La festa ja havia començat.
Ding dong!
La Sònia va córrer a obrir la porta. Portava un vestit arrapat i una cua tota aixecada, i s’havia pintat els ulls d’un negre que se li estirava fins a les orelles.
“Hola, Sònia”, va dir un dels dos nois. Semblava il·lusionat. Feia temps que no es veien.
“Hola, Tito”, va dir ella, “hola, Adju”, va afegir tot seguit, més freda.
Els dos amics es van posar les ulleres de sol i van entrar decidits marcant amb cada pas les ombreres que duien sota l’americana. A sota, vestien colors pastel, com havien fet temps enrere, tantes vegades, aquelles nits avui caducades al Chic de Sant Cugat.
“Tia”, va dir de seguida la Sònia a la Salu, que tranquil·lament rapinyava canapès a la cuina, “saps qui ha vingut? En Tito!”
Només sentir aquell nom, la Salu va deixar els canapès i va regalar-se un trago de mitja ampolla de ginebra.
“Qui?”
La presència del Tito la neguitejava, sí, però la cara de la Sònia la posava de mala llet. Segur que l’havia convidat expressament...
Ding dong!
Aquesta vegada va ser en Pinyi qui va obrir la porta.
“Paixa Pinyi!”, va exclamar una veu, “Ja ho veus, he vingut, i també he portat un col·lega. Te’n recordes, d’en Jimmy?”
La Salu i la Sònia es miraven en silenci a la cuina quan van sentir la conversa de dues noies:
“Heu vist qui ha arribat? El de l’americana platejada i el llacet de papallones al coll, uau, està com un tren, eh.”
“Tia, no el coneixes? És en Jaume Roques! En Jimmy, l’esportista!”
La Sònia li va allargar el que quedava de l’ampolla de ginebra.
La Salu va apartar l’ampolla. Preferia encetar el JB, com més aviat millor. En Jimmy la descol·locava.
“Tia, i ara què faig?”
“Salu, tu has de fer la teva, pels teus ovaris!”
“Tens raó. Res d’amagar-se a la cuina!”
La Salu va estirar amb força el mànec de la porta. Amb tanta força que se li va quedar a la mà. S’havien quedat tancades! I a fora aquella música que no callava!
Cap comentari:
Publica un comentari a l'entrada