XI Entre el Suís i el Cuc

Es van trobar de nou davant de l’Hotel Suís. De fet, no era l’hotel que ell o ella haurien imaginat, ni tan sols l’havien vist mai obert. Però quins records, aquell xamfrà, tornant del club de natació, fent un frankfurt al bar amb els amics, fent temps al costat de l’estació...
Clonc! Van picar fort. Només veure’s ell li volia fer un petó als llavis i ella una morrejada però només va aconseguir clavar-li un cop de cap al mig del front. Poc després, mentre ella li posava la pomada que havia anat a comprar a la farmàcia, ell va trencar el gel.
“De veritat, que no sabia què dir...”, va fer en Jimmy arronsant-se d’espatlles.
Ella somreia. Era tan mono... I de fet tenia raó. Una mala nit era una mala nit. No calia donar-hi més voltes.
Era mitja tarda i la façana de l’hotel feia goig amb aquella llum tan especial. Per a ella, que havia estudiat al Sant Gregori, el modernisme sabadellenc era entranyable.
Ell, en canvi, tenia altres coses al cap. Per exemple, la conversa que havia tingut feia poc amb la seva filla, l’Ona, abans que la noia se’n tornés a ca la mare: “Papa, he estat plegant roba i he vist que no et queden pantalons que no tinguin algun forat. A veure si renoves vestuari...”
“Salu...”, va dir tímidament, “abans que res hauria d’anar al Passeig a comprar-me uns texans. Allà, al primer pis...”
Primer pis?, va pensar la Salu. I, no podia ser de cap més manera, allà, “al primer pis”, sobre el frankfurt del Passeig, ja no hi havia cap botiga de roba des de feia més de vint anys. Ella va somriure, divertida.
Després en Jimmy va intentar anar a El Globo, però també havia tancat feia temps. I la Salu va esclafir a riure. I després al pis de dalt de l’Europrix, on tampoc no hi havia cap botiga de roba amb els texans que ell deia. La Salu plorava, se sentia tan feliç...
“Ai, Jimmy, que graciós que ets”, va dir la Salu rient i sospirant com una bleda.
Sense saber com, havien arribat a la Plaça Marcet.
“Ostres, és la millor plaça del món”, va dir ell entusiasmat. “Vols que passem per dins del cuc?”
“Quin cuc?”, va tornar a riure ella, que ja li feien mal els abdominals. “Si el van treure...”
“Ostres, quin desastre que sóc”, va dir ell, “ja sembla ahir...”
“Sempre fas el mateix el primer cop amb totes les noies?”, va preguntar ella juganera.
“El primer cop, ja se sap...”
“Del primer cop ja deu fer temps, no?”, va continuar ella, ara xafardera.
“Sí, clar, ja fa temps. Ho vaig fer per primer cop a l’Aqueo, aquella festa boja de cap d’any. No recordo com es deia ella, perquè anàvem tots trompes...”
Aquella història a la Salu li sonava i ara no sabia de què. Però ella estava per altres coses.
“Avui tens l’Ona?”, li va preguntar canviant de tema.
“No”, va contestar en Jimmy. També va recordar que avui s’havia fet el llit i havia posat els llençols de la sort, els que de jove es posava sempre abans dels exàmens importants.
Feien camí cap a cal Jimmy, mig abraçats, amb aquella emoció continguda, quan de sobte va sonar el telèfon. Era l’Ona.
“Per cert, papa, t’he canviat els llençols aquells horteres dels tractors i les balenes per una cosa més discreta. Au, passa-t’ho bé, eh.”