GN04 Microconverses

En Juli amb prou feines es podia asseure. S’havia passat mitja nit fent cua a urgències estirat cul enlaire sobre una butaca mentre els seus cosins no paraven de xerrar i muntar-se pel•lícules.
“Jo crec que ha estat la bruixa aquella que l’ha fotut daltabaix”, recordava que deia la Gina.
Per sort la seva cosina l’Anna sí que sabia posar seny. L’endemà, tots més calmats, s’havien quedat sols. Feia temps que no parlaven el Juli i l’Anna.
“Des que la Tere se n’ha anat amb els nens sento la necessitat de tornar als orígens, a allò que ho feia tot tan especial. Te’n recordes?”
L’Anna feia que sí amb el cap. I tant si se’n recordava.
“Jo ara entre l’ANC, la Lliga dels Drets dels Pobles, la Festa del Riu de l’ADENC, les assemblees de Greenpeace i el Procés Constituent, estic massa enfeinada per preocupar-me d’aquests temes. A més, a la feina em collen bastant últimament."
Un telèfon va interrompre la conversa. Era el Ritxi.
“Tio, Juli, ai, perdó, Anna... Heu de venir de seguida. Acabo de veure la Mary Joe aquella amb una col·lega, o l’amiga d’un col·lega, o la txati de l’amic d’una col·lega, per ser exactes. S’estan fotent una birra a la Micro.”
“És una bona oportunitat per treure-li informació”, va saltar l’Anna, que de seguida es posava detectivesca.
“Jo la conec bé. Tenim bon feeling. Crec que la puc fer parlar sense que ho noti”, va dir en Juli amb la seva sobrietat de germà gran.
“Me n’hauré d’assegurar. Fem una cosa”, li va proposar l’Anna, “tu tingues el mòbil engegat i et posem un micro a l’orella i així ens podem comunicar sense que se n’adoni”.
Semblava una bona idea, si més no d’entrada.

A la Micro l’esperava en Ritxi, molt convençut del pla.
“Jo entretinc l’amiga i tu li entres. Em sembla que avui ho aclarirem tot.”
En Juli, òbviament també tenia ganes d’aclarir-ho tot amb la Mary Joe. Ella només veure’l entrar el va saludar amb la mà. Ell encara coixejava ostentosament, anava amb la mà enguixada i havia de recordar que no es podia asseure. Es va quedar arran de barra.
“Ei, com estàs?”, li va dir la Mary Joe, atenta com sempre. La seva amiga s’havia posat a xerrar amb un paio tot raro que vestia un xàndal molt lluminós i un polo rosa Lacoste amb un adhesiu de la Mafalda, semblava sortit d'un videoclip dels anys vuitanta.
“Mira, em sembla que ja m’he recuperat”, va dir en Juli fent genuflexions. El cul li etzibava punxades però ell aguantava com un valent.

“Què passa aquí?”, va dir la Gina tot d’una, entrant a cal Juli, quan va veure l’Anna amb uns auriculars posats. “Avui he tingut un mal dia perquè m’he sincerat amb l’Héctor i ell...”
“S’ha sincerat amb tu?” L’Anna no es volia ni imaginar aquella batall... aquella conversa. Per canviar de tema, li va explicar el que estaven fent els seus germans. En Juli tot just començava a parlar amb la veïna del davant.

“Doncs sí, acabo d’aterrar al barri. Tot és tan nou aquí...”, deia la Mary Joe.
“No et pensis”, va dir en Juli intentant agafar una gerra de Porter amb la mà dolenta, “els que sempre hem viscut aquí també ho trobem canviat. Jo encara no m‘he acostumat que traiessin les bicis giratòries dels Jardinets.”
“Juli”, li deia la veu de l’Anna dins l’orella, “no et desviïs. I recorda que la noia és de Can n’Oriac, no cal que facis propaganda de la ciutat, eh.”
“I el peu què et fa?”, es va interessar la noia. “Jo tenia un ex que era fisio. Bé treballava d’inef però també era fisio, havia treballat amb gent molt bona del Vallès. Quedi clar que els fisios no són només massatgistes, però ell en sabia un munt de fer massatges, de tota mena. Si vols...”
En Juli no sabia com reaccionar. Aquella noia li agafava amorosament els peus i els acariciava amb aquells dits suaus, sedosos. Li va comentar que ella també tallava cabells, feia les ungles a les amigues. Tota ella era deliciosa. No sabia què dir.
“Juli, digues alguna cosa. Està clar que et té confiança i ho has d’aprofitar”, li va engegar l’Anna.
“D’això... I els pisos què tal? Diuen que l’obra va sortir bastant bé, no? I els acabats d’obra vista també, diuen. Però els veïns... Has vist res d’estrany o peculiar? Què fan a la nit?”
La Mary Joe va deixar anar una rialla musical abans d’enfonsar els rínxols en el genoll. Quin noi més ocurrent. En Juli va constrènyer tot el cos per amagar primer un calfred i després una rampa.
“Ets molt graciós”, va dir ella. “El meu ex també era molt bromista, el que era fisio, el Llorenç vull dir”.
Quan va sentir “Llorenç” a en Juli li va semblar lligar caps. L’Anna en la distància els va lligar de seguida. Però no va poder evitar que la Gina ho sentís i reaccionés de mala manera.
“Desgraciada!”, va cridar per l’aparell amb totes les seves forces, “digues a aquesta tia que és una mosqueta morta, que per molt que vagi fent rialletes i es passegi amb els seus rinxolets de candy candy, encara que sigui morena, jo ja sé qui és, que sé on viu i que quan vulgui la vaig a buscar i li’n dic quatre de fresques. M’has entès?”
En Juli no havia entès res. Amb aquella escridassada a l’orella va fer un bot espectacular, va intentar agafar-se a un tamburet per no desequilibrar-se però va ser pitjor. Es va haver d’agafar als pantalons d’un cambrer que anava tot carregat i, de sobte, i sense avisar, un ganivet va sortir disparat i se li va clavar a la cuixa.