Compartir la seva vida amb en Zacaries era un veritable plaer. Passejar pels boscos escoltant els cants de les aus, córrer pels prats perseguint papallones i tirant-se flors pel cap, banyar-se en gorgs d'aigües cristal·lines entre nenúfar, tritons i cap-grossos... Però no podia durar per sempre.
Al cap de pocs dies van sorgir les desavinences. Ell era llenyataire, pertanyia al bosc, mentre que ella era una urbanita declarada. Ell era un home sec que s'expressava amb duresa, i ella era una dona sensible que no suportava les sortides de to. A més, tard o d'hora havia de passar, ella havia comès l'error de presentar-li la Frida ¬¬'...
La Blanca va trucar a l'Elektra desesperada. Necessitava parlar amb la seva consellera sentimental. Amb en Zacaries havia completat tot l'alfabet i encara no havia trobat qui buscava...
"Avui no puc quedar", li va dir, "he anat a una convenció d'Star Trek".
Però la Blanca no podia esperar i va decidir vèncer els seus prejudicis i barrejar-se amb aquella colla de frikis. N'hi havia molts, per cert, de frikis en aquest món. Li costaria trobar la seva amiga...
"Hola Blanca, tu per aquí?", li va dir una veu coneguda.
Però de fet... no l'acabava de conèixer... era el noi de les ulleres de pasta però sense ulleres?
"Ei, hola... què fas sense ulleres?"
"Mira, he pensat que no quedaven bé disfressat de vulcanià."
La Blanca se'l va mirar de dalt a baix. Certament, les ulleres desentonarien amb les orelles punxegudes i aquell pentinat tan estrany. Curiosament, es va fixar, l'uniforme li quedava de pm..., però va preferir continuar amb la conversa.
"Escolta... i com és que no portes lents de contacte normalment?"
"No en porto mai. De fet, no les necessito. Les ulleres les porto perquè m'agraden...", va dir el noi sense dubtar ni un moment. La Blanca estava molt parada.
"No sabia que t'agradés ST", va dir ell. S'havien assegut en una cafeteria espacial per fer un mojito intergalàctic.
"La sèrie no la seguia gaire", va admetre la Blanca, "però en certa manera... diria que comparteixo l'esperit d'explorar l'espai, els móns nous..."
"Ja t'entenc..."
La Blanca va dubtar un moment i, d'una tirada, li va explicar la seva cerca. Com es delia per trobar aquell home misteriós que havia de ser l'home de la seva vida...
"Ostres, quina història..." va dir ell sorprès.
Tot seguit ell també li va explicar la seva història. Que buscava una dona anònima en qui no podia deixar de pensar.
Es van mirar l'un a l'altra. La Blanca, altre cop, va pensar que amb aquell l'uniforme el noi estava molt sexi...
"Escolta... i si ens passem el telèfon?", li va proposar. "Sempre ens trobem per tot arreu però no hem quedat mai expressament, t'hi has fixat?"
"I tant", va dir ell. I li va escriure un número al costat del seu nom en un paperet.
La Blanca estava inquieta. "Almenys sabré com es diu", va pensar. Però el que va veure la va deixar de pedra...
"Escolta... què són aquests gargots?"
"És el meu nom en alfabet klingon", va dir ell, "he de practicar perquè d'aquí cinc minuts he de fer una conferència".
S'havien de dir adéu i de sobte es van adonar que no volien separar-se. Ell va pensar que l'espai-temps els jugava una mala passada. Ella amb prou feines s'atrevia a moure's per por d'espatllar el moment.
10 comentaris:
Entre ombres i foscors
odis i venjances
enveges i traïcions
llàgrimes i cors trencats
veig la llum
al final del túnel.
És la llum que il·lumina
el meu camí,
el camí de la meva vida
El meu cor, encara adolorit,
batega sempre, fortament
sense parar, per a tu
Amb la teva presència
tota jo em trasbalso
embogeixo i em descontrolo
i perdo el nord
Tinc ganes que em besis
als meus llavis rosats.
Tinc ganes que em besis
per tot el meu cos nu
Vull que em facis l'amor
tan de nit com de dia
amb desig i passió
que els teus cabells rinxolats
m'acaricïn els meus pits
que no paris de fer-ho
i que em sentis gemegar,
de passió i de plaer.
Ulls marrons preciosos
que brillen i em miren
sense parar
El teu somriure
és un encant
Noi de cabells rinxolats
et tinc cada dia
dins del meu cap
Ets la meva obsessió
Una força m'empeny cap a tu
una força que no es pot parar
ni pot parar ningú
és la força d'un amor boig
d'un amor apassionat
un amor dolç
com panellets de pinyons
un amor feréstec
com els que surten
a les pel·lícules de Truffaut
Mirades embruixades
que diuen molt
imatges i gestos
que parlen per sí sols
No ens diem res
però tots dos entenem
Somniem tots dos junts
somniem desperts
que el demà serà millor
millor per a tots dos
perquè el nostre amor
no el podrà aturar ningú
Un bon dia, el noi de les ulleres de pasta va decidir trucar a la Blanca i quedar amb ella per anar a prendre alguna cosa.
