Al dia següent, a la Blanca per poc no li agafa un atac de cort. En James la va trucar per fer un cafè al club de polo. L'endemà l'acompanyava a una competició de vela i li proposava d'anar a una disco de qualité aquella nit mateix.
La Blanca es va haver de maquillar cinc cops de nerviosa que estava.
"Avui serà el gran dia", va dir-se. Ja s'havia adonat que aquell era el príncep blau que tant de temps havia esperat.
A la festa, tot era deliciós i hi havia gent molt cool. En James la va conduir fins a un reservat per tenir més intimitat.
Llavors va sentir una veu coneguda: "Hola Blanca. Hola txato!!! Ens coneixem?" Era la Frida.
La Frida li va explicar que feia d'acompanyant en una convenció amb uns japonesos. Se n'havia escapat perquè un dels intèrprets, un tio amb ulleres de pasta la mar de raret, no parava d'explicar-li històries de sèries de televisió dels 80. La Blanca va somriure però no va dir res.
Mentre la Blanca somreia i no deia res, la Frida es va acostar a en James i van iniciar una conversa animada, tan animada que en qüestió de minuts, la Frida ja no portava roba i la camisa d'en James ja no tenia botons...
La Blanca va sortir del reservat tota ofuscada. Per despit, va decidir que s'ho faria amb el primer que passés. Va arreplegar un noi que passava per allà i el va fer entrar a un altre reservat. Era fosc però anava calenta i tenia ganes de fer-se passar la mala llet.
Hores més tard, al terra del passadís que duia al reservat, un cambrer va trobar intrigat unes ulleres de pasta abandonades al terra.
Cap comentari:
Publica un comentari a l'entrada