XIX Dinar amb l'home més cotilla de Sabadell

Ja feia dies que havien deixat enrere els malentesos i ara només prevalien els bons moments.
La Salu sortia cada dia de la feina i anava a la floristeria a buscar un pom ben bonic per quan ell passés a veure-la. En Jimmy anava a córrer cada dia pel Parc Catalunya i sentia com una força nova i reveladora el posseïa. Se’ls veia junts pels carrers, recordant velles escenes i moments entranyables.
“Aquí fèiem gimnàs amb l’escola”, deia la Salu, assenyalant un bloc de pisos del carrer Arimon, allí on temps enrere hi havia el poliesportiu del Sant Gregori.
“Aquí ens vem emborratxar per primer cop l’Alan i jo, i per primer cop vem tornar a casa més tard de les onze”, deia després en Jimmy passant per l’antic Can Borràs, la seu de les mostres de rock de Sabadell.

Però avui havien quedat per dinar a cal Joan Verats, un bon amic d’en Jimmy. També hi seria l’Alan, i l’Ona, que ja preparava el trasllat definitiu a casa del seu pare. I, sí, era cert, en Joan Verats, tot i les exigències familiars, la dona, la feina i les criatures, encara era conegut com l’home més cotilla del món.
Els va rebre la Sílvia, la dona del Joan, al rebedor d’una típica casa anglesa de la Creu Alta. Amb tanta passejada, eren els últims d’arribar.
“Papa, sou uns cançoners i uns canteules”, va dir-los l’Ona, que cada dia semblava més sabadellenca.
Van dinar molt de gust i van repassar la vida de moltes persones conegudes o no, i fins i tot d’algunes inventades. En Joan Verats estava encantat de la vida, especialment perquè per fi havien recuperat en Jimmy, després de tant temps a l'estranger, i perquè també per fi el tenien aparellat.
“Escolteu una cosa”, va dir en Jimmy, en percebre que la conversa començava a encerclar-lo, “vaig un moment al parking a tirar unes monedes. L’aparcament cada dia està pitjor en aquest barri.”
Uns segons més tard, la Salu es va aixecar per anar al lavabo. Tenia necessitats i també estava una mica neguitosa.
Asseguda a la tassa, s’entretenia repassant les floretes de les rajoles i llavors es va adonar que des d’allà sentia tot el que deien al menjador.
“Això té bona pinta”, deia en Joan Verats. "Feia temps que no passava res de bo des que la Blanca ho va deixar amb en Quimet".
“A mi m’agrada”, repetia l’Ona, “i no és gaire mandona”.
“De vegades una mica possessiva”, opinava l’Alan, “però jo els veig bé. Espero que ell no ho esguerri”.
“Què vols dir?”
Aquell silenci de l’Alan... La Salu estava tan tensa que es va aixecar de cop i va picar amb el colze amb el dispensador de paper i amb el genoll contra la pica.
“Salu, què passa? Estàs bé?”, va dir la Sílvia des de fora.
“Sí, sí.”
Quan va sortir, també arribava en Jimmy. La Salu va simular un mal de cap molt fort i se’n van anar al cap d’uns minuts.
De camí cap a casa ella no deia res. Ell tampoc perquè tenia encara al cap la cara de l’Ona amb el nas arrufat.
Silenci.
“Jimmy”, va dir ella tot just arribar a casa, “si no et fa res, avui m’agradaria estar sola, que he de fer dissabte i vull regar les hortènsies”.
Es van dir adéu i poca cosa més. Ell no entenia res. Ella tampoc. No entenia com funcionava el món i tampoc entenia com funcionava ella. Ni com funcionava ell. Ni ningú.