GN05 Menjar escombraries

En Juli i la Gina es veien sovint. D’una banda en Juli estava convalescent de la cuixa, i de tant en tant encara notava molèsties al cul i a la mà, i la seva cosina l’ajudava quan havia d’anar al súper o a fer baldeio pel pis. D’altra banda, la Gina no es treia del cap la Mary Joe, la veïna del Juli, i concretament la seva relació amb l’Hèctor, el seu ex i també company de feina.
“L’Héctor cada dia fa més mala cara. Ja no riu com abans, ja no parla com abans... Si diria que s’ha aprimat i tot. Un tio tan vital... Jo crec que aquesta pava li està xuclant tota l’energia”, repetia la Gina una vegada i una altra.
Efectivament, podia constatar en Juli, el noi semblava més pansit. Però ell ho atribuïa a altres raons. Encara recordava aquella nit que el Ritxi, la Mary Joe i la seva amiga de l’insti el van acompanyar a l’hospital, i com la noia li agafava la mà, com li parlava perquè no es desesperés a la cua d’urgències, i recordava també la flaire dels seus cabells bruns quan se li acostava. “Una tia no fa tot això per un tio si no hi ha un feeling especial”, es deia. I per això li semblava entendre una altra cosa totalment diferent. I per això també s’afegia a la falera espieta de la seva cosina.
“Mira, mira!”, va xisclar la Gina entaforant l’ull en el telescopi, “ara sí que ha quedat clar. La burra aquesta ha fet una amanida i l’Héctor la refusa. Em sembla que vomitarà i tot. No està fi, no.”
I així era. El noi semblava malalt.
“Deu ser una passa”, va dir en Juli, per dir alguna cosa.
“Re de passes. Aquesta tia li ha fotut alguna cosa als brots de soja, segur. Potser l’està enverinant, mira què et dic.”
“Per què ho hauria de fer? Això no té cap sentit.”
“Juli, tu no entens les ties. No ens entens. Aquesta desgraciada el vol dòcil perquè depengui d’ella dia i nit. Està claríssim. I ho penso demostrar!”
“Què dius? Com?”
“Faré analitzar les deixalles”, va dir la Gina, “només hem d’esperar que les treguin i llavors actuem”.
En Juli volia protestar però la idea de veure la Mary Joe de prop, encara que fos a les fosques, o fins i tot la idea que no el veiés, el feia vibrar tot per dins. I amb la Gina era tota una aventura, com en els vells temps...

Ja era fosc i les ombres es movien. Van acordar que s’esperarien al carrer. La Gina faria veure que passejava el Timmy mentre en Juli intentaria trobar els brots de soja dins del contenidor de l’orgànica.
En Juli, des de molt menut, era un investigador de primera, tenia ull crític, sabia discriminar el que era important i el que era irrellevant. Des del primer dia a classe de natus, ell era el número u. I hi posava tanta passió que s’abocava en totes les investigacions. I això li va passar, que de tant abocar-se, amb la mà encara adolorida i la cuixa mig penjant, va acabar caient dins el contenidor de l’orgànica.
Per la banda de la Gina, però, estava tot planificat al milímetre. A la noia no se li escapava res. Va fer un vol per davant del bloc de pisos. Va ficar-se per un caminet que vorejava el parc infantil, dissimulant, sempre mirant de reüll els contenidors... La veritat és que començava a impacientar-se. Què feia el Juli tanta estona?
“Juli, tio, què fas?”, va dir fluixet a l’ombra que remenava el contenidor.
Però no era el Juli sinó un tio tot mal afaitat i amb una samarreta imperi de les d’abans i una bossa d’escombraries a la mà.
“El servei d’escombraries cada dia està pitjor. Putu estil Bustos...”, va rondinar l’home.
La Gina ni li va contestar. On era el seu cosí? En Timmy ho va intuir de seguida. El gosset va sortir disparat vorera enllà. Anava cap a uns altres contenidors. En Juli havia estat remenant uns contenidors diferents dels que ella vigilava? No podia ser!
El cas, però, és que el gos no parava de bordar i de córrer, de córrer i de bordar. Ja portava metres de cursa, dues illes de cases i quatre semàfors, i la Gina i el veí mal afaitat al darrere, també corrien. On anava en Timmy? La bèstia s’esgargamellava desesperada, insistent, fins que finalment va aconseguir aturar un camió de les escombraries.