La Blanca se sentia estranya. Es veia en els quadres d'en Leandre i es reconeixia d'una manera que l'entendria profundament. Tan trista i tan alegre. Era així com la veia? Era així com l'estimava? Potser era així com havia de ser... Mentre tenia aquestes cavil·lacions, en Leandre li va agafar tendrament la mà i li va proposar d'anar uns dies en barca per la Costa Brava. Ella va estar encantada.
Abans d'embarcar, quan tot just trepitjava el moll, va sentir un soroll de passes matusseres al seu darrere. Se li va escapar un somriure. Ja s'imaginava de qui devien ser.
"Hola, noia", li va dir el noi de les ulleres de pasta, "que te'n vas a pescar sardines?"
"No, és un viatge de plaer", va dir ella. En tombar-se es va fixar que el seu amic portava un escafandre d'aquells antics, amb la roba gastada i les tanques daurades.
"Jo estic fent de guia escolar al museu nàutic. He sortit un moment a fer un Colajet i me n'ha tocat un altre de regal."
Ella el va felicitar i va enfilar cap a l'embarcació.
La Blanca estava admirada amb aquell senyor iot. La va venir a rebre el patró, un noi jove molt atractiu, amb les celles molt treballades i els cabells repentinats i retocats amb brillantina.
"Hola, em dic Maurizio, benvinguda a bord."
Van ser uns dies deliciosos. En Leandre feia esbossos al camarot i la Blanca prenia el sol a coberta. En Maurizio li va ensenyar moltes coses sobre navegació. "Crec que necessito un home que sàpiga portar el timó", va pensar ella. Llavors en Maurizio va aturar el motor i es va treure la roba.
"Anem nedant a aquella cala."
Ella el va imitar i va llançar-se a l'aigua al seu darrere. Van riure junts una bona estona. En Maurizio era divertit, dolç, molt agradable. Sense saber com va començar a petonejar-la. Ella es deixava fer però de reüll vigilava el punt on entraven les onades. S'imaginava que veia la silueta emergent d'un home amb escafandre i es divertia amb aquella imatge simpàtica i matussera. Però, bé, finalment es va lliurar als braços del seu nou amant i junts van esclatar sobre la sorra com una explosió d'onades.
Potser sí, va pensar, que en Maurizio era un home per a ella. Potser l'amor era navegar de cala en cala i nedar fins a quedar extenuada sobre la sorra. Potser estava destinada a passar la vida al costat del mar...
Cap comentari:
Publica un comentari a l'entrada