En Jimmy, absort com estava en el ball, encara no s’havia adonat de les anades i vingudes de la Salu. Amb prou feines s’adonava de res. I val a dir que ell en aquell estat s’hi trobava molt còmode. Ell i els seus balls, ell i les seves cançons, ell i els seus ocells, ell i els seus records...
“Hola, Jimmy”, li va dir un record. No, no era un record. Era la Tere.
La Tere era... bé, sí, era un record de festa major.
“Ballem?”, va dir la noia, abraçant-lo amb força.
La Tere era aquella noia de 3rB amb qui es va enrotllar una nit de setembre, just quan la Salu tornava de vacances, i en veure-ho la Salu i el Tito... Sí, ben mirat, tot allò era una font de maldecaps. Potser el seu destí eren aquells braços de la Tere que amb prou feines el deixaven moure, o la pitrera voluminosa que l’empenyia cap enfora... O potser el seu destí era tot el contrari. Un dolor agut el va tornar a la realitat. Una pessigada ostentosa a la galta del cul.
“Encara tens bon material”, va riure ella.
Però en Jimmy ja fugia, coixejant, i va obrir la primera porta que va trobar. Era un armari, va constatar amb trossos de naftalina a la cara. No, la segona porta.
“Ep, no molesteu!”, va cridar una noia, amb la brusa descosida i les faldilles apujades, tirant-li una sabata al cap. El va tocar de ple en tota la cara.
Sònia? Un flaix de memòria li va travessar la ment.
“Sempre seràs un babau, Jimmy Roques! Au, tanca la porta!”, li va etzibar la noia. Al seu costat, amb els pantalons abaixats, hi havia l’Adju, aquell amic del Tito de Sant Cugat.
En Tito era allà? No entenia res. I si la Salu també hi era? Aquesta idea el va torbar bastant.
Al seu voltant, ara se n’adonava, la gent anava supermamada i, com qui no vol la cosa, s’abandonaven a tota mena de desitjos ocults. Comptes pendents, relacions represes, pecats de joventut en temps de maduresa. I si ell era allà per alguna raó en concret? I si...
La Salu no es podia estar quieta. Si volia tornar a la festa, havia de saltar altra vegada per la finestra del pati. Es va esquinçar mig vestit, tot plegat per caure dins una jardinera plena d’ortigues. El cas és que alguna cosa l’empenyia de nou a enfrontar-se amb aquell neguit que no la deixava viure.
Entre dolors i coïssors va tornar a la festa en el moment precís que sonava una de les seves cançons preferides.
Ell era allà. Ella també. Començava una cançó i, en veure’s, es van cridar amb la mirada. Res no els aturaria.
O potser sí. Per uns moments, la Salu, que no s’aguantava de picor, es va tirar tot de glaçons de gel per sobre.
Cap comentari:
Publica un comentari a l'entrada