19 roadmovie

La Blanca passava per un moment delicat. Començava a perdre la fe en la seva cerca. Per això, sense adonar-se'n, es passava els dies a la feina navegant per les pàgines de la NASA i l'Agència Espacial Europea, per si en algun moment apareixia algú, alguna cosa, algun senyal... Per això, a més, es passava les nits fullejant còmics que mangava al centre comercial o davant de la tele enganxada a reposicions de sèries de tota mena: V, La casa de la pradera, Buffy cazavampiros... No entenia què li passava.
La Frida va pensar que havia de fer alguna cosa, i és així que li va proposar de marxar uns dies elles soles, mar o muntanya, com en una peli de carretera, com als bons temps... si és que mai havien existit. La Blanca hi va accedir. Potser sí, que li convenia trencar amb la rutina...

Només començar van succeir dos esdeveniments que serien clau en la seva nova aventura. El primer va ser una pana aparatosa que va acabar amb la vida del cotxe de la Frida. I precisament a la carretera més solitària del país. La segona va ser una trobada amb uns nois que anaven en una furgo i que es van oferir per portar-les. "Hola, chavalinas, yo soy Txema" es va presentar un d'ells, era simpàtic i molt expressiu. "El del volante se llama Ramon y los dos rubiales son Udo y Sven, dos colegas berlineses."
La Frida va entrar a la furgo sense dubtar. Dos navarresos eixerits i dos alemanys rossets i catxes. No estava gens malament.
"On anem?" va preguntar la Blanca.
"Sube, monada. Vamos directos al paraíso", li va contestar el Txema.

Els nois es van portar molt bé amb elles. Els dos alemanys no es comunicaven gaire però els alegraven la vista. Els altres dos eren una altra història. El del volant, el Ramon, era un home molt interessant i atractiu que els explicava tots els detalls del viatge, geològics, vegetals, eroticogastronòmics, sociogeogràfics ... Mentrestant el Txema no parava de fer bromes verdes i la Frida les hi reia sense contemplacions.
Van fer nit en un poblet molt acollidor, van sopar en un restaurant baratet però encantador i després van anar a fer unes birres al bar del poble.
"En estos pueblos interiores se aprecia muy bien la integral artisticocultural de las sociedades", li deixava anar en Ramon. Portava més de dues hores parlant de temes diveresos sense tancar-ne cap. "Todas las noches miro por la ventana y pienso que los humanistas del Renacimiento nunca inventaron nada, pero sabían muy bien de lo que hablaban. Conocían el universo, conocían el cuerpo femenino perfecto, pero apenas profundizaban en el alma humana..."
La Blanca feia que sí amb el cap, a punt d'adormir-se. Si feia una estona li venia de gust enrotllar-se amb ell, ara ja només volia dormir, dormir i dormir.
"Qué pasa, chavalines? Que la noche no decaiga", va irrompre el Txema.
En veure que la Blanca s'adormia, la va treure a ballar, li va pagar un parell de cubates, van jugar al pinball i tot sense parar de riure. Al cap d'uns minuts, van pujar a la furgoneta i es van abandonar als plaers dels sentits i del sexe.

L'endemà la Blanca es va llevar amb aquella alegria. No podia esperar a explicar-li a la Frida.
"Ostres, ahir em vaig embolicar amb el Txema", va dir-li trapella.
"Mmmm... A quina hora?", va fer la Frida pensarosa. "Devia ser després que ens ho féssim al lavabo i abans que em proposés de fer el número de la sirena i el tritó al sortidor de la plaça Major..."