Els dies se li feien llargs en el complex turístic d'en Neil. Feia temps aquella platja havia estat un refugi de viatgers i bohemis. Ara no era res més que un somni prefabricat i sense substància. Per això la Blanca va decidir anar a la platja del costat. Allà l'aigua era més clara, les algues més sanes i... els noiets que feien surf no estaven gens malament. Allò era un altre ambient. Però la Blanca no deixava de mirar el mar entotsida. Què era en el fons, el mar? El mar era com una multitud de persones que entren i surten de la nostra vida? De debò eren iguals totes les gotes d'aigua?
"Hola... Blanca, oi?" li va dir una veu coneguda darrere unes ulleres de pasta.
Ella va somriure i el va convidar a seure al seu costat. Volia compartir amb ell les seves cavil·lacions.
"Tu creus que totes les gotes d'aigua són iguals?"
"Bona pregunta", va dir ell, "jo crec que dins de cada gota d'aigua hi ha un univers. Per tant, té sentit comparar dos universos si ni tan sols coneixem el propi?"
La Blanca es va quedar pensant amb al boca oberta.
"No ho havia pensat mai."
"Bé, et deixo que he d'anar a assajar. Aquesta nit vull participar en un concurs d'imitadors de l'Elvis i he de treballar una mica la veu."
Mentre el seu amic s'allunyava per la sorra amb els bermudes dels telenyecos, els peus d'anec i un barret de mexicà, la Blanca no es va adonar que se li acostaven dues gotes d'aigua. De fet, eren dos nois clavadets clavadets, ben plantats, amb la planxa de surf a l'esquena i els abdominals ben dibuixats, com si al ventre hi tinguessin un xilòfon de xocolata.
"Hola, em dic Oriol."
"Hola, em dic Pau", van dir a la vegada.
La Blanca els va dir que li agradava molt com feien surf, l'un al costat de l'altre, fent formes quasi simètriques. Aquells dos nois, a més d'atlètics, eren encantadors. La van convidar a fer un... dos daikiris en un txiringuito arran de sorra i van riure una bona estona. Mentre reien la Blanca s'imaginava com seria passar de la dualitat a la trinitat en companyia d'aquells dos noiets tan apol·linis. Però si els deia directament "ei, nois, voleu fer un trio?" potser s'escaparien com un rajolí d'aigua entre els dits.
De moment, els va proposar anar a veure el concurs d'imitadors d'Elvis que feien a la platja.
diumenge, 25 d’octubre del 2009
dijous, 15 d’octubre del 2009
16 les casualitats no existeixen
Tants dies navegant d'una platja a una altra... tants matins a coberta abraçada a en Maurizio amb el timó entre les mans... Allò era més que un somni. Ben mirat, la seva vida sentimental era com un llarg viatge arran de la costa dels homes i ella semblava una sirena que nedava sense rumb. Però li agradava tant deixar-se portar... Com ja sabia, allò no podia durar gaire. Tard o d'hora se'ls havia d'acabar el combustible i van haver d'atracar en un port esportiu ple de iots i gent superguais.
Mentre amarraven i desembarcaven, van veure que es preparava una festa hippie en una platja privada i van decidir d'anar-hi. L'ambient era fantàstic. Una birra i un canuto i tothom flotant al seu voltant. De sobte es va girar i es va trobar de fit a fit amb aquell a qui buscava. Sempre hi era, amb aquell posat despistat, els bermudes dels telenyecos i les ulleres de pasta.
«Hola, ja et trobava a faltar», li va dir melosa a cau d'orella.
«Ostres, ja és casualitat, ja...», va contestar-li ell «un col·lega em crida perquè li doni un cop de mà amb el catering i et trobo a tu...»
La Blanca no l'escoltava, la veritat és que estava molt tonteta i ja no sabia el que es deia.
«Les casualitats no existeixen», li va dir felina. Tenia ganes de treure-li aquelles ulleres horroroses. Però no hi va ser a temps perquè algú la va estirar cap a una conga i ja no va parar de ballar fins l'endemà al matí, que es va despertar en una habitació d'hotel, pudorosament tapada amb un llençol. Quan va obrir els ulls, va veure que un home l'observava fumant amb una pipa.
«Hola, em dic Neil. Et vaig recollir de la platja i t'he dut aquí» li va dir amb una veu tendra i protectora.
