22 the phantom agony

La Blanca va tornar del seu viatge amb la Frida sense haver trobat cap resposta. Per més que busqués, sempre passava el mateix i s'acabava enrotllant amb el primer que passava. Sempre la maetixa tristesa, les mateixes ruïnes, la mateixa insatisfacció. Certament, no trobava la seva estrella i ja no sabia què fer.
Mentre pensava tot això, amb la mirada perduda, se va aturar davant d'una botiga d'animals, al centre comercial.
"Hola Blanca", la va saludar... el de sempre.
"Hola", va somriure ella, sense evitar una mirada de recel vers la noia que l'acompanyava.
"Ja coneixes la Carme, oi?", va dir ell assenyalant l'Elektra. "Volia que l'acompanyés a comprar una serp pitó. Oi que mola?"
La Blanca va assentir d'aquella manera.
"Vols venir a la festa que fem aquesta nit?", va dir-li l'Elektra. La Blanca volia dir que no però va pensar que què carai, que sí.

No li havien dit, però era una festa gòtica. I ella amb aquell vestidet de nit del womansecret... Entre tanta penya pintada de negre clarament desentonava. "Escolteu, busco el meu amic.... és un noi que... que porta ulleres..." Ni tan sols sabia el nom d'aquell noi tan especial que sempre l'acompanyava i la feia sentir tan bé. Ben mirat, li agradava la seva presència, les coses que li explicava, la il·lusió de la seva mirada, potser, potser...
Un grup molt sorollós va estar a punt d'atropellar-la. Començava un concert de no sé què. Per sort va aparèixer l'Elektra per salvar-la.
"On és el...?" Potser la seva amiga li diria el nom.
"Ara no hi és", va dir seca.

El noi de les ulleres de pasta estava en una sala tancada, amb un tauler ple de lletres rodejat d'espelmes.
"Vull fer una pregunta a la ouija", va informar als seus amics."
Els altres van assentir.
"Vull saber qui és ella", va pensar intensament, "vull saber qui era aquella noia..."
De sobte la fletxa de fusta es va començar a moure, anava cap a la lletra... A? no la...
I precisament en aquell moment algú va encendre els llums.

La Blanca estava una mica fastiguejada amb aquella festa. No coneixia ningú. L'Elektra s'acabava d'enrotllar amb un paio pàl·lid com la cera i ella allà com una bleda esperant que aparegués...
"Hola, bella dama", el va saludar un noi d'aparença distingida i accent exòtic. "Sigues benvinguda a la nova Transilvània."
Era agradable i tenia una mirada encisadora. Li va respondre amb una caiguda d'ulls. "Em dic Blanca"
"Jo sóc en Vlad", va respondre ell observant-li el coll amb uns ulls com taronges, "em diuen Vlad l'Empalador".
La Blanca va somriure. No sabia com entendre allò de l'empalador, però la veritat és que tenia ganes de comprovar les seves tècniques... Que potser era un vampir de veritat i la deixava tirada i sense sang, perduda en qualsevol cementiri? Bé valia la pena arriscar-se... I, en tot cas, ja vindria algú a salvarla.