XVIII Rodals

Després de la tempesta, la calma.
La Salu va admetre, sí, que d’allò de l’Aqueo ja havien passat molts anys. I en Jimmy, també, va reconèixer que no li podia recordar eternament que s’hagués casat amb en Tito i no amb ell.
Per celebrar aquesta nova etapa van decidir que passarien el dia fora, anirien d’excursió pel Rodal.
El rodal de Sabadell formava part de la seva educació personal, i sentimental. La Salut, Togores, Colobrers, Ribatallada... Ella recordava que de petita solia anar amb l’escola a Can Deu i Sant Julià per celebrar la Castanyada. Ell recordava haver participat a les marxes de regularitat que organitzava la UES, sempre amb l’Alan, i que durant tot el dia seguien els camins i parlaven de les seves sèries favorites i de les alineacions del Sabadell. Tots dos recordaven, també, aquella imatge del riu Ripoll, amb les fàbriques a banda i banda, i aquella aigua de mil colors que els inundava d’olors i sentors de tota mena. Quins temps aquells...
Seguien un tram del GR-97, no tenia pèrdua, però van voler improvisar un moment perquè ella recordava que al segon trencall a la dreta i el primer a l’esquerra hi havia una font. No la van trobar. Llavors ell va pensar que si feien una línia recta arribarien a un torrent que ell coneixia perquè una vegada havia anat a una casa d’allà a la vora amb una gent de l’esplai La Roda i que de seguida serien a la carretera. Però tampoc van trobar el camí. Sí que van trobar, en canvi, una paret d’esbarzers que els van deixar bastant esgarrinxats.
“Això és una selva lianoide”, va protestar ella.
“Has sentit això?”, va aturar-se en Jimmy un moment. “És un pinsà comú.”
Ella parava l’orella i no sentia res. Això sí, era mono, en Jimmy, quan es posava naturalista.
“Em sembla que haurem d’avisar algú que ens vingui a buscar”, va dir ella finalment. Va intentar trucar a la Sònia però tenia el mòbil apagat. L’Alan sí que hi era. Els va donar una sèrie d’indicacions, bastant confuses, i els va dir que els esperaria a la Torre Turull, a la banda que mirava a la carretera de Castellar.
Es feia fosc. Havien seguit les instruccions de l’Alan en totes les direccions possibles i res de res. Portaven més de mig dia perduts i se’ls havia acabat el menjar i l’aigua. I tot just començava a ploure.
Es van abraçar. En Jimmy es va aturar un moment per escoltar un gamarús però ella el va estirar del braç altre cop.
“Jimmy, si no tornem a casa, vull que sàpigues que jo...”
De sobte van veure una llum. Era algú que caminava amb un frontal al cap. Portava ulleres de pasta, caminava estrany, com si portés unes pantufles, i semblava una mica desubicat. Era el noviet de la Blanca.
“Faig un seguiment dels amfibis de la zona. Per uns moments us he confós amb un parell de gripaus.”