La Blanca estava molt excitada amb la seva recerca. Però no s'havia d'obsessionar. Per això va decidir anar a córrer una estona a les pistes d'atletisme. Córrer la relaxava i sempre li havien agradat aquelles pistes, perquè eren un lloc recollit lluny dels tràfecs del centre de la ciutat, perquè sentia cantar els ocells i tenia bones vistes de la zona del riu, i perquè hi havia uns alteltes amb uns cossos que li alegraven la vista.
Després de fer una volta i mitja, ja esbufegava i va pensar que s'estiraria una estona a les grades. Però llavors va sentir una olor que li era familiar. Era estrany. Mai fins ara havia tingut l'olfacte tan fi i ara, de sobte, reconeixia aquella olor. Era ell! Es va posar a suar, tant o més que mentre corria feia uns minuts. Va seguir aquella aroma escales avall, al llarg d'un passadís i, sense vacil·lar, va entrar als vestuaris masculins. Semblaven buits, però es va trobar amb una cara coneguda:
«Hola, noia, últimament no fem més que trobar-nos...»
Era el noi simpàtic de les ulleres de pasta. La Blanca el va saludar contrariada. Es va fixar que s'havia embolicat el tors amb una tovallola on s'endevinava la cara de l'Snoopy esfilagarsada, portava una samarreta imperi de color carbassa cridaner, els clàssics pantalons de xandall blau marí amb rivets blancs i uns mitjons blancs de tennis foradats amb unes sandàlies romanes beige de plàstic.
«És veritat, quines coses té la vida. Em sembla que m'he equivocat de vestuari.», va intentar dissimular ella, «així... vens sovint per aquí?»
«No. De fet m'he colat perquè a casa se m'ha espatllat l'aigua calenta.»
Va observar com el noi de els ulleres sortia del vestuari. El sentit de l'olfacte se li havia bloquejat totalment.
«Hola, preciosa», va sentir que li deien. Era un noi prim i llargarut, totalment nu, amb un cos atlètic i salvatge i la pell de xocolata, tota xopa i brillant. «Em dic Kanu i sóc de l'equip municipal d'atletisme.»
La Blanca es va quedar sense paraules. No sabia si era ell però ara ja havia entrat al vestuari, no?
Van fer l'amor apassionadament sobre un banc del vestuari. La Blanca estava extasiada amb aquella nova experiència. Però alguna cosa no la convencia... Ben mirat, ella buscava un corredor de fons i en Kanu era un velocista.
1 comentari:
Sempre polvos sense més trascendència... A veure com acabarà tot això...
Publica un comentari a l'entrada