Van quedar en un bar de l'estació de Renfe tercemundista del poble, estació atrotinada, amb les andanes sense enrajolar, és adir, amb terra i amb herbes que ningú talla. Les vies, de fa 100 anys, els trens, de fa més de 30, que circulen a una velocitat similar a les dels trens amb màquina de vapor del segle XIX i que mai arriben a l'hora punta.
Awuell local era un típic local de Renfe situat davant mateix de la via. Van entrar tots dos. La Blanca no s'estranyava que aquell noi tan friki l'hagués convidat a anar al bar més tronat de tot el poble, ja que últimament, per la crisi econòmica mundial que s'estava vivint, a ell li havien rebaixat el sou i estava a punt de perdre la feina. A la Blanca també li havien rebaixat.
La Blanca i el noi de les ulleres de pasta van entrar tots dos al local. El local era molt cutre: El mobiliari estava fet pols (taules i cadires) i era dels anys setanta, de plàstic de color taronja. El personal del bar eren tot d'homes primitius i masclistes, d'aquells paletes o mecànics que surten de treballar i que van a prendre's una cervesa o un carajillo a la barra, tots bruts i amb la roba de feina tacada, amb la camisa oberta i ensenyant tots els pèls del pit, amb una cadeneta tronada d'or penjant, alguns amb samarreta blanca d'imperi o sense, en plan gitano. Tots anaven bevent i parlant amb el cigar o el puro a la boca, sense vocalitzar i que no s'entenia un borrall del que deien. ( Bé, encara que no se'ls entengués del tot, amb unes quantes paraules,ja s'entenia que de fet només parlaven de futbol, de dones i de la crisi). alguns es llegien diaris d'esports, i els altres es miraven l'interviu, tot comentant-t'ho amb el cambrer.
Les rajoles de les parets de l bar eren les típiques rajoles de fa 35 anys: dels anys setanta, amb rodonetes psicodèliques de color taronja, marró, negre , groc i blanc, les qual la Blanca als mirar-se-les ja es marejava.
En un prestatge, hi havia tot una pila d'ampolles de whisky i conyac que feia molt de temps que estavenm guardats allà. En una ltre, hi havia unes quantes bosses de patates xips molt olioses i de molt mala qualitat, de marca "no t'hi fixis". En una safata hi havia una colla de croissants i ensaïmades de mala qualitat i durs, els quals només en mirar-sels no venia de gust menjarse'ls per molta gana que tinguessin.
El terra estava molt brut i ple de cigars aixafats i sobres oberta de sucre. Estava tot molt guarro.
El noi de les ulleres de pasta va demanar al cambrer que li portés un got de llet amb cola-cao i magdalenes i la Blanca va demanar un cafè amb llet descremada natural de sobre i amb sacarina. també va demanar llavors galetes de xocoloata Biocentury.
Tots dos gaudien d'aquells moments. Es miraven dde fit a fit tots dos. Aquells instants van ser inoblidables.
El noi de les ulleres de pasta va decidir que, com que no tenia pasta, que enlloc d'anar al cine podrien anar a casa seva a veure DVD's. No era el dia de l'espectador, i el Carnet Jove se li havia acabat i, per tant, ja no podia gaudir de descomptes.
Van anar al Condis a comprar crispetes per fer al microones, un pot de nocilla de dos colors, pa bimbo sense crosta i coca-coles i fantes de taronja.
Es van passar la tarda veient uns quants capítols La Casa de la Pradrera, Verano Azul, El coche fantástico, el Equipo A ,Vacaciones en el Mar, Star Trek i V, fins que la Blanca no podia més, n'estava fins al capdamunt del Michael i del kit del Coche Fantástico, del Murdok i de l'M.A de l'Equipo A, de la Julie i la Diana d'V, de la filla del capítà del vaixell de Vacaciones en el Mar , del Pancho i del Chanquete del Verano Azul i es va llançar a fer-li un petó.
El noi de les ulleres de pasta va respondre molt bé. Tot d'una es va aixecar, es va treure al roba i... sorpresa!!!!: A sota hi portava un uniforme amb una capa taronja, uns panatolents i unes botes taronja, tipus Superman o Batman. La Blanca es quedà ben meravellada! Era el seu Príncep Taronja! PEr fi, era ell, que se n'ahvia amagat durant tot aquest temps!!!!
La Blanca i el noi de les ulleres de pasta van avançant, en canvi, l'altre gripau s'hauria d'afanyar si no vol que la Bella Dorment es torni a adormir una altra vegada...
Queden 8 dies per votar i el compte enrera ja comença. Espabila príncep!!!
Queden 8 dies per votar i el compte enrera ja comença. Espabila príncep!!!
Myself, ja estàs a punt d'escriure l'últim capítol? Ui, quins nervis...
Google, not found! No es poden veure el resultat de les enquestes!
Myself, fes alguna cosa, que no sabem el final del resultat de les enquestes!!
Google, not found! No es poden veure el resultat de les enquestes!
Myself, fes alguna cosa, que no sabem el final del resultat de les enquestes!!
Publica un comentari a l'entrada