Tants dies navegant d'una platja a una altra... tants matins a coberta abraçada a en Maurizio amb el timó entre les mans... Allò era més que un somni. Ben mirat, la seva vida sentimental era com un llarg viatge arran de la costa dels homes i ella semblava una sirena que nedava sense rumb. Però li agradava tant deixar-se portar... Com ja sabia, allò no podia durar gaire. Tard o d'hora se'ls havia d'acabar el combustible i van haver d'atracar en un port esportiu ple de iots i gent superguais.
Mentre amarraven i desembarcaven, van veure que es preparava una festa hippie en una platja privada i van decidir d'anar-hi. L'ambient era fantàstic. Una birra i un canuto i tothom flotant al seu voltant. De sobte es va girar i es va trobar de fit a fit amb aquell a qui buscava. Sempre hi era, amb aquell posat despistat, els bermudes dels telenyecos i les ulleres de pasta.
«Hola, ja et trobava a faltar», li va dir melosa a cau d'orella.
«Ostres, ja és casualitat, ja...», va contestar-li ell «un col·lega em crida perquè li doni un cop de mà amb el catering i et trobo a tu...»
La Blanca no l'escoltava, la veritat és que estava molt tonteta i ja no sabia el que es deia.
«Les casualitats no existeixen», li va dir felina. Tenia ganes de treure-li aquelles ulleres horroroses. Però no hi va ser a temps perquè algú la va estirar cap a una conga i ja no va parar de ballar fins l'endemà al matí, que es va despertar en una habitació d'hotel, pudorosament tapada amb un llençol. Quan va obrir els ulls, va veure que un home l'observava fumant amb una pipa.
«Hola, em dic Neil. Et vaig recollir de la platja i t'he dut aquí» li va dir amb una veu tendra i protectora.
En Neil era el propietari del complex hoteler, un home gran que s'havia fet a si mateix, un cavaller amb les dones. La Blanca es va entendrir de tal manera que va pensar que, efectivament, les casualitats no existien. Estava morta de son i de cansament i tenia una gana de tigre però de cop i volta es va adonar que en Neil era un home per a ella. Ell la sabria cuidar i fer-la feliç.
2 comentaris:
Eiiii! Moltissimes gràcies per el teu enllaç amb la sirena! No me l'esperava pas...
Escolta, aquesta noia s'ho monta molt bé, eh! No pare ni amb els homes ni amb els viatges... Despres serà que els que em busco jo no són pas tant prínceps (encara que siguin princeps fugaços i de poca monta), jajaja!
De res, Nymnia. La teva sirena nedava per allà mentre escrivia el post i vaig pensar que quedava bé.
La Blanca no sé si s'ho monta tan bé com dius però pensa que porta molt temps "rondant". Príncep per príncep, si ha d'acabar com sempre, almenys que la porti a llocs xulos, no?
Publica un comentari a l'entrada