La Salu va haver de sortir de la cuina per la finestra del pati. De sobte es va fixar que hi havia uns claus rovellats que sobresortien del marc, però la Sònia l’empenyia pel darrere.
“Tia, el vestit!”, va cridar apartant la tela.
Amb l’impuls va rodolar pel pati i va xocar contra una jardinera. S’havia fet una carrera a la mitja i una esgarrinxada li recorria la cama de dalt a baix.
Però no havia estat res. Es va espolsar decidida i va entrar a la casa per alliberar la seva amiga Sònia.
A la festa, tot continuava igual d’animat. L’Alan exhibia les seves habilitats dansaires, en Pinyi divulgava informació diversa sobre els còctels i les combinacions dels canapès... I, ostres, qui era aquell de les ulleres de sol i el polo rosa? “Salu, no fingeixis sorpresa, que no en saps”, es va dir. Era en Tito. Es va girar cap a una altra banda.
“Salu? Salu!”, va dir en Tito. Li oferia una copa de cava, el seu preferit.
“Ai... Hola! Com va la vida?”, va dir ella amb un riure histèric.
“Bé. Amb l’Eli, bé. Aviat sortirà de comtpes. Quins nervis!”, va engegar el noi. La Salu ja no recordava que estigués amb la bruixa de l’Eli, “la pija solterona aquella de Bellaterra”, ni que esperessin un fill. Va tornar a riure com una boja, tirant-se el cava per sobre sense voler.
En Jimmy endrapava canapès com un desesperat. Se li havia despertat la gana. Quanta gent, no? Segurament els coneixia a tots però les fesomies se li barrejaven. Després d’un parell de gintònics, es va llançar a ballar, com en els bells temps. Ell sempre havia estat el rei de la pista allà al Piu i al Concord. Tenia un estil inconfusible.
La Salu va parar de riure en sec quan va veure en Jimmy al mig de la sala. Li havien deixat un ròdol perquè ballés al seu aire.
“Ostres, és en Jimmy Roques!”, va exclamar en Tito. Semblava emocionat i tot. “No vau tenir un rotllet tu i en Jimmy fa temps?”, va dir tot d’una.
La Salu es volia fondre. S’havia quedat muda però movia el cap a banda i banda com si tremolés tota per dins. I de fet, era veritat, tremolava per dins.
“No sé com t’ho fas, Salu. Passa el temps i tots els homes pendents de tu. Ets la millor”, li va etzibar en Tito amb posat nostàlgic.
Però ella no estava per nostàlgies. Va apartar en Tito, l’Alan i tothom qui trobava fins arribar a la cuina, va arrencar altre cop el mànec de la porta i el va llançar al carrer.
Cap comentari:
Publica un comentari a l'entrada