Feia dies que la Mary Joe no parlava amb la seva amiga, la que treballava de profa al mateix insti i que li havia trobat el pis.
“Sembles cansada”, va dir ella suspicaç, “que no dorms a les nits?”
“Poquet”, va remugar la Mary Joe, que no estava per gaires explicacions, “i a sobre estic ajudant els meus pares, que ara tenen un hort urbà. És un no parar. L’altre dia els vaig portar un sac de compost que pesava com un mort. I m’hauria d’arreglar els cabells i no trobo el moment...”
A la seva amiga de fet no li interessaven els horts urbans sinó altres xafarderies.
“I l’Hèctor, què tal? Com us va?”
“Buf”, va deixar anar la Mary Joe desmenjada, com si hagués de buscar bé les paraules, “què vols que et digui... Hi ha tios tan sensibles que sembla que no tinguin sang a les venes”.
I allà es va quedar la cosa.
La Gina havia quedat amb l’Anna, que li va presentar la Carme, una companya de feina amb qui s’havien fet tan amigues.
“Aquesta tia és perillosa”, va saltar de seguida la Gina.
L’Anna ja sabia de qui parlava. Va haver d’explicar a poc a poc que la veïna del seu germà, que era una devoradora d’homes, especialment dels ex de la Gina, tenia comportaments molt sospitosos. L’altre dia, sense anar més lluny, va sortir del pis carregada amb un sac enorme. Justament l’endemà de la desaparició del seu nòvio.
“Em va despistar quan la seguia amb la bici. Està clar que amaga alguna cosa. I és llesta, la cabrona. Ja cal que vigilem, ja...”
La Carme feia uns ulls com taronges.
“Voleu dir que fa desaparèixer els tios?”, va preguntar la noia, intentant lligar caps.
“L’Héctor es va posar malalt i no sabem on para. I el Llorenç també ha desaparegut del mapa. Va marxar a Castelldefels, pobre, i l’últim cop que el van veure diuen que feia tan mala cara”, va afegir l’Anna, que era una central d’informació.
La Carme i l’Anna eren igual de perspicaces i es podia dir que gairebé pensaven alhora. Ja feia setmanes que compartien taula a la cafeteria, compartien autobús, compartien tardes i compartien les seves sèries favorites. I ara compartien la mateixa idea que de mica en mica anava prenent forma. La Gina les mirava i no entenia res de res.
“Ties, què passa?”
En Juli ja s’havia recuperat de l’última caiguda. De mica en mica tornava a sentir com li bategaven els músculs. Ara ja tornava a córrer pel Ripoll amb el seu germà Ritxi, tornava a la bici estàtica, tornava al bricolatge... Aviat estaria en plena forma, pensava. I encara més quan es va trobar amb la Mary Joe sortint de la ferreteria.
La noia es va alegrar molt de veure’l. Segons semblava portava una dies molt atrafegats. Ell tenia claríssim, per la manera com s’arreglava els cabells, que ella portava dies esperant trobar-se’l. Ell també ho esperava. Van estar xerrant una bona estona al mig del carrer. Ella jugant neguitosa a treure’s i posar-se la goma dels cabells. Ell remenant la caixa d’eines nova.
“Si vols vine a casa a fer un cafè i continuem xerrant”, va dir en Juli, finalment, per por de acabar-se accidentant amb les eines.
Ella va dir que sí de seguida, però que primer es volia dutxar i pentinar una mica.
A casa, en Juli, ja corria a endreçar la videoconsola del Ritxi i totes les andròmines que havia anat acumulant. Va amagar el telescopi dins l’armari. Va buscar la cafetera bona i les tasses provençals que li havia regalat la tieta Nuri. Va afanyar-se a treure la roba estesa de la sissí. Fins i tot va sortir al balcó a perfumar les plantes amb colònia mentre ell es regava el coll i les aixelles amb la regadora. I justament al balcó, amb les presses i una embranzida desafortunada, se li va tancar la porta amb el baldó posat.
(tall de publicitat)
(tall de publicitat)
Recentment ja havia tingut una mala experiència amb un balcó, va pensar. Però ell era capaç de superar tots els entrebancs. Amb més voluntat que perícia, va estirar el cos fins a arrambar-se a la barana del pis del costat. Va quedar uns segons suspès en l’aire, tement el pitjor, però finalment va poder saltar la barana i va picar al vidre dels veïns.
“Els veïns” es deien Kelly, aquella noia americana que era model de llenceria. Jo no se’n recordava... La Kelly, sorpresa però servicial, va entendre la situació. Ella el veia molt atabalat i per això li va oferir un te. Ell, acabant de comprovar que aquella noia s’emportava la roba de la feina a casa, va refusar la invitació mirant d’explicar-li que tenia pressa...
Va ser tot just sortir al replà que es va trobar de cara amb la Mary Joe. En Juli, allà al mig, tot descamisat, amb aquella dona lleugereta de roba... Era difícil d’entendre. O potser no. Ell es va mirar la Mary Joe, que no deia res, tota guarnida i amb aquells ulls de pestanyes estirades... Era difícil explicar-se.
“D’això... que m’he quedat tancat a fora de casa. Què et sembla si anem al bar de la cantonada? Això sí, crec que hauràs de pagar tu..."
Cap comentari:
Publica un comentari a l'entrada