El noi de les ulleres de pasta feia dies que se sentia buit per dins, com si li faltés alguna cosa. Seguia la seva extensa rutina i li semblava que el dia no s'acabava de completar. Per això va decidir carregar-se la motxilla i sortir uns dies a caminar. Faria una ruta que li havia recomanat la seva amiga Elektra. Es va posar les xiruques, els pantalons de quadres i la camisa dels Jóvenes Castores i va enfilar pel camí.
La Blanca a vegades no sabia si escanyar la seva amiga Frida. Però, ben mirat, potser no n'hi havia per tant. S'havia tirat el mateix tio que ella. I què? La qüestió era viure la vida, no?
Després d'esmorzar va deixar els nois amb la Frida i va sortir a voltar pels camins de fora del poble. El sol feia encara una escalfor tímida molt agradable sobre la pell. Tenia ganes d'obrir-se al món, es veia a si mateixa dansant per espais desconeguts, cantant a viva veu al costat d'algú que encara no coneixia, o potser sí...
El noi de les ulleres de pasta va arribar al primer poble. A l'entrada hi havia una furgoneta estrafolària amb un matalàs a dins. Es va encaminar al bar del poble. Poca gent. Només un parell d'homes rossos, semblaven alemanys, dos paios més morenos que parlaven amb accent navarrès i una noia que portava unes minis molt minis i una samarreta de tirants vaporosa, gairebé transparent.
"Hola, gent", els va dir, "estic buscant el camí del Castell del Príncep Taronja. M'han dit que és a la vora."
"Ni idea, chaval", li va dir en Txema, "pregunta por el mercado que ahí está la gente seria e informada."
La Blanca va tornar al poble altre cop capficada. Va decidir passar pel mercat. Potser trobaria alguna cosa interessant. Abans d'arribar, es va aturar davant d'un cartell amb unes rutes marcades: "Camí del Castell de Príncep Taronja". Es va quedar molt parada. Potser els faria gràcia als altres anar-hi?
El noi de les ulleres de pasta va seguir les indicacions d'un dels pagesos que havia trobat al mercat. El camí estava ben marcat. Abans de començar la pujada, però, es va quedar mirant els marges del camí. Havia vist un exemplar de papallona que encara no coneixia. Va treure la guia i es va posar a comparar la Gonepteryx cleopatra amb la Gonepteryx rahmni. Potser trigaria a esbrinar quin de les dues hava vist.
La idea de la Blanca va agradar força als seus companys.
"Vamos, vamos al castillo", va exclamar el Txema. "Los castillos siempre están llenos de escondites donde... bueno, donde estar a escondidas", va riure.
La Frida li feia ullets.
"Me encantan los castillos", va fer en Ramon, pedant, "las construcciones fortificadas de esta zona presentan diferencias arquitectónicas muy singulares que no podemos pasar por alto".
L'Udo i l'Sven no entenien res del que deien però els va semblar bé el rotllo.
La Blanca es va fixar que aquells dos nois rossets tenien un bon tipet. Potser encara no havia intimat prou amb ells...
El noi de les ulleres de pasta va deixar enrere les papallones i va travessar un rierol. Li va agradar tant que es va asseure una estona a la vora de l'aigua i es va posar a dibuixar. Aquell lloc l'inspirava. però, ben mirat ja estava cansat de dibuixar sempre còmics basats en l'univers star wars.
El castell era bastant ruinós però tenia el seu encant.
"Como podéis ver, la torre central está rodeada por un muro posterior en forma de barco que...", deixava anar en Ramon. Ningú no se l'escoltava.
El Txema havia desaparegut amb la Frida a buscar algun racó.
La Blanca es movia felina entre l'Udo i l'Sven. Eren tan calladets que li venien ganes de menjar-se el silenci d'una mossegada. Ells se la miraven també amb una mena d'ulls. Però quan ja li semblava que passaria alguna cosa, els dos homenots es fan fer un petó i van desaparèixer. Això no s'ho esperava.
El noi de les ulleres de pasta es va adonar que se li feia tard. Es va instal·lar sota una bauma i va començar a preparar el sopar.
Ja es feia de nit. La Blanca estava una mica moixa. No es va adonar que el Txema se li acostava pel darrere.
"Bueno, he dejado a tu amiga pegándose el lote con Ramón. Esta chica sabe mucho de monumentos. Yo no conocía tantos rincones en un castillo."
La Blanca va fer un somriure trist.
"Venga, alegra esa cara. ¿Ves estas estrellas? Pues nada, eliges una y entonces decide: te quedas con esa o con todo el resto."
La Blanca havia escollit un llumenet i ara dubtava. Volia aquella estrella o volia totes les altres?
El noi de les ulleres de pasta va mirar el cel estrellat. Va reconèixer una per una totes les constel·lacions però... per sorpresa seva, hi havia una estrella que havia desaparegut del firmament.
2 comentaris:
12 de març de 2010:
La Blanca queda amb el Txema. El Texema va vestit de color taronja. Però la Blanca sap que aquest no és pas el seu príncep. És un altre.
L'endemà la Blanca va decidir a buscar altra vegada el Castell del príncep taronja.
13 de març de 2010:
La Balnca va anar a la nit a un karaoke a cantar amb les seves amigues, la Frida i la Júlia. Mentre la Blanca cantava el us dels seus temes preferits, es va trobar amb un xicot. El xicot se la mirava de reüll. Quan ella va acabar de cantar, el xicot, vestit amb un jersei de color taronja, li va dir a la Blanca: "Hola guapa, sóc l'espia del Príncep Taronja". LA balnca, tota sorpresa, va respondre: "Él príncep taronja???? On viu, on és?" Ell va respondre-li: "Viu al poble del costat i té un gos marró. Vols que et prepari una cita a cegues amb ell?". La Blanca va dir que sí de seguida. L'espia va marxar. La Blanca no va poder esperar més a explicar-ho a la Frida i a la Júlia, que estaven assegudes lligant amb un parell d'argentins que estaven d'allò més bé i que les havien convidat a prendre unes copes.
Publica un comentari a l'entrada