GN06 Al sac i ben lligat

Heroi urbà
Un veí salva un home de morir triturat en un camió de les escombraries.

Pel que sembla, l’home havia caigut dins el contenidor de l’orgànica per raons desconegudes. Només un gosset salsitxa s’havia apercebut de l’accident. Gràcies al seus lladrucs, el bon samarità de Sabadell, la identitat del qual encara és una incògnita, va poder aturar el camió de les escombraries i socórrer l’accidentat amb rapidesa i diligència. L’home, amb diverses ferides lleus, el van traslladar a l’hospital on el va atendre la unitat d’Emergències. Li van donar l’alta al cap d’unes hores amb pronòstic favorable.
[...]
Alguns testimonis presencials assenyalen l’heroi salvador com el mateix autor del rescat d’una dona atrapada entre el ciment de les obres del Passeig. Segons afirmaven els testimonis d’ahir a la nit, com també els dels fets del Passeig, l’home duia una samarreta imperi amb les vores una mica gastades i una barba de quatre dies. [...]

“Buf”, va dir la Mary Joe acabat-se el tallat de rigor curt de llet condensada, “passen unes coses en aquest poble...” El Patufet de Sabadell sempre parlava de coses surrealistes.
La noia va sortir del bar i va enfilar el camí de tornada a casa.
Al seu darrere, en Juli i la Gina feien veure que no la seguien. En Juli portava un barret i una gavardina per dissimular les benes i les tirites que tenia per tot el cos. La Gina en tenia prou amb unes ulleres de sol i una revista local.
“Això és molt estrany”, va dir la Gina, “avui l’Héctor no ha vingut a treballar. Ahir ja no es trobava bé... Això em fa molt mala espina”.
En Juli també ho trobava revelador. Com més coses sabia d’aquella noia més encaterinat n’estava.
“És un àngel”, pensava per dins.
“És una psicòpata”, va deixar anar la Gina, “segur que l’està enverinant.
“Bup, bup”, va opinar en Timmy, però no li feien cas.

De tornada a casa, van continuar espiant la Mary Joe amb el telescopi.
“Tot lliga”, insistia altre cop la Gina, “te’n recordes de l’assassinat que vem veure? I si fos ella?”
“No hi veig la relació”, va dir el Juli.
“Estàs espès avui. Mira: ella convida un tio a casa i el mata. Després l’Héctor ho descobreix i ella també el fa desaparèixer. Tot lliga.”
“Pot ser però ho trobo massa recargolat”, va dir en Juli totalment incrèdul.
“Trucaré a l’Anna. Tu vigila la finestra mentrestant.”
Però no van tenir temps de trucar a ningú. A la finestra va aparèixer de cop la Mary Joe amb la cara tota bruta. Semblava que es barallés amb alguna cosa, o amb algú.
“Què fa aquesta tia?”, va saltar la Gina, apartant violentament el seu cosí, que va rodolar pel terra fins a clavar-se la pota de l’armari a l’esquena.
La Mary Joe embolicava alguna cosa amb una bossa enorme de plàstic. Pesava molt. Tot seguit la va carregar a l’ascensor i va desaparèixer de la seva vista. On anava?
“Al garatge!”, va cridar la Gina, “segur que s’ho emporta amb el cotxe. L’hem de seguir. Això és la pista definitiva!”
En Juli encara no entenia res. Els raonaments de la seva cosina sempre el feien anar de corcoll. De tota manera, la va seguir perquè sabia que el necessitaria. Ningú com ell sabia afrontar les situacions més tenses. I la Mary Joe segur que també el necessitava, perquè no li semblava una mala persona, potser una mica desorientada.
“Anem!”, va cridar la Gina sobre el seient de la bici.
El cotxe de la Mary Joe acabava de sortir al carrer. Tot anava molt ràpid. En Juli va saltar sobre el portapaquets de la bici. Per uns moments va recordar una situació semblant en un estiu d’aquells al càmping de Tossa.
Però aquell record no va durar gaire perquè amb la primera pedalada de la Gina, va picar amb l’entrecuix a la barra del seient i va caure sobre l’asfalt. La Gina s’allunyava a una velocitat alarmant. I la Mary Joe també, encara més de pressa.