buscant consol / buscant consell

"A la merda, no en vull saber res més", es deia ella, al pati de l'Aliança Francesa. La Maria José li havia dit d'anar a veure un concert d'en Jean-Paul Tursac, a veure si així es distreia. Havia passat la nit a casa la seva amiga. Li havia dit que es quedés el temps que fos necessari. I ara la portava al concert, la cuidava molt. Sort que es distreia.
Però no. A mesura que sentia els cançons, l'una rere l'altra, més s'emprenyava. Una vegada i una altra es repetia l'escena del dia anterior. Tenia ganes de predre'l de vista, d'escanyar-lo... Un moment...Si el perdia de vista no podria escanyar-lo... En canvi, si l'escanyava sí que el perdria de vista, però llavors... Potser no, allò d'escanyar-lo la tirava enrere. Millor perdre'l de vista. Acabat el concert, es van trobar amb en Llorenç, l'INEF de l'insti.
"Tia, no t'ho havia dit", va dir tímida la Maria José, "però el Llorenç i jo estem junts".
Ella va dir que se n'alegrava, però de fet tenia ganes d'esfumar-se. conviure ara amb una parelleta li recordaria les nits escandaloses amb en Rafa i la Júlia. No sabia on anar...
Amb la Júlia no podia parlar-hi. No volia tornar al pis, ni veure el Rafa, ni les veïnes, i a ell encara menys.
Va anar a veure la Puri, que sempre estava molt per ella, però aquell dia havia d'anar a recollir els nens a les colònies. Vaja.
Va quedar un moment amb la Frida. Mentre ella li explicava com n'estava d'indignada, es va adonar però que l'altra s'estava mirant el cambrer. "Ara ets lliure, tia, fes que tremolin".
Sense estar gaire convençuda, va anar a veure la Blanca.
"Ostres, és molt fort això", va dir la Blanca. "Però jo crec que res no passa perquè sí. Has de trobar quin sentit té tota aquesta història".
Ella es va quedar pensant. No hi aconseguia trobar cap sentit. Només persistia la idea d'assassinar el seu exveí. De sobte, la panxa se li va queixar. Un petit atac de gana i es va encaminar cap a al gelateria. Però, ves per on, ara trobava a faltar aquell horrorós arròs amb oli que ell li preparava. Ecs. Angoixada per aquells pensaments, se'n va tornar corrents cap a casa.

Ell estava pansit, tenia problemes digestius. Eren coses que li passaven sovint, sobretot quan li passaven "coses".
El cas és que la darrera "cosa" que li havia passat potser era massa grossa. "No passa res, tio", li deia en Rafa. "Segur que torna. Quan una dona t'ha tastat, ja no pot prescindir de la seva dosi de mascle".
Decididament, li calia un consell que no vingués d'en Rafa.
Es va trobar el veí de sota, el de la samarreta imperi, que el va convidar a fer una birra al balcó de casa.
"És fumut, noi, però no t'angoixis. Hauries d'aclarir el que ha passat. I si no, a fer punyetes", li va dir el veí.
En aquell moment va arribar el noi de les ulleres de pasta, que casualment era nebot del veí.
"Jo crec que aquesta noia ha de fer un viatge a través del seu món interior. I tu... la pots esperar o fer el teu propi viatge també."
Aquell noi deia coses molt rares.
Ell va haver de tornar precipitadament a casa perquè li feia mal la panxa. Assegut a la tassa del wàter, tornava a pensar en ella. Mentre es feia una mica d'arròs amb oli, es va adonar que tornava a pensar en ella...
Va començar a escriure-li una carta, però el boli es va quedar sense tinta.
Va sortir a passejar i, passant per la gelateria, es va dir que li venia de gust fer-se un cucurutxo, o potser no, que li vindrien cagarrines... I llavors li va semblar veure una noia, d'esquena, que s'assemblava molt a ella.
"No pot ser, la veus a tot arreu", es va dir, mig pensatiu al mig del carrer. Quan finalment es va moure, va topar amb un altre noi que portava un gelat enorme. Va acabar amb la camisa tacada de xocolata i rosa xiclet.