XXVII Al final ens gronxem junts

“Jo em pensava que no volies saber res més de mi”, va dir la Salu amb un fil de veu.
“Jo no sabia que eres aquí”, va dir en Jimmy, que també era allà, amb aquell posat distret.
No se n’havien adonat però ballaven abraçats, en un agarrao d’aquells d’abans. Per la seva ment desfilaven imatges de tota mena. Creuar-se pel carrer sortint de la Bolera; una conversa a la barra del vell Concord; ells dos ballant rere una geganta a l’Aplec de la Salut, o disparant balins a la fira de festa major de la Ronda Zamenhof; una peli romàntica i ells fent manetes a l’Euterpe 77, sessió doble; un morreig tranquil a la porta del darrere de l’Espanyol; confidències nocturnes sota la pluja davant del sortidor del Passeig; una arrambada furiosa a les escales de l’Europrix. Eren records reinventats amb una dosi de fantasia. Ells hi eren, s’hi reconeixien, amb una edat indefinida, això sí, però amb un anhel que travessava el temps i les distàncies.
“Jimmy... Sortim d’aquí”, va dir la Salu tota acalorada.
Van obrir-se pas entre la gentada fins a la porta més propera. Allò ja era una altra cosa. S’hi estava molt més fresc. I també feia una mica de pudor. Havien entrat al lavabo.

Però tant se valia, va pensar la Salu mentre tancava el baldó. No podien esperar més. Havien de segellar aquell moment amb un èxtasi que faria esclatar totes les rajoles i els miralls de tots els lavabos de Castellar i part de Sant Feliu.
En Jimmy li descordava com podia la poca roba que a ella li quedava sencera i mentrestant la Salu s’apressava a descordar-li el botó dels pantalons, fregant amb avidesa els dits sobre la tela de pana. Se somreien neguitosos, impacients. El cor els bategava amb tanta força... pom-pom-pom...

Pom-pom-pom!, feia també la porta. Algú els esbroncava des de l’altra banda.
“Obriu, obriu! Obriu, cabrons, que m’estic cagant!”
Van haver d’obrir el baldó.
Era en Pinyi, tot encongit, que no parava de renegar.
“Hòstia, quina caguera! I vosaltres aquí dins... Ja us val!”
Tothom els mirava. La Salu s’arreglava els sostens amagada rere en Jimmy, tot espitregat i amb els calçotets estampats de peixets i balenes per fora de la cremallera. Quina vergonya!

Ara que... ben mirat... allà la gent anava tan col•locada que poc cas els feien...
En Jimmy i la Salu van sortir al jardí mirant de no entrebancar-se amb una bola de mirallets que fins feia poc penjava del sostre.
“I ara què?”, va preguntar la Salu asseguda en un gronxador.
“Què de què?”, va fer en Jimmy, com si baixés de l’hort, gronxant-la amb suavitat.
“Et dec una explicació”, va dir ella.
“Jo també. És que de vegades m’empano. Des que he tornat de l’estranger...”
“Sí, ja ho sé. I jo sóc una histèrica. No tinc remei.”
En Jimmy la seguia gronxant. La Salu estava contenta. Tots dos ho estaven. Eren l’estampa perfecta. De la casa se sentien riures i cançons. I ells allà fora... La Salu va agafar una mica d’embranzida amb les cames. Li agradava sentir l’aire fresc a les galtes. En Jimmy responia empenyent-la una mica més fort. Estaven en sintonia perfecta.
Tot d’una, però, en Jimmy es va quedar escoltant un soroll.
“Ostres, els falciots ja són aquí...”, va dir.
La Salu, contrariada, es va voler girar amb tan mala fortuna que es va entortolligar amb la cadena del gronxador i va acabar caient a terra.

FI