En Neil era el propietari del complex hoteler, un home gran que s'havia fet a si mateix, un cavaller amb les dones. La Blanca es va entendrir de tal manera que va pensar que, efectivament, les casualitats no existien. Estava morta de son i de cansament i tenia una gana de tigre però de cop i volta es va adonar que en Neil era un home per a ella. Ell la sabria cuidar i fer-la feliç.
Mentre amarraven i desembarcaven, van veure que es preparava una festa hippie en una platja privada i van decidir d'anar-hi. L'ambient era fantàstic. Una birra i un canuto i tothom flotant al seu voltant. De sobte es va girar i es va trobar de fit a fit amb aquell a qui buscava. Sempre hi era, amb aquell posat despistat, els bermudes dels telenyecos i les ulleres de pasta.
«Hola, ja et trobava a faltar», li va dir melosa a cau d'orella.
«Ostres, ja és casualitat, ja...», va contestar-li ell «un col·lega em crida perquè li doni un cop de mà amb el catering i et trobo a tu...»
La Blanca no l'escoltava, la veritat és que estava molt tonteta i ja no sabia el que es deia.
«Les casualitats no existeixen», li va dir felina. Tenia ganes de treure-li aquelles ulleres horroroses. Però no hi va ser a temps perquè algú la va estirar cap a una conga i ja no va parar de ballar fins l'endemà al matí, que es va despertar en una habitació d'hotel, pudorosament tapada amb un llençol. Quan va obrir els ulls, va veure que un home l'observava fumant amb una pipa.
«Hola, em dic Neil. Et vaig recollir de la platja i t'he dut aquí» li va dir amb una veu tendra i protectora.
En Neil era el propietari del complex hoteler, un home gran que s'havia fet a si mateix, un cavaller amb les dones. La Blanca es va entendrir de tal manera que va pensar que, efectivament, les casualitats no existien. Estava morta de son i de cansament i tenia una gana de tigre però de cop i volta es va adonar que en Neil era un home per a ella. Ell la sabria cuidar i fer-la feliç.
dimarts, 6 d’octubre del 2009
15 al mar
La Blanca se sentia estranya. Es veia en els quadres d'en Leandre i es reconeixia d'una manera que l'entendria profundament. Tan trista i tan alegre. Era així com la veia? Era així com l'estimava? Potser era així com havia de ser... Mentre tenia aquestes cavil·lacions, en Leandre li va agafar tendrament la mà i li va proposar d'anar uns dies en barca per la Costa Brava. Ella va estar encantada.
Abans d'embarcar, quan tot just trepitjava el moll, va sentir un soroll de passes matusseres al seu darrere. Se li va escapar un somriure. Ja s'imaginava de qui devien ser.
"Hola, noia", li va dir el noi de les ulleres de pasta, "que te'n vas a pescar sardines?"
"No, és un viatge de plaer", va dir ella. En tombar-se es va fixar que el seu amic portava un escafandre d'aquells antics, amb la roba gastada i les tanques daurades. "Jo estic fent de guia escolar al museu nàutic. He sortit un moment a fer un Colajet i me n'ha tocat un altre de regal."
Ella el va felicitar i va enfilar cap a l'embarcació.
La Blanca estava admirada amb aquell senyor iot. La va venir a rebre el patró, un noi jove molt atractiu, amb les celles molt treballades i els cabells repentinats i retocats amb brillantina.
"Hola, em dic Maurizio, benvinguda a bord."
Van ser uns dies deliciosos. En Leandre feia esbossos al camarot i la Blanca prenia el sol a coberta. En Maurizio li va ensenyar moltes coses sobre navegació. "Crec que necessito un home que sàpiga portar el timó", va pensar ella. Llavors en Maurizio va aturar el motor i es va treure la roba.
"Anem nedant a aquella cala."
Ella el va imitar i va llançar-se a l'aigua al seu darrere. Van riure junts una bona estona. En Maurizio era divertit, dolç, molt agradable. Sense saber com va començar a petonejar-la. Ella es deixava fer però de reüll vigilava el punt on entraven les onades. S'imaginava que veia la silueta emergent d'un home amb escafandre i es divertia amb aquella imatge simpàtica i matussera. Però, bé, finalment es va lliurar als braços del seu nou amant i junts van esclatar sobre la sorra com una explosió d'onades.
Potser sí, va pensar, que en Maurizio era un home per a ella. Potser l'amor era navegar de cala en cala i nedar fins a quedar extenuada sobre la sorra. Potser estava destinada a passar la vida al costat del mar...
Abans d'embarcar, quan tot just trepitjava el moll, va sentir un soroll de passes matusseres al seu darrere. Se li va escapar un somriure. Ja s'imaginava de qui devien ser.
"Hola, noia", li va dir el noi de les ulleres de pasta, "que te'n vas a pescar sardines?"
"No, és un viatge de plaer", va dir ella. En tombar-se es va fixar que el seu amic portava un escafandre d'aquells antics, amb la roba gastada i les tanques daurades. "Jo estic fent de guia escolar al museu nàutic. He sortit un moment a fer un Colajet i me n'ha tocat un altre de regal."
Ella el va felicitar i va enfilar cap a l'embarcació.
La Blanca estava admirada amb aquell senyor iot. La va venir a rebre el patró, un noi jove molt atractiu, amb les celles molt treballades i els cabells repentinats i retocats amb brillantina.
"Hola, em dic Maurizio, benvinguda a bord."
Van ser uns dies deliciosos. En Leandre feia esbossos al camarot i la Blanca prenia el sol a coberta. En Maurizio li va ensenyar moltes coses sobre navegació. "Crec que necessito un home que sàpiga portar el timó", va pensar ella. Llavors en Maurizio va aturar el motor i es va treure la roba.
"Anem nedant a aquella cala."
Ella el va imitar i va llançar-se a l'aigua al seu darrere. Van riure junts una bona estona. En Maurizio era divertit, dolç, molt agradable. Sense saber com va començar a petonejar-la. Ella es deixava fer però de reüll vigilava el punt on entraven les onades. S'imaginava que veia la silueta emergent d'un home amb escafandre i es divertia amb aquella imatge simpàtica i matussera. Però, bé, finalment es va lliurar als braços del seu nou amant i junts van esclatar sobre la sorra com una explosió d'onades.
Potser sí, va pensar, que en Maurizio era un home per a ella. Potser l'amor era navegar de cala en cala i nedar fins a quedar extenuada sobre la sorra. Potser estava destinada a passar la vida al costat del mar...
dijous, 1 d’octubre del 2009
14 el vestit blau
El noi de les ulleres de pasta havia quedat amb la Carme, la seva millor amiga, aquella que havia estat campiona de rol del seu barri durant tres anys seguits.
"Elektra", sempre li deia Elektra perquè de menuts havien compartit la col·lecció de còmics de Daredevil, "no he estat capaç encara de trobar aquella noia de la convenció. De veritat que no me la puc treure del cap."
La Carme estava preocupada. Mai no havia vist el seu amic tan obsessionat.
"Diu el meu mestre zen que, quan les persones estan buides de preocupacions, apareixen les imatges del seu destí més proper", va explicar-li ella.
Després d'acomiadar-se, el noi de les ulleres de pasta va intentar deixar la seva ment en blanc, però constantment apareixia el perfil d'una noia angoixada amb un vestit blau. No hi havia manera...
La Blanca va sortir de l'emprovador no gens convençuda. Aquell vestit blau era una horterada. La Júlia i la seva amiga que s'acabava de separar pensaven el mateix. "Sembles la tòtila de l'ex del meu veí", va comentar l'amiga, visiblement indignada.
La Blanca estava trista. Mentre s'acomiadava de les seves amigues, el cel es tornava gris. Quan ja queien les primeres gotes, es va aturar davant d'una galeria d'art. Feien una exposició interessant, recordava que li havia dit l'amiga de la Júlia, quan va deixar de malparlar del seu veí. Hi va entrar d'esma, tot estava molt solitari.
Òbviament, ja hi estava acostumada, es va trobar amb aquell noi de les ulleres de pasta.
"Hola, no em diguis que exposes en aquesta sala...", va interessar-se ella, entomant la visió dels pantalons de pana amb tirants sobre la camisa de quadres amb taques de ketchup i també de la maqueta del Falcó Milenari que feia girar entre les mans.
"No, m'havien dit que hi havia una exposició de còmics de Marvel però fins la setmana que ve no la inauguren."
"Molt bé", va dir ella, per compromís.
A l'altra banda de la sala va veure un home alt i prim, amb bigotet i una barba ben cuidada que no li treia l'ull de sobre.
"Hola, em dic Leandre, sóc pintor i també l'amo d'aquesta galeria. Vols ser la meva musa?"
La Blanca li va dir que sí, de seguida, emocionada, i van quedar per fer una sessió. El taller d'en Leandre, en un luxós àtic del centre de la ciutat, era molt acollidor.
"Té, posa't aquest vestit blau i mira cap a fora de la finestra", li va indicar ell, molt posat en la feina.
La Blanca es va veure reflectida en els vidres amb aquell vestit horrible i va sospirar fort. En Leandre la va animar que ho tornés a fer. Però ella no ho entenia. Per què volia pintar-la feta un nyap?
"No t'agrado més així?", va dir ella traient-se el vestit i tota la roba que duia a sobre. Els ulls li brillaven i més encara veient com en Leandre bullia tot per dins.
"No et moguis", va dir-li extasiat, "vull capturar aquest moment abans de... bé, no et moguis."
La Blanca, allà palplantada, esperant el moment d'ajaçar-se amb ell i evocar novament en va aquell moment de plenitud que no sabia si reviuria mai més. Va veure el vestit arrugat pel terra i li va semblar que es pansia tota per dins.
Al centre comercial, el noi de les ulleres de pasta va entrar d'amagatotis a l'emprovador. Es va posar un vestit blau i es va mirar al mirall.
"Potser no era això el que volia dir l'Elektra..."
"Elektra", sempre li deia Elektra perquè de menuts havien compartit la col·lecció de còmics de Daredevil, "no he estat capaç encara de trobar aquella noia de la convenció. De veritat que no me la puc treure del cap."
La Carme estava preocupada. Mai no havia vist el seu amic tan obsessionat.
"Diu el meu mestre zen que, quan les persones estan buides de preocupacions, apareixen les imatges del seu destí més proper", va explicar-li ella.
Després d'acomiadar-se, el noi de les ulleres de pasta va intentar deixar la seva ment en blanc, però constantment apareixia el perfil d'una noia angoixada amb un vestit blau. No hi havia manera...
La Blanca va sortir de l'emprovador no gens convençuda. Aquell vestit blau era una horterada. La Júlia i la seva amiga que s'acabava de separar pensaven el mateix. "Sembles la tòtila de l'ex del meu veí", va comentar l'amiga, visiblement indignada.
La Blanca estava trista. Mentre s'acomiadava de les seves amigues, el cel es tornava gris. Quan ja queien les primeres gotes, es va aturar davant d'una galeria d'art. Feien una exposició interessant, recordava que li havia dit l'amiga de la Júlia, quan va deixar de malparlar del seu veí. Hi va entrar d'esma, tot estava molt solitari.
Òbviament, ja hi estava acostumada, es va trobar amb aquell noi de les ulleres de pasta.
"Hola, no em diguis que exposes en aquesta sala...", va interessar-se ella, entomant la visió dels pantalons de pana amb tirants sobre la camisa de quadres amb taques de ketchup i també de la maqueta del Falcó Milenari que feia girar entre les mans.
"No, m'havien dit que hi havia una exposició de còmics de Marvel però fins la setmana que ve no la inauguren."
"Molt bé", va dir ella, per compromís.
A l'altra banda de la sala va veure un home alt i prim, amb bigotet i una barba ben cuidada que no li treia l'ull de sobre.
"Hola, em dic Leandre, sóc pintor i també l'amo d'aquesta galeria. Vols ser la meva musa?"
La Blanca li va dir que sí, de seguida, emocionada, i van quedar per fer una sessió. El taller d'en Leandre, en un luxós àtic del centre de la ciutat, era molt acollidor.
"Té, posa't aquest vestit blau i mira cap a fora de la finestra", li va indicar ell, molt posat en la feina.
La Blanca es va veure reflectida en els vidres amb aquell vestit horrible i va sospirar fort. En Leandre la va animar que ho tornés a fer. Però ella no ho entenia. Per què volia pintar-la feta un nyap?
"No t'agrado més així?", va dir ella traient-se el vestit i tota la roba que duia a sobre. Els ulls li brillaven i més encara veient com en Leandre bullia tot per dins.
"No et moguis", va dir-li extasiat, "vull capturar aquest moment abans de... bé, no et moguis."
La Blanca, allà palplantada, esperant el moment d'ajaçar-se amb ell i evocar novament en va aquell moment de plenitud que no sabia si reviuria mai més. Va veure el vestit arrugat pel terra i li va semblar que es pansia tota per dins.
Al centre comercial, el noi de les ulleres de pasta va entrar d'amagatotis a l'emprovador. Es va posar un vestit blau i es va mirar al mirall.
"Potser no era això el que volia dir l'Elektra..."
Subscriure's a:
Missatges (Atom)