convidar a entrar-hi. Ella es desfeia tota per dins. Però la Blanca li va dir que tenia molta feina per fer a casa i se'n va anar esperitada a sargir uns mitjons i a arreglar la pota de la taula del menjador.
"Sóc burra, sóc burra!" es retreia dins del taxi, desvetallada com mai no havia estat...
Subscriure's a:
Missatges (Atom)