XII Nocturn de pijames

La Salu no se’n podia estar. Estava tan pletòrica que havia de quedar amb la Sònia per fer una trobada de pijames i explicar-li-ho tot amb pèls i senyals.
La seva amiga hi va accedir resignada a canvi que fes ella els mojitos.
“Tia, tu saps que em vaig trobar amb el Jaume Roques?”
La Sònia ja s’imaginava per on anava...
“És tan mono, tia, és superlegal...”
La Sònia va arrufar el nas abans d’entomar un altre glop. La Salu en va entomar un altre i va buidar tot el got.
“Total, que al final us heu enredat.”
“Tia, quina nit, ha sigut com reviure un aventura fantàstica.”
“Com si ho veiés”,va dir la Sònia tancant els ulls.
“És un tio superlegal. Et vaig dir que ha estat vivint a l’estranger?”
“Sí, a Terrassa.”
“Ja ho sabies. Sabadell és un putu poble.”
“No, burra, m’ho vas dir tu.”
“Ah.”

En Jimmy havia quedat amb l’Alan per anar a veure un partit de rugby a casa d’un col·lega.
“Sabadell és un putu poble”, li va comentar l’Alan, “sabies que aquells dos eren veïns i es van acabar embolicant?” L’Alan sempre estava ben informat de tot.
En Jimmy no l’escoltava. Per fora semblava ensopit però per dins tenia ganes de fer l’animal. Se sentia invencible com als vells temps.

La Salu, quan s’emocionava, tenia el mal costum de tombar els gots pel terra.
“Salu, m’agradaria poder-me veure un mojito sencer”, va rondinar la Sònia.
“És que tia, el Jimmy... De bon matí, em va fer torrades amb melmelada de maduixa...”
Ves, quina novetat, va pensar la Sònia.
“I després va posar música i ballava per la casa...”
La Sònia no s’ho volia ni imaginar. Abans borratxa que fer-m’ho amb un tio com aquest, va pensar.

A mig partit de rugby, en Jimmy es va aixecar, incòmode.
“Escolteu... me n’he d’anar que tinc el cotxe mal aparcat.”
No sabia on anar. El cas és que no podia parar quiet. Va passar per la cruïlla de la Casa Guillermo i va mirar l’edifici desaparegut on havia anat a estudiar francès, a l’Aliança Francesa. Va recordar aquella nit, la Salu, els llençols de la sort, els tractors, les balenes, l’Ona, les Sis Nacions, el rugby... Li costava pensar clar.

La Sònia feia anar el motxo amunt i avall. La Salu anava fins al cul de mojitos i no sabia el que es deia. O potser no, que mai no sabia el que es deia, es va corregir.
“Tia, em sento tan lliure que sortiré ara mateix al carrer per esbombar-ho. Que ho sàpiga tot Sabadell.”
“Fes el favor, Salu, que el Tito no és de Sabadell”, va deixar-li anar la seva amiga, insidiosa.
“Ni l’esmentis, el Tito”, va xisclar la Salu. I se’n va anar corrents cap a la porta.
Pel passadís, era un passadís llarg de casa anglesa, va rebotar contra una calaixera i després va emportar-se una cadira per davant però finalment va arribar a la porta i va saltar al carrer.
“Què fas boja, que vas amb pijama...”, cridava la Sònia al seu darrere amb el motxo a la mà.
Però la Salu estava fora de si. Corria carrer amunt, descalça, amb les ungles a mig pintar, i no hi havia Déu que la fes callar. De cop i volta, va relliscar amb un bassal, va picar amb el genoll contra un piló, va sortir disparada pels aires i va aterrar sobre el cos d’algú, que també va rodolar pel terra.

En Jimmy es va aixecar atordit. Alguna cosa li havia caigut a sobre. I va veure la Salu estirada, gemegant de mala manera.
“Salu... què hi fas aquí... en pijama?”
Ella no sabia on posar-se.
“M’he fet mal”, va dir ensenyant la cuixa adolorida i mirant de tapar-se les ungles mal pintades.
Ell la va alçar en braços impulsivament.
“Anem.”
Ella es va encongir fent aquella cara que recordava que feia la Meg Ryan en alguna pel·lícula. En Jimmy se l’enduia en braços... allà on fos, què carai!
Al cap de mig minut, ell estava extenuat i la va deixar a terra.
“Necessito una mirinda", va dir ell.
“Vine”, va dir ella, “a casa meva hi posarem remei”.

Mentrestant la Sònia s’ho mirava incrèdula.
“Quina penya”, va dir posant-se el motxo sobre l’espatlla. I se’n va tornar cap a casa.