a la vera vera de Sant Joan

Era nit de revetlla. La Puri les havia convidat a totes a celebrar un Sant Joan que seria inoblidable. Enrere quedarien les angúnies passades. En aquella nit bruixa tot començava de nou. Hi aniria tothom, absolutament tothom.
La Puri, és clar, l'amfitriona, amb l'Andreu, el seu home, i els nens, carregats de petards.
També la Frida i la seva cosina Glenda. Ella de bracet d'ell, el que va ser el seu exveí. I la Júlia i el Rafa. I unes noies que havia convidat en Rafa, les veïnes, la Sandra, la Núria i l'Íngrid, la danesa.
També hi eren la Blanca i el seu noviet de les ulleres de pasta. I l'Elektra, l'amiga gòtica de la Blanca.
I alguns amics més, els del centre de tota la vida, en Ritxi, en Pinyi, en Jimmy i l'Alan..., acompanyats de la Salu i la Sònia.
Ella va convidar la Maria José, una amiga de la feina, i en Llorenç, l'INEF aquell que estava com un tren.
I ell també va convidar l'Hugo, un cosí llunyà.
Allò era una festassa. Petards per tot arreu, la foguera, coques amunt i avall, cava, moscatell...
Ella estava encantada amb aquella nit màgica.
Al seu voltant, el Rafa continuava insistint, intentant lligar-se la veïna danesa, o alguna altra. L'Hugo no deixava en pau a la Glenda. I ell havia anat al lavabo un moment perquè s'havia tacat la camisa amb la coca de crema, volent treure la fruita confitada, que no li agradava.

"T'agrada mirar les flames, oi?", li va dir el noi de les ulleres de pasta, que va aparèixer al seu costat.
"El foc és màgic...", va dir ella.
"Fes una cosa", li va proposar el de les ulleres de pasta, "sense deixar de mirar-lo, pensa un desig".
Ella va pensar un desig. Però no el va dir.
"M'agradaria que tot canviés però també que tot continués com abans", va explicar al noiet aquell friki.
"No sé què vols dir però t'entenc", li va respondre el noi, però la va deixar sola perquè volia ballar una cançó amb la Blanca.

Ella va acostar-se a una taula, on ell, la Frida, la Júlia, el Rafa i les veïnes tenien una conversa que semblava interessant.
"Què en penseu dels pírcings i els tatus? Passaran de moda?", incitava en Rafa. "Jo me'n vull fer un però encara no sé on", va dir ella.
"A mi m'agradaria", va dir la Sandra de Bellpuig.
"El que no m'acaba de decidir és el dibuix i el color", va dir la Júlia. Ell, que s'havia fotut mitja ampolla de moscatell, va voler dir la seva també: "A mi m'agrada el que porta la Núria, el de la papallona..." "Quin?", va preguntar en Rafa.
La Núria es va posar vermella com un pigot.
"Sí, home, el que porta a la galta del cul..."
"I tu com ho saps això?", va exclamar la Sandra.
Ell es va adonar que havia ficat la pota.
"Jo... ho sé... perquè..."
Però ja era massa tard. Ella, enrabiada, ja li havia entaforat totes les fruites a la boca i li clavat un cop al cap, terrible i sorollós, amb la safata de les coques. Mentre ella marxava indignada, amb la Júlia al darrere i la resta de gent bocabadada, sense entendre res, en Rafa se li va acostar per animar-lo.
"T'ho tenies molt callat, bandarra. Ets el meu ídol."