Finalment, la Blanca s'havia deixat convèncer per la seva amiga Puri per anar a una cita a cegues amb un amic seu de la parròquia.
"És encantador i molt atractiu, ja ho veuràs", va assegurar-li la Puri.
La Blanca es va endur una gran sorpresa. "Atractiu ho és", va haver d'admetre. L'Ignasi era un noi molt eixerit i amb una veu molt musical. Portava sabates de pell girada i pantalons de pana, una ermilla amb mirallets sobre la camisa de quadres i un mocador de color lila que li penjava del coll a mode de bufanda. La Blanca va pensar que només li faltaven les ulleres de pasta.
"Hola Blanca, la Puri m'ha parlat de tu. Et volia convidar a passar uns dies a la muntanya."
Van marxar uns dies amb la colla de l'Ignasi, amb les xiruques, la tenda i la guitarra, trescant per valls i muntanyes i cantant cançons a la vora del foc.
L'Ignasi, realment, era atent i encantador. Per uns moments, a la Blanca, li venia de gust vestir-se tota de color lila i posar-se flors al cap ("Mentre no em vegin la Júlia i la Frida..."). El que li molestava una mica era aquella falera de compartir-ho tot, tanta que no hi havia manera d'estar a soles amb l'Ignasi.
Finalment, en ple foc de camp, mig embafada i emboirada per les cançons cumbes i la ratafia que no parava d'entomar, es va aixecar, li va prendre la guitarra de les mans i, encaminant-se cap a la tenda, li va dir alguna cosa així com "mira nen, no abarateixis el somni, fe no és esperar... vull que em clavis les teves arrels... que siguis com l'arbre valent, a cops de pluja, a cops de vent... vull que prenguis tot el fruit que et pugui donar... vull un cop, cop, cop de destral des del matí fins al final... i tot això que cantaves. Va, anem".
La Puri tenia raó. L'Ignasi era encantador. Era com una cançó ben dolça, amb acompanyament de guitarra i amb diverses veus de fons, però potser li agradava repetir massa vegades la mateixa tornada...
Cap comentari:
Publica un comentari a l'entrada