La Blanca està trista, què deu tenir la Blanca?
Un sospir s'escapa de la seva boca rosada.
Entre merlets rosegava ungles de nervis.
De dalt la torre del castell emboirat
Mirada que busca i es perd debades
Mirada perduda que busca de lluny estant
Els taronges del capvespre que van ser violetes
Es tornen verds per un últim instant.
Entén la dama Blanca per fi les angúnies
que la sotjaven com un ritu constant.
Per aquell príncep de maneres estranyes
sospira la Blanca ebria d'amor
com notes salobres de música pagana
es dibuixa la silueta d'aquell qui la confon.
Espasa cenyida a la cintura estreta,
ulls penetrants com vidres profunds,
el príncep s'acosta a la torre escarpada
sense trobar la porta del seu cor pregon.
Dama Blanca, gentil damisel·la
obriu la porta al gentil cavaller
No rebutgeu per Venus tal ofrena
Desperteu per fi al somni plaent.
La música es va aturar de cop. La Blanca es va alçar sobresaltada. No hi havia cap trobador. No veia ni en Txema, ni la Frida, ni... Només ella enmig de la foscor. S'havia adormit al peu del castell.
De cop i volta va veure una silueta sota la llum de la lluna plena. Era un home amb una motxilla i un astrolabi a les mans. Estava convençuda que era ell... però qui? La Blanca no estava per pensar en aquelles coses. Desitjava oferir-se-li sense pensar. Per fi havia arribat el moment.
El noi de les ulleres de pasta va entrar al castell buscant una estrella que semblava haver desaparegut del cel. Era la seva estrella preferida i ara se sentia buit... Va sentir un soroll al seu davant, entre la foscor, una silueta femenina. Però, de cop i volta, una música va sonar al seu darrere i tot el cel es va il·luminar. Un homínid estrany el va saludar amb un dit llarguíssim i el va convidar a passar. El noi de les ulleres de pasta li va fer cas i va entrar amb pas decidit dins de la nau espacial. La música va pujar de volum fins que, de cop i volta, la nau va desaparèixer del cel.
La Blanca no entenia res del que havia passat. Tota fora de si, havia vist el seu príncep taronja, altre cop, després de tant de temps. I havia desaparegut novament. No sabia què fer. I tenia encara unes ganes boges d'oferir el seu cos, la seva ànima, oferir-se tota...
"Estas ruinas medievales siempre han sido un buen lugar para ver las estrellas e interpretar el destino de los hombres y las naciones. Como dijo Nostradamus..." Era en Ramon, que tornava a engegar un rotllo dels seus.
La Blanca no se l'escoltava, simplement se li va atansar disposada a oferir-li tot el que duia a dins. Altre cop, el príncep taronja la posseiria, encara que ho fes un altre, ella sabia que la posseïa...
3 comentaris:
La Blanca sabia que el seu príncep taronja potser anava disfressat de gripau...
Com anar al cel i tornar Els pets
"Nina de molsa i glaç
que ara em dorms al costat
et llevaràs un dia
amb un cert regust estrany.
Et faràs l´esmorzar,
iogurt amb cereals,
i quan batis la porta
notaràs que tot és fals,
sense fixar-te
que ensopegues amb el gat
ni amb aquell nom
que vas guixar
amb les teves claus,
mig esborrat,
com les paraules
que ja no em parles.
Nina de sucre i fang
que ara jeus al sofà
t´aixecaràs un vespre
pressentint aquest final
I mentre fas el sopar,
llesques de pa torrat,
l´estómac encongit
t´avisarà que s´ha acabat,
sense mirar la foto
de les nostres mans
que ens vam fer un dia
dins el llit en fer-se tard
no fa pas tant,
quan em parlaves
sense paraules.
D´un amor llarg
com anar al cel i tornar;
d´un amor boig
com pluja seca;
d´un amor dolç
com apnellets de pinyons;
d´un amor feréstec
com les pe´l·lícules d´en Truffaut.
Nina de marbre i sal,
un dia em deixaràs
tots els prestatges buits
de roba teva per planxar.
Remenant els records
mentre em faig el dinar,
sopa de maravilla
i un bistec amb poca sal,
sense parar de dir-te
coses amb el cap
com quan dormies
i jo estava desvetllat,
tot enyorant,
quan em parlaves
sense paraules.
Un amor llarg
com anar al cel i tornar;
un amor boig
com pluja seca;
un amor dolç
com panellets de pinyons;
un amor feréstec
com els que surten a les cançons"
A batzegades Els pets
I el príncep taronja, anava cantant...
Paaaaa, pa pa pa pa
Pa pa pa paaaaaa
Pa pa pa pa
Pa pa pa.
M´escalfa el sol de febrer,
el sento a la cara i com
un nen malcriat,
entomo els petons que em pessigolleixen les galtes.
Amb les ulleres de sol,
servint-me d´escut covard,
repasso els malucs
de totes les noies que veig travessant la plaça.
Enamorat
de la mirada fugisera d´una extranya.
Encisat
pensant que potser mai més la tindré.
I vaig cantant fluixet pel carrer,
com un babau,
aqueta cançó que tinc el cap
des que me llevat
i s´ha enganxat com les lleganyes.
Vaig cantant fluixet pel carrer,
com un nen gran,
aqueta cançó que et vull donar,
la porto el damunt i m´agrada.
Paaaaa, pa pa pa pa
A batzegades..
Pa pa pa pa,
pa pa pa pa,
pa pa pa pa pa.
Em bec la pluja de juny
com un combinat d´alcohol.
La gent s´encongeix
i busca aixopluc
fent servir les mans de paraigües.
Intento no aclucar els ulls
les gotes em van lliscant
però puc veure un gat
rient-se de mi des de sota dun SEAT Panda.
Fascinat,
amb la mirada juganera que em regales.
Encantat,
sabent que demà també la faràs.
I a batzegades,
vaig cantant fluixet pel carrer,
com un babau,
aqueta cançó que et vull donar,
la porto el damunt
com un perfum que mai m´embafa.
Vaig cantant fluixet pel carrer,
com un nen gran,
aqueta cançó que et vull donar,
la porto al damunt i m´agrada.
Poc a poc i a batzegades,
vaig cantant,
pendent de la gent que m´està mirant,
aqueta cançó que et vull donar,
la porto al damunt i m´agrada.
Paaaaa, pa pa pa pa,
A batzegades...
Pa pa pa pa.
Pa pa pa pa .
Publica un comentari a l'entrada