14 el vestit blau

El noi de les ulleres de pasta havia quedat amb la Carme, la seva millor amiga, aquella que havia estat campiona de rol del seu barri durant tres anys seguits.
"Elektra", sempre li deia Elektra perquè de menuts havien compartit la col·lecció de còmics de Daredevil, "no he estat capaç encara de trobar aquella noia de la convenció. De veritat que no me la puc treure del cap."
La Carme estava preocupada. Mai no havia vist el seu amic tan obsessionat.
"Diu el meu mestre zen que, quan les persones estan buides de preocupacions, apareixen les imatges del seu destí més proper", va explicar-li ella.
Després d'acomiadar-se, el noi de les ulleres de pasta va intentar deixar la seva ment en blanc, però constantment apareixia el perfil d'una noia angoixada amb un vestit blau. No hi havia manera...

La Blanca va sortir de l'emprovador no gens convençuda. Aquell vestit blau era una horterada. La Júlia i la seva amiga que s'acabava de separar pensaven el mateix. "Sembles la tòtila de l'ex del meu veí", va comentar l'amiga, visiblement indignada.
La Blanca estava trista. Mentre s'acomiadava de les seves amigues, el cel es tornava gris. Quan ja queien les primeres gotes, es va aturar davant d'una galeria d'art. Feien una exposició interessant, recordava que li havia dit l'amiga de la Júlia, quan va deixar de malparlar del seu veí. Hi va entrar d'esma, tot estava molt solitari.
Òbviament, ja hi estava acostumada, es va trobar amb aquell noi de les ulleres de pasta.
"Hola, no em diguis que exposes en aquesta sala...", va interessar-se ella, entomant la visió dels pantalons de pana amb tirants sobre la camisa de quadres amb taques de ketchup i també de la maqueta del Falcó Milenari que feia girar entre les mans.
"No, m'havien dit que hi havia una exposició de còmics de Marvel però fins la setmana que ve no la inauguren."
"Molt bé", va dir ella, per compromís.

A l'altra banda de la sala va veure un home alt i prim, amb bigotet i una barba ben cuidada que no li treia l'ull de sobre.
"Hola, em dic Leandre, sóc pintor i també l'amo d'aquesta galeria. Vols ser la meva musa?"
La Blanca li va dir que sí, de seguida, emocionada, i van quedar per fer una sessió. El taller d'en Leandre, en un luxós àtic del centre de la ciutat, era molt acollidor.
"Té, posa't aquest vestit blau i mira cap a fora de la finestra", li va indicar ell, molt posat en la feina.
La Blanca es va veure reflectida en els vidres amb aquell vestit horrible i va sospirar fort. En Leandre la va animar que ho tornés a fer. Però ella no ho entenia. Per què volia pintar-la feta un nyap?
"No t'agrado més així?", va dir ella traient-se el vestit i tota la roba que duia a sobre. Els ulls li brillaven i més encara veient com en Leandre bullia tot per dins.
"No et moguis", va dir-li extasiat, "vull capturar aquest moment abans de... bé, no et moguis."
La Blanca, allà palplantada, esperant el moment d'ajaçar-se amb ell i evocar novament en va aquell moment de plenitud que no sabia si reviuria mai més. Va veure el vestit arrugat pel terra i li va semblar que es pansia tota per dins.

Al centre comercial, el noi de les ulleres de pasta va entrar d'amagatotis a l'emprovador. Es va posar un vestit blau i es va mirar al mirall.
"Potser no era això el que volia dir l'Elektra..."