XVII Sònia's dream

Ella també tenia records.
Després de la quedada amb la Salu, el Jimmy i els altres, la Sònia s’havia ficat al llit pensarosa i no trobava la manera d’adormir-se. Quan ho aconseguia l’assaltaven tota mena de somnis plens de cares de gent coneguda que apareixien en ordre dispers i s’havia de llevar tota desmanegada per fer-se un got de colacao o per romancejar al sofà canviant canals a la tele.
“Merda de tele. És que no fan res de bo a la matinada?”
Ves quin descobriment. I li tornava a venir al cap l’escena. N’estava fins als ovaris de ser la secundària de la comèdia de la seva amiga Salu.
Encara retenia algunes de les cares del somni. L’Adjutori, un dels seus ex, per exemple; era amic del Tito, el que es va casar amb la Salu i... bé, ara no volia fer-se repetitiva, oi? Amb l’Adju s’havien conegut a l’Aliança Francesa, al local antic de la Via Massagué. El francès era una llengua que la seduïa, ves quina cosa. Potser era perquè l’havia estudiat a l’escola, o potser perquè un dia, borratxa ella, es va liar amb un tio que es pensava que era francès, però no, es veu que era el Jimmy que anava tan trompa o pitjor que ella. I veus, altre cop tornava a la Salu. N’estava farta de ser comparsa... Bé, tornant a l’Adju, ara recordava com un dia, després que ell li presentés els seus pares, el va deixar tirat.
Canviava de canal compulsivament.
“Merda de tele”, deia altre cop. “Abans feien reposicions del Coche Fantástico, de l’Equipo A, o fins i tot de Dinastia...”, va remugar. Va ser mirant una d’aquelles sèries, a la Rambla, a l’aparador de Radio Grau, que un dia es va retrobar amb l’Adju i es van reconciliar, per enèsima vegada. No sabia com, sempre s’acabaven ajuntant. I sense saber com es va tornar a clapar.
I va tornar a tenir un somni estrany, com de telenovel•la de l’any de la quica. Era curiós, va ser mirant una d’aquelles telenovel•les brasileres, pocs dies després de prometre’s amb l’Adju, que va decidir que volia ser lliure. Ja no podia més. Ja li ho deien, ja, que era una mica inconstant.
Quina hora devia ser? El cel ja clarejava. Ella deambulava amb la seva Vespino per la ciutat. Per quina? Ja no ho sabia. Tant l’havia trasbalsat aquella escena? Potser n’estava fent un gra massa. O potser no, potser li donarien un Emmy com a actriu secundària...
Es va aturar de cop davant d’una casa coneguda, un jardí conegut, piscina coneguda. Sant Cugat. Va trucar a la porta.
“Hola, Adju”, va dir, “puc passar